diumenge, 1 de novembre de 2009

ELS PIRATES NORMANDS I EL POBLAMENT DE LA CATALUNYA VELLA

L’ abat Domnulus era un home alt i prim, de front pàl•lid. Dirigia la mirada al teulat i cantava amb una veu plena, elàstica i vibrant tan intensa que omplia la nau del temple de l’abadia de Santa Maria d’Arles, com el vent les veles d’un vaixell. Molt més lluny el capità normand, Anderson, demanava vent al Déu Thor perquè inflés les veles del seu vaixell, un drakar víking.

Feia dies que havia travessat l’estret de Gibraltar amb una flota de deu vaixells. Havia saquejat les terres del califa de Còrdova i portava un bon botí. Tanmateix, havia sentit parlar que en el territori dels francs s’alçaven esglésies cristianes que estaven plenes d’objectes d’or. Anderson esperava que els vents del mar Mediterrani el portessin a les abadies i monestirs del Rosselló.

Desconeixedor del perill, Domnulus cantava amb força perquè el rei franc, Carles el Calb, havia confirmat les possessions de l’abadia.

L’extens territori del monestir comprenia gran part del Rosselló, la zona de l’Albera, a l’Alt Empordà, i part de les aspres muntanyes de l’Alta Garrotxa, fins arribar a la plana, on s’aixecaven els llocs de Montcanut, Palau i Ferrarons que depenien del comte marquès de Besalú, Rampó.

Des del castell de proa del vaixell, Anderson olorà el vent que inflaria les veles i portaria els seus vaixells cap al territori dels francs. Alçà el cap i amb els seus ulls blaus mirà l’estel de l'oest, allà on volia dirigir la flota. Per fi, la vela del drakar s’inflà i el vaixell trencà l’aigua del mar, llevant un solc d’escuma, com una llaurà romana en un camp.




Els llauradors del territoris de l’abadia d’Arles eren gent de mà d’obra, corbats damunt els solcs. Dreçaven com podien llurs ronyons cansats i descobrien uns grans fronts coberts de cabells curts, sorprenenment blancs, en una cara bruna de sol.

En Trasfulus aixecà l’esquena per admirar la bellesa callada de la corba que feia el mar i olorà la menta florida dels marges . Trasfulus s’assecà el suor del front i aguditzà l’esguard per veure uns punts a l’horitzó. Pensà que serien vaixells de pesca, però li estranyà a aquella hora. Tornà a la feina una estona, fins que es llevà, neguitós, per aixecar l'esguard. Ara, els vaixells es concretaven. Eren grans i estrets, portaven la vela quadrada amb ratlles vermelles i un gran i terrorífic drac els feia d’esperó de proa. Trasfulus s’adonà que el que tenia al davant eren uns vaixells de guerra que no semblaven sarraïns, ni francs. El que estava clar era que es tractava de vaixells de guerra.

Per això Trasfulus va córrer cap al poble a amagar la seva família al bosc. Trasfulus corregué com abans el seu pare havia fugit dels sarraïns i el seu avi dels gots.

La major part de la gent no va tenir la sort del llaurador, ja que els normands se’ls van llençar a sobre, amb les seves grosses destrals i llargues espases.

Els pirates normands cridaven com posseïts pel dimoni mentre saquejaven el poble. La gent creia que eren dimonis sorgits del mar perquè mai havien vist uns homes tan ferotges i cruels. Les llargues cabelleres vermelles i grogues, l’elevada estatura, i els ulls febrosos, clars i lluents dels homes del nord els semblava més cosa de l’infern que els explicaven els monjos que no d’aquest miserable món. Els pagesos que van poder escapar van córrer envers el bosc o cap al monestir, de manera que els pirates normands no van haver de fer altra cosa que seguir els que corrien per arribar a l’abadia.

Les gruixudes portes de l’edifici eclesiàstic van cedir a la força de l’ariet dels normands que van entrar com una riuada de foc de l'avern a l’abadia. Domnulus s’enfrontà als pirates amb una creu de fusta, que en un instant d’indecisió semblà aturar-los. Anderson però d’un cop d’espasa arrencà el cap del monjo, el cos del qual encara va fer unes passes amb la creu a la mà.

Mentre el cap rebotava pel terra, el monjo Hipelic, seguit d’altres companys i alguns pagesos, corria per un túnel que estava pensat per ocasions com aquestes i també per, en temps de pau, aparèixer en el lloc més insospitats i sorprendre pagesos poc convençuts de la fe cristiana.

Tres dies i tres nits durà el saqueig de l’abadia. Hipelic i els monjos els passaren resant per les ànimes dels pagesos i pageses que sofrien martiri arran de la bestiesa dels normands. A la matinada del quart dia van veure com les veles dels drakars gràvides de vent empenyien el cascs carregats de pirates insaciables de botí cap a abadies i monestirs situats més a l'oest.

Hipelic i alguns monjos van tornar i davant de les runes encara fumejants van fer propòsit de reconstruir l’abadia. Per fer-ho demanaren ajut al rei. El monarca perquè poguessin afrontar la reconstrucció reconegué al monestir les terres que tenia i li’n donà més al Rosselló, al Vallespir i a la zona muntanyosa, dominada pel compte marquès de Besalú.

Trasfulus sortí del bosc amb els seus i tornà a llaurar la terra. Com que les bèsties normandes havien mort tots els animals de bast, la seva dona i els seus fills estiraren l’arada que ell empenyia. Diuen les cròniques que deu anys hagueren de passar perquè els camps, les cases i l'abadia es recuperessin del desastre.

Un dels monjos que havia viscut l'horror provocat pels normands pensà que no volia trobar-se mai més amb aquelles atrocitats, per la qual cosa decidí establir-se a la zona de les muntanyes aspres i desertes de la davallada del Canigó, que estaven sota el poder i protecció del comte de Besalú.

Aquest monjo, anomenat Racimir, demanà a Hipelic permís per colonitzar les terres aspres del comtat de Besalú, el permís li fou concedit, amb la condició que respectés els drets de Santa Maria d’Arles en els territoris que volia colonitzar.

Un cop signat el compromís, s’endinsà per camins que el portaren a les muntanyes grises, pelades i solcades per precipicis esfereïdors. Li semblaren muntanyes fetes pels gegants del món antic més com un obstacle per impedir el pas que elevacions per apropar l'home a Déu.

Trobà gent que hi vivia, amagada en coves fondes, penjades en espadats de difícil accès. Encara s'amagaven de la invasió dels sarraïns. Racimir els va haver de convèncer que els infidels de la mitja lluna no eren un perill perquè havien estat vençuts per l'exercit franc de Rostaing un guerrer de Lluís el Pietós, fill de l’emperador, Carlemany.

Els refugiats l’acompanyaren, a la fada de la muntanya del Bassegoda on hi havia una vall verda i fèrtil, regada per una riera que saltava aigua clara i esbojarrada pel mig de les pedres. En aquesta vall anomenada pels indígenes Agogiam, Racimir aconseguí que alguns dels pagesos es fessin monjos i l’ajudessin a aixecar una església dedicada a Sant Aniol des d’on començaren la colonització de la Serra del Mont, on va aixecar un temple, dedicat a Sant Llorenç del Mont.



A l'any VIIICLIX, quan el rei Carles el Calb va saber de la feina dels monjos, va signar-los un privilegi en què es reconeixien, com a terres de Racimir i els seus monjos, les que formen el territori comprès sobre la riera d’Agujes; constituït per les valls de Riu i Sadernes i la vall d’Agujes, amb totes les seves viles i masies fins el tall de Gitarriu. Aquestes valls abastaven del Bassegoda al coll dels Bucs i en elles ja s'hi parlava una llengua que no era llatí i que començava a estructurar-se com a un català preliterari i arcaic. Amb el document del Rei els lligams amb Santa Maria d'Arles encara es mantingueren però més febles i cada vegada ho serien més fins que els territoris de la part sud del Canigó van obtenir la seva independència eclesiàstica.

D’aquesta manera, i sense saber-ho els pirates normands i el terror que escampaven contribuïren al poblament del que més tard seria conegut com la Catalunya Vella.

© Xavier Valeri