dimecres, 4 de febrer de 2009

HISTÒRIES DEL BON DÉU


Expliquen els darrers indis mohawe , que molts i molts anys enrere, un bruixot de la seva tribu ( perquè traduïm amb aquesta paraula tant lletja, bruixot o fetiller, l’activitat que desenvolupàvem aquelles persones, mig metges, mig sacerdots ? ), tenia la fama de conèixer la forma d’agradar a Déu, a Manitú, i d’aconseguir que escoltes les seves pregaries i li atorgues sempre el que li demanava. Sembla que aquesta facilitat del bruixot, era extensible també a tothom que l’acompanyava quan feia la pregaria.

El cert es que almenys un cop a l’any, els mohawe, grans i petits, acostumàvem a fer el que ara en diríem un aplec, en algun lloc alhora elevat i arrecerat , en el seu camí itinerant per les planures americanes ; el bruixot els deia que havien de recollir molta llenya, per això acostumaven a fer-ho en un bosc , desprès a les primeres hores del capvespre quan el sol ja començava a cedir el protagonisme a la lluna , s’encenia el foc, i tots al seu voltant, escoltaven les pregaries que anava desgranant el bruixot, alhora que deixaven fluir els seus pensaments vers Manitú, al que li encomanava cadascú els seus anhels més íntims. La celebració acostumava a deixar en tots els participants, una sensació de serenor i alegria que perduraven temps i temps.

L’arribada de l’home blanc, la seva extrema crueltat i cobdícia, varen fer que els mohawe haguessin d’abandonar els seus viatges seguint els búfals, i com ja sabem en una mínima part – aquells que no varen ser exterminats – els varen recloure en llocs insalubres i sense condicions, als que anomenen reserves, alhora que els sotmetien en nom justament de Déu, de la llibertat, de la igualtat i la fraternitat a un tracte veritablement cruel :
ELS NENS INDIS EREN APARTATS, FINS ALS ANYS 1970 ,DEL SEU AMBIENT, SEL’S ENVIAVA A INTERNATS ON LA SEVA LLENGUA PRÒPIA ERA PROHIBIDA, I S’HAVIA DE PARLAR ANGLES; ELS AMERICANS VAN IMPORTAR UNA COSTUM FRANCESA – UNA BÀRBARA COSTUM, QUE TAMBÉ VA ADOPTAR EL FEIXISME A CATALUNYA -, QUI PARLAVA UNA LLENGUA DIFERENT DE L’OFICIAL, ANGLES EN AQUELL CAS, CASTELLÀ EN EL NOSTRE, HAVIA DE PORTAR UN OBJECTE LE SYMBOLE EN LA LLENGUA FRANCESA, QUE HAVIA DE DONAR A QUI SENTIA PARLAR EN UNA LLENGUA DIFERENT DE L’ANGLÈS, I AIXÍ FINS AL FINAL DEL DIA, AL ARRIBAR LA NIT, EL QUE TENIA LE SYMBOLE, REBIA UN CÀSTIG PÚBLIC. ES TRACTAVA ALESHORES I ARA, DE DESCORATJAR L’ÚS DE LA PRÒPIA LLENGUA, DE DESMOTIVAR LA SEVA TRANSMISSIÓ A LA PROPERA GENERACIÓ, EXPOSANT-LA AL SEU TORN, A REBRE TAMBÉ LE SYMBOLE, I LA HUMILIACIÓ SUBSEGÜENT.

Aleshores i ara, es pretenia obertament anihilar als indis per la via de fer-los oblidar, la seva llengua, les seves costums, i les seves tradicions ( El paral·lelisme entre els indis americans, els catalans i totes les llengües i cultures minoritàries que no tenen la llibertat d’organitzar-se políticament com un estat, no es l’objectiu bàsic d’aquest relat, però entenc, que donada la seva importància, s’havia de recollir ) . El cert però es que entre els darrers mohawe , el record del bruixot que sabia la manera d’aconseguir que el bon Déu Manitú , escoltes al seu poble i li atorgues el que necessitava, s’ha reviscolat, i malgrat que dissortadament només un petit grup recorda ja la llengua dels avantpassats, i que no hi ha constància ni dels llocs on es feien els aplecs, ni de les paraules amb que el bruixot s’adreçava a Manitú, almenys un cop a l’any els darrers mohawe , grans i petits, tornen a fer un aplec, en algun lloc alhora elevat i arrecerat , senten que està amb ells l’esperit d’aquell bruixot , que en el passat els deia que havien de recollir molta llenya, i per això acostumaven a fer-ho en un bosc ; desprès a les primeres hores del capvespre quan el sol ja comença a cedir el protagonisme a la lluna , s’encén el foc, i tots al seu voltant, alhora que deixen fluir els seus pensaments vers Manitú, al que li encomana cadascú els seus anhels més íntims ; vibren d’íntima emoció en saber que com els seus avantpassats assoliran la satisfacció de les seves necessitats més bàsiques. La celebració acostuma deixar en tots els participants, una sensació de serenor i alegria que perduren temps i temps.

El cert però, es que entre els mohawe, com en d’altres tribus d’indis, està creixent el coneixement de la seva llengua, s’està recuperant no únicament la cultura, sinó clarament la sensació d’orgull per pertànyer a aquest col·lectiu tant menystingut, tan menyspreat i cruelment tractat.

Ho recollien les velles sentències índies , i ho recull també Mt 18, 19 ; i Mt 18,20 : Us asseguro també que, si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà.Perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells.

Sembla tan fàcil ! dos de vosaltres aquí a la terra que es posen d’acord per a demanar alguna cosa ...... i en realitat ens costa tant !!!

Amics lectors, de ben segur que la major part de vosaltres ja sabíeu com al bon Déu li agrada que ens adrecem a ell , no calen aplecs – però millor que no deixem de fer-ne - , no calen focs de camps – però amb tots els permisos que calgui pel perill de sequera, fent-me també – i sobretot deixem fluir els pensaments vers Déu - que cadascú li doni el nom que vulgui - , i li encomani els seus anhels més íntims , - personals i col·lectius – i desprès que permeti que Déu faci la seva obra.

© ANTONIO MORA VERGES