Retorn – dolorós - a Santa Maria Savall

Sortíem de Sabadell, de l’habitual punt de trobada a la Plaça Granados, a les 8,00 l’Antoni Ibáñez Olivares, El Feliu Añaños i Masllovet, i , l’Antonio Mora Vergés, la nostra destinació era Santa Maria de Savall ; Un conjunt de runes de del que fou l’església i petit convent , que encerclats avui per filferros,

es troba – encara - a la capçalera de la riera de Castellcir i davant el massís de Sauva Negra, on ens arribarem per repetir – una vegada més, ara amb actors diferents – la fotografia que hom troba, quan obre la “nostra” pàgina : coneixercatalunya.blogspot.com.



Fem una mica d’història :

La petita església i el cenobi annex , apareixen anomenats l’any 1.121 com Santa Maria de Sauva Negra, això confirma l’antiguitat quan al topònim que designa aquesta singular fageda, que sens dubte ocupava aleshores una major extensió. L’existència en l’actual Alemanya d’un espai natural amb el mateix nom, reforça la tesis de l’origen got d’aquest topònim.

Hi ha constància escrita de l’ampliació entre 1.218 i 1.236 d’un atri o segona nau, per compte dels senyors de Cassoles; en el lloc s’instal•larà una petita comunitat de donades *.

* Rebien aquesta denominació i també més tard la d’oblates, les persones que sense el lligam dels vots religiosos, es donaven a si mateixos, amb els seus bens en possessió a un monestir. També s’anomenaven així en el dret català, les persones que s’acollien a una casa i/o família amb el dret de viure-hi i d’ésser-hi mantingut i atès com de família, aportant-hi en canvi els seus bens presents i futurs.

L’experiència monacal no reïxi per gaire temps.

El lloc depenia de la Parròquia de Santa Coloma Sasserra, que n’és encara l’indret habitat més proper. Actualment pertany al terme municipal de Balenyà [ Osona ], malgrat tenir l’accés més habitual des de Centelles.

Tingué rectors propis fins al segle XVIII i culte fins al segle XIX.

El lloc ha patit una severa degradació en un període inferior als tres anys, en que el varem documentar per primera vegada.

Únicament la tècnica de ‘volta de canó’ ha permès l’ensorrament definitiu.

Està clar que el país te urgències dramàtiques, tant clar com que en els temps d’eufòria econòmica, ningú va pensar en recuperar el patrimoni històric.

Més enllà de les responsabilitats politiques, els qui podent-ho evitar , han propiciat aquest estat de ruïna, han contret una ‘responsabilitat moral ‘ amb Catalunya, que és imprescriptible.