Aquesta afecció és una nova patologia que encara no ha estat tractada en cap ambulatori ni hospital, però que cada cop s’estén més entre moltes famílies i llars de les nostres contrades. Uns pensen que és per culpa de la crisi però aquesta hipòtesi no quadra amb la realitat del noi de trenta o quaranta anys que encara viu a casa esperant que la mama ho faci tot; acostuma a ser un noi amb una bona professió i uns bons ingressos, llavors hom es pregunta quin és el detonant i la raó per la qual no vol acabar de marxar ?
La pràctica dels pares de ser totalment laxos en horaris i de no implicar als fills en les tasques domèstiques, així com de tractar-los indefinidament com si fossin uns adolescents, han comportat que tot un seguit de joves de trenta o quaranta anys siguin autèntics “comodons” en el seu enfocament de la vida.
Per a què marxaré de casa? Per a què desitjar l’ independència ? si aquí tinc tot el que vull: el dinar i sopar a taula, on jo no recullo ni un miserable plat, la roba planxada, tot net i endreçat i faig l’horari que vull... El dia que m’interessa puc estar amb la núvia o a casa de qualsevol altre noia i no tinc de donar explicacions a ningú. Per a què vull assumir responsabilitats de gent adulta? Per què? Per perdre llibertat... jo sí que soc independent i a més , els meus diners són només meus.
Ara bé, aquest fenomen no podria portar-se a la realitat si el nostre Peter Pan no tingués una mare que ho permetés. Per això, és tan responsable el fill, com la mare que perpetua aquest sistema contra-natura; diguem-li així, perquè partim de la base que l’ independència és una situació on l’individu acostuma a assumir responsabilitats i això és el cicle natural del creixement humà.
Ai, aquestes mares amoroses que amb la seva dolça tendresa només practiquen el vampirisme emocional i no permeten que els seus fills, ja crescudets, s’independitzin de casa!
© Rosa Maria Rubio
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada