La capella de la Marededéu de la Pietat , al veïnat de Magnnes, a Arbúcies, comarca de la Selva, és obra de l’arquitecte Bartomeu
Llongueras i Galí (Terrassa, Vallès Occidental, 1906 — Barcelona, 1994), el 20
d'agost de 1944 es va col·locar la primera pedra i les obres varen durar set
anys. El bisbe Josep Cartañà Inglés (Vilavert, Tarragona, 13 de setembre de
1875-Gerona, 1 d’agost de 1963 ) – al que se li pot retreure haver signat la
Carta Colectiva del Episcopado Español en favor dels revoltats feixistes encapçalats
el general Franco - va beneir la capella
el 22 de setembre de 1951.
La capella de la Pietat és un edifici de planta de creu grega amb diverses
dependències adossades. De la façana principal, cal destacar la porxada amb
cinc arcs de mig punt sostinguda per columnes clàssiques, amb capitells
decorats, i volta d'aresta romana. La porta central està emmarcada en pedra amb
arc de mig punt i és de fusta treballada. Per damunt del porxo hi ha un petit
cos amb teulada a dos vessants i acabat amb un frontó, a la paret hi ha una
fornícula de pedra amb la imatge de la verge de la Pietat i Crist als braços.
Per darrere d'aquest, la nau central també acaba amb un frontó molt més gran.
El punt mig de l'església, el creuer, està cobert per una cúpula en el tambor
de la qual hi ha petites obertures circulars que donen llum al temple, així com
la rosassa de la façana posterior i les altres dues als extrems de la nau
transversal. Damunt la cúpula s'aixeca una petita torreta circular, una
llanterna, de vidre blau i blanc, que també dona llum a l'interior.
Fotografia. Carles Gorini Santo
A l'interior, l'estructura de creu grega és molt clara, es tracta d'una nau
amb un creuer molt marcat i presbiteri prolongat a fi de donar lloc al cambril.
Hi ha també el cor, als peus de la capella, amb una barana d'obra. Les parets
estan pintades de blanc i els detalls ornamentals com pilastres, capitells,
motllures, cornises i petits relleus com caps d'angelets o motius florals, són
ressaltats amb un to vermellós.
Fotografia. Carles Gorini Santo
Pel que fa a la decoració, la imatge de la Pietat presideix l'església,
situada al fons de la nau, dins el cambril des del qual s'hi accedeix a través
d'unes escales a banda i banda de l'altar major. La Verge es troba elevada i
emmarcada per una estructura de pilastres i frontó daurada. L'escultura feta en
talla és obra de l'escultor barceloní Rafael Solanich Bàlius ( Barcelona, 3 de setembre
de 1895 + 9 de novembre de 1990) realitzada l'any 1942.
https://algunsgoigs.blogspot.com/2018/09/goigs-la-mare-de-deu-de-la-pietat.html
A les parets de l'església hi ha petits mosaics en ceràmica de reflexos
metàl·lics, que representen diverses escenes de la vida de Crist i la Verge.
Estan flanquejades per dos gerros en relleu, com si decoressin el damunt d'una
porta simulada, amb cornisa i mènsules allargades. Aquestes majòliques que
ornen l'interior de la capella són d'autor desconegut. En total hi ha vuit
escenes: 1. Simeó anuncia a Maria que una espasa travessera el seu cor (Lc 2,
35); 2. Fugida de Maria a Egipte per salvar el nen Jesús d'Herodes (Mt 2,
13-14); 3. Maria i Josep cerquen Jesús que els ha deixat per quedar-se al
temple (Lc 2, 48-50); 4. Jesús pujant al calvari, troba la seva mare; 5. Mari
al peu de la creu on morí el seu Fill (Jn 19, 25-27); 6. Soledat de Maria
després de la sepultura de Jesús; 7. Troballa, segons la tradició, de la imatge
de la Pietat; i 8. Culte constant a la capella. Jaume Marquès Casanovas (Sant
Martí Vell, Madremanya, Gironès, 24 de juliol de 1906 - Girona, 11 de setembre
de 1992) havia escrit per cada majòlica una explicació en quatre hexàmetres
llatins que havia de figurar als espais reservats, emmarcats per motllures
decorades, sota de cada una de les representacions.
De l'altar major són notables els relleus en alabastre que representen
moments del culte eucarístic, obra de l'escultor
Gabriel Alabert i Bosque (Barcelona, 1916 – Sant Esteve
de Palautordera, 2003), que daten igualment del 1956.
Obra de l‘arquitecte Bartomeu Llongueras i Galí (Terrassa, Vallès Occidental, 1906 — Barcelona, 1994) era també l’edifici del carrer Camprodon, 28, al veïnat de la Carretera a Arbúcies, comarca de la Selva, un edifici de tres plantes i golfes, entre mitgeres, situat al centre del carrer principal del poble, que va ser la seu de l'entitat d'estalvi "La Caixa", construït als anys seixanta.
La façana principal segueix l'estil neoclàssic, de línies rectes, i elements
decoratius com el frontó de la cornisa que corona l'edifici, o els esgrafiats
de les parets. A la planta baixa, hi ha una porta principal al centre, més
ampla, que dona accés a les oficines de l'entitat bancària, està emmarcada amb
pedra i porta un escut al capdamunt amb unes inicials en relleu, semblen ser
una "C" i una "X". A cada costat de la porta hi ha dues
obertures més, de les quals, tres són aparadors o vidrieres, i la de l'extrem
dret és l'entrada als pisos superiors. Cal dir que el logotip de "La
Caixa" està present a cada obertura, fins i tot flanquejant la porta
d'entrada en una mena de cartellera de fusta, també amb frontó.
El primer pis és el més rellevant, amb un balcó i un senzill frontó
triangular al centre. Les quatre finestres restants són rectangulars, també amb
una barana de ferro a l'ampit i amb trencaaigües, emmarcades en pedra. Pel que
fa a la segona planta, és més senzilla, amb quatre obertures quadrangulars
també emmarcades en pedra. Cal destacar les golfes, amb petites finestres
ovalades, i sobretot, l'escut emmarcat pel frontó, al capdamunt de l'edifici,
on es llegeix " Caja de Pensiones para la vejez y ahorros". La
cornisa és motllurada.
El parament és de pedra a la planta baixa, i arrebossat, pintat i esgrafiat
als pisos superiors, tret de les quatre línies verticals de carreus de pedra
ben tallada, semblant pilastres, que limiten els tres cossos,
Ens agradarà rebre imatges actuals
de l’edifici a l’email castellardiari@gmail.com , i tenir noticia de l’autor de
la decoració d'esgrafiats de la paret, que representa diverses escenes i personatges,
així com elements florals i vegetals. Són dibuixos blancs damunt el color rosat
de la façana.
De la que fou benemèrita entitat d’estalvi, i de la resta de Caixes de
Catalunya, no en queda més que
l'enyorança i la infinita rancúnia al Reino de España
A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada