Com cada any , havíem anat al cementiri per netejar el marbre que cobreix el nínxol on reposen les despulles del pare, i per renovar l’arranjament floral, ens agradava fer-ho també en ocasió del dia del seu naixement, lluny del brogit de tots sants.
A l’aparcament els vius presumien de la seva situació de bonança econòmica –real o imaginaria- i podies veure cotxes lluents, d’alt preu que transportaven avies o gent d’edat , que volien també com nosaltres, complir amb aquest ritus de la nostra cultura, manifestar socialment el nostre record per als qui ens han precedit en el viatge a la casa del Pare Celestial.
A l’interior l’aspecte de la majoria dels nínxols, adornats amb flors de plàstic de colors llampants , deixava palès que més enllà del compliment formal, calia esmerçar la mínima quantitat de recursos , en el tràmit de guarnir les tombes.
No calia apropar-se gaire per constatar que tot el material, era made in xina, adquirit a corre cuita, en un dels molts basars xinesos, que havien ajudar a precipitar la fugida – deslocalització en diuen ara - de les nostres indústries.
També en alguna de les tombes dels rics, el material plàstic, certament de millor qualitat era de procedència xinesa.
Els qui portàvem productes del país – del nostre, de Catalunya – érem una minoria, està clar que també tant a les tombes, com en la vida real, els catalans som una minoria que aviat s’haurà d’incloure dins les espècies en perill d’extinció.
La meva esposa, mestra artesà en art floral, havia confegit un preciós coixí, amb fulles de magnòlia i flors de sorayas, una espècie de cards blancs, el pare nascut a pagès, havia hagut d’emigrar des de les terres tarragonines de l’avellana, per fugir de la misèria.
Sempre però s’havia estimat aquesta terra, i ens havia transmès també a nosaltres aquest amor.
Guarnir la seva tomba amb qualsevol altra cosa, que no fos de procedència natural i catalana , a mi particularment m’hauria semblat un ultratge, i àdhuc una vexació a la seva memòria.
L’aire suau que des del Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac, acostuma a bufar en direcció a Sabadell, hem va fer “sentir” que aquesta percepció de desgrat, de rebuig , d’incomoditat, era molt general entre els esperits dels que allí descansaven; quasi tots ells havien esmerçat la vida en la tasca d’acompanyar i fer créixer com a persones, als qui presumien de vehicles d’alt preu, i alhora agraïen el desinterès dels seus ascendents, amb flors de plàstic, elaborades en molts casos, en situacions de quasi esclavatge, d’absolut menyspreu de qualsevol dret, i plenes fins a la darrera molècula, d’aquell dolor, odi , i ànim de revenja , que cobejava el cor de les pobres persones que les havien fet per sobreviure.
Les flors xineses no aporten cap element de pau, no asserenen l’esperit, sinó molt altrament agiten les consciències, enterboleixen el repòs dels morts , i son una befa indecent al record dels qui ens han precedit.
Almenys aquesta percepció hem portava el vent el mati del diumenge 29 d’octubre, desprès de recórrer el cementiri de Castellar del Vallès.
Prego perquè també a mi, quan m’arribi l’hora, algú hem vulgui recordar amb les plantes i/o flors, que durant els anys de la meva vida , tant i tant m’han fet fruir de l’existència.
Flors xineses ?, no gràcies !
A l’aparcament els vius presumien de la seva situació de bonança econòmica –real o imaginaria- i podies veure cotxes lluents, d’alt preu que transportaven avies o gent d’edat , que volien també com nosaltres, complir amb aquest ritus de la nostra cultura, manifestar socialment el nostre record per als qui ens han precedit en el viatge a la casa del Pare Celestial.
A l’interior l’aspecte de la majoria dels nínxols, adornats amb flors de plàstic de colors llampants , deixava palès que més enllà del compliment formal, calia esmerçar la mínima quantitat de recursos , en el tràmit de guarnir les tombes.
No calia apropar-se gaire per constatar que tot el material, era made in xina, adquirit a corre cuita, en un dels molts basars xinesos, que havien ajudar a precipitar la fugida – deslocalització en diuen ara - de les nostres indústries.
També en alguna de les tombes dels rics, el material plàstic, certament de millor qualitat era de procedència xinesa.
Els qui portàvem productes del país – del nostre, de Catalunya – érem una minoria, està clar que també tant a les tombes, com en la vida real, els catalans som una minoria que aviat s’haurà d’incloure dins les espècies en perill d’extinció.
La meva esposa, mestra artesà en art floral, havia confegit un preciós coixí, amb fulles de magnòlia i flors de sorayas, una espècie de cards blancs, el pare nascut a pagès, havia hagut d’emigrar des de les terres tarragonines de l’avellana, per fugir de la misèria.
Sempre però s’havia estimat aquesta terra, i ens havia transmès també a nosaltres aquest amor.
Guarnir la seva tomba amb qualsevol altra cosa, que no fos de procedència natural i catalana , a mi particularment m’hauria semblat un ultratge, i àdhuc una vexació a la seva memòria.
L’aire suau que des del Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac, acostuma a bufar en direcció a Sabadell, hem va fer “sentir” que aquesta percepció de desgrat, de rebuig , d’incomoditat, era molt general entre els esperits dels que allí descansaven; quasi tots ells havien esmerçat la vida en la tasca d’acompanyar i fer créixer com a persones, als qui presumien de vehicles d’alt preu, i alhora agraïen el desinterès dels seus ascendents, amb flors de plàstic, elaborades en molts casos, en situacions de quasi esclavatge, d’absolut menyspreu de qualsevol dret, i plenes fins a la darrera molècula, d’aquell dolor, odi , i ànim de revenja , que cobejava el cor de les pobres persones que les havien fet per sobreviure.
Les flors xineses no aporten cap element de pau, no asserenen l’esperit, sinó molt altrament agiten les consciències, enterboleixen el repòs dels morts , i son una befa indecent al record dels qui ens han precedit.
Almenys aquesta percepció hem portava el vent el mati del diumenge 29 d’octubre, desprès de recórrer el cementiri de Castellar del Vallès.
Prego perquè també a mi, quan m’arribi l’hora, algú hem vulgui recordar amb les plantes i/o flors, que durant els anys de la meva vida , tant i tant m’han fet fruir de l’existència.
Flors xineses ?, no gràcies !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada