La visita del Feliu Añaños i Masllovet i la seva esposa Montserrat a Campdevànol, en la que – com sempre fa - recolliria unes esplèndides imatges, em demanava assumir tasques de documentalista, i això al ensems portava a treballar en l’origen del topònim, i a demanar al Josep Sansalvador, conservador de l’Arxiu Gavín, situat avui al Monestir de les Avellanes, 25612 - Os de Balaguer; imatges de les restes de l’església de Sant Cristòfol, localitzades prop del mas Corones, en una serra a la dreta de l'actual carretera que porta a Gombrèn i a la Pobla de Lillet pel coll de Merolla. És possible que aquesta fou la localització d’un temple dedicat a la dea Ibera Banda, - KANTA-BANDA-LE - que donarà nom al lloc de Campdevànol , passant de cantavàndal a camde-vandal, i finalment ja a la baixa edat mitjana al Campdevànol . Roma , la transformarà en la “Santa dea Tutela “. El topònim Campdevànol és un autèntica raresa filològica, ja que en d’altres llocs ha evolucionat cap a Tudela.
FRANCISCA MARTÍN-CANO ABREU, exposa de manera brillant arguments que donen força a aquesta hipòtesi :
El nom de "zarabanda" prové de les danses voluptuoses que ballaven, exclusivament dones en època arcaica en honor de la Deessa Ibèrica BANDA en les quals imitarien a les aus migratòries [cigonyes (amb becs i potes vermelles) o flamencs (amb plomatge en part vermell).
Aquestes pràctiques – segons aquesta autora – donarien lloc a l’anomena’t ball flamenc per un costat, i així mateix a tots els balls que a Espanya encara avui dia porten a terme barons transvestits amb XANQUES. En el cas del flamenc aquesta evolució donarà com a resultat una acció profana; i altrament els balls amb xanques es ballen – encara - en cerimònies sagrades, que són heretades per la religió cristiana; Un exemple el trobem a Anguiano a la Rioja.
El ball amb XANQUES evidència que imiten animals XANQUERS : flamencs, cigonyes, grues ... El fet de transvestir-se evidència que a l'origen estan les danses femenines.
Després de la revolució patriarcal, els barons es transvestien i adoptaven l'aparença femenina perquè la Deessa es deixés convèncer i concedís el bon temps.
Quan a la primitiva parròquia dedicada a sant Cristòfol, , dita també “la Vella” , trobem la següent informació :
Es trobava a notable distància de la població actual, vers el mas Corones, en una serra a la dreta de l'actual carretera que porta a Gombrèn i a la Pobla de Lillet pel coll de Merolla; l'església era un notable edifici romànic del segle XI, d'una nau i absis, amb una volta més tardana que havia reemplaçat una antiga coberta d'encavallades de fusta, que tenia restes d'una decoració pictòrica romànica molt primitiva. Fou enderrocada el 1936, quan ja no tenia culte. Durant els anys vuitanta es netejaren les restes —molt malmeses i escasses— i actualment és possible apreciar-ne la seva planta.
L'església de Sant Cristòfol surt esmentada en un document datat l'1 de desembre de l'any 987 que fa referència a un judici jurat. A les antigues llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII, l'anomenen 'Sto. Xristoforo de Camp d'avana'.
L'església, coneguda com 'la Vella', va ser la primera església parroquial de la població de Campdevànol. Situada dalt d'un turó de la banda de ponent del poble, era un notable edifici romànic, datat entre els segles IX i XII. Segurament, durant el segle XII es va renovar i engrandir: van doblar internament els murs, van suprimir la teulada i les bigues, la van cobrir amb una volta de canó i hi va fer un absis nou que va substituir l'antic. Va ser utilitzada com a parròquia fins al segle XVIII.
Amb el pas dels segles, l'església restà abandonada: l'acció destructiva del temps i les aigües ensorrà gran part de la volta i seguiren caient les parets laterals, fins que caigué el mur interior, tapiat durant la restauració feta al s. XII. Llavors quedaren al descobert part d'unes pintures que l'arqueòleg i historiador Ramon d'Abadal descobrí l'any 1909: eren restes d'una decoració pictòrica romànica amb escenes del Gènesi, però per causa del seu malmès estat de conservació en pocs mesos s'esborraren totalment.
Fins l'any 1939 es va poder conservar l'absis romànic, però fou destruït per una explosió quan servia com a dipòsit de municions durant la Guerra Civil. Actualment només en resten els murs perimetrals de poca alçada.
Les imatges que il•lustren el relat pertanyen a l’arxiu Gavin; des d’ara amics lectors, si com nosaltres en necessiteu alguna de les moltes esglésies de Catalunya, teniu la possibilitat de demanar-les des d’aquest enllaç :
http://arxiugavin.wordpress.com/consultes-i-donacions/
Aprofito – una vegada més – l’avinentesa per agrair particularment la tasca del Josep Sansalvador.
aquesta dicotomia primitiva i vella, ha donat lloc a notables equivocs, a Campdevànol hi ha hagut fins a tres esglésies parroquials sota l’advocació de Sant Cristòfol.
Quan a Sant Cristòfol, o Sant Menna, en la tesi de Josep Capdevila i Soldevila , veieu ; http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
Demanarem la publicació d’aquest treball a la secció racons del Ripollès a la major brevetat possible.
Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.
La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.
El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.
la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.
Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.
Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna
Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.
Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada