dilluns, 16 de febrer de 2009

Sant Llorenç del Munt







Hem pujat al mati, a la tarda, al vespre, amb fred i amb calor, amb vent, pluja, neu, i sota el sol tòrrid de l’estiu. Ho hem fet des de Matadepera, El coll d’Estenalles, La vall d’Horta, la Vall de Mur, el santuari de la Mare de Déu de les Arenes, des de Castellar. Sempre amb la mateixa il·lusió, sempre amb el mateix entusiasme; que hi ha dalt de Sant Llorenç del Munt que enganxa a tanta i tanta gent ?

Unes dades històriques del lloc :

Des d’abans del 954 consta en el dit lloc una església dedicada a sant Llorenç, sant Miquel i santa Maria, que, segons una tradició molt antiga, fomentada pels monjos de Sant Cugat del Vallès, fou fundada per monjos procedents d’aquest monestir. El 973 fou dotada pel comte Borrell, i el 985 fou unida per primera vegada a Sant Cugat, d'on depengué fins el 1013. Recuperada la seva independència, l'abat Odeguer (~1050-63) fou un dels principals fautors de la seva prosperitat; adquirí dels comtes de Barcelona àmplies dotacions, en especial l’església de la Llacuna, on fundà un priorat i l’església de Castellar del Vallès, que comprà al bisbe de Barcelona (1092). També inicià la gran església del Munt, un edifici d’una nau, creuer amb cimbori de tres absis, que fou consagrat el 1064. En aquest temps la comunitat arribà a la vintena de monjos.

El 1086 el monestir fou unit per força a Sant Ponç de Tomeres, i en fou expulsada una part de la comunitat, que amb l’ajuda del bisbe de Barcelona recuperà la llibertat per al monestir el 1098, però l’any següent era unit, per segona vegada, a Sant Cugat del Vallès. Els abats de Sant Llorenç no acceptaren mai de bon grat la submissió al monestir de Sant Cugat del Vallès, que, tot i ésser mitigada el 1168, perdurà fins el 1592, que les seves rendes s’uniren al col·legi de la Congregació Claustral, de la qual havia format part des de la seva constitució (1219).

La sèrie de visites fetes pels abats de Sant Cugat al monestir del Munt demostren la progressiva decadència d’aquest monestir, que reduí el seu nombre de monjos de 12, al s XII, a 8 al següent i a 4 a partir del s XV. El 1450 un incendi damnificà l’església, i després els abats comendataris acabaren de precipitar-ne la decadència.

Deixà de tenir abats propis el 1608, i el darrer monjo abandonà el monestir el 1804. Amb la guerra del Francès i amb la desamortització s’inicià una etapa d’abandonament, que durà fins el 1868, que n’inicià la restauració Antoni Vergés i Mirassó, rector de Sant Llorenç Savall i historiador del monestir.

El temple es tornà a obrir al culte el 1871 i s’adaptà un habitatge en el que havia estat monestir. El 1931 fou declarat monument nacional, i un grup d’amics de la Muntanya de Sant Llorenç ha tingut cura els darrers anys de la seva restauració i millores.

L’actual propietari de Can Pobla, Comte de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt, títol atorgat, per l’Estat del Vaticà, i reconegut també pel regne d’Espanya, va vendre al voltant dels anys 1970 la muntanya a la Diputación Provincial de Barcelona, i aquesta endega el procés que ens ha portat fins al Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac.

L’any 1987 finalitzà la primera fase de les obres de restauració, dutes a terme per la diputació de Barcelona.

Estimada Mola !, vull cloure amb aquestes paraules manllevades del bon amic Joan Escoda i Prats, en una de les seves sortides, que recull amb un gran luxe d’imatges al blog http://percaminsdelbages.blogspot.com

http://percaminsdelbages.blogspot.com/2008/08/estimada-mola.html

© Antonio Mora Vergés

1 comentari:

Joan Escoda Prats ha dit...

Un bon treball.
Agraeixo la teva referència.

Joan Escoda i Prats