dissabte, 7 de novembre de 2009

La síndrome de Peter Pan.



Aquesta afecció és una nova patologia que encara no ha estat tractada en cap ambulatori ni hospital, però que cada cop s’estén més entre moltes famílies i llars de les nostres contrades. Uns pensen que és per culpa de la crisi però aquesta hipòtesi no quadra amb la realitat del noi de trenta o quaranta anys que encara viu a casa esperant que la mama ho faci tot; acostuma a ser un noi amb una bona professió i uns bons ingressos, llavors hom es pregunta quin és el detonant i la raó per la qual no vol acabar de marxar ?

La pràctica dels pares de ser totalment laxos en horaris i de no implicar als fills en les tasques domèstiques, així com de tractar-los indefinidament com si fossin uns adolescents, han comportat que tot un seguit de joves de trenta o quaranta anys siguin autèntics “comodons” en el seu enfocament de la vida.

Per a què marxaré de casa? Per a què desitjar l’ independència ? si aquí tinc tot el que vull: el dinar i sopar a taula, on jo no recullo ni un miserable plat, la roba planxada, tot net i endreçat i faig l’horari que vull... El dia que m’interessa puc estar amb la núvia o a casa de qualsevol altre noia i no tinc de donar explicacions a ningú. Per a què vull assumir responsabilitats de gent adulta? Per què? Per perdre llibertat... jo sí que soc independent i a més , els meus diners són només meus.

Ara bé, aquest fenomen no podria portar-se a la realitat si el nostre Peter Pan no tingués una mare que ho permetés. Per això, és tan responsable el fill, com la mare que perpetua aquest sistema contra-natura; diguem-li així, perquè partim de la base que l’ independència és una situació on l’individu acostuma a assumir responsabilitats i això és el cicle natural del creixement humà.

Ai, aquestes mares amoroses que amb la seva dolça tendresa només practiquen el vampirisme emocional i no permeten que els seus fills, ja crescudets, s’independitzin de casa!

© Rosa Maria Rubio