M’explicaven aquesta història amic lector, i em semblava tant interessant, que decidia posar-la negre sobre blanc, per poder-la compartir aamn més persones. Com sempre però la valoració us pertoca a vosaltres, us deixo amb el meu desig de que com ja vaig fer gaudiu d’una història força inusual.
Malgrat l’anunci de fortes ventades l’Anton i Ibañez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Anton i Uriz, decidien fer una caminada pels entorns de Sant Vicenç de Jonqueres, on son ja perfectament visibles les primeres manifestacions del que serà en els propers anys el Parc Fluvial del Ripoll, aquest projecte neix amb un propòsit clar : aturar la degradació, estimular la recuperació i dissenyar un futur on siguin compatibles l'ús social i l'econòmic i alhora es respectin els seus recursos naturals i valors mediambientals.
El resultat ha de ser un parc fluvial, de continuïtat supramunicipal, que afegeixi als usos tradicionals i seculars, els altres de tipus recreatiu, cultural i educatiu, d'acord amb les necessitats socials actuals i amb la riquesa dels recursos existents.
Al peu de l'església de Sant Vicenç Jonqueres trobem el parc de Sant Vicenç de Jonqueres, un dels espais que s'incorporen al camí del riu per tal de d'oferir al caminant la possibilitat de descansar, a més de ser un espai de lleure molt vinculat, gràcies a la seva situació, al barri de Can Puiggener.
Aquest parc es situa al llarg del camí del riu, amb un berenador arbrat habilitat amb taules, bancs i una barbacoa. L'espai queda separat del camí per una canal d'aigua que surt de la font de Jonqueres i mor al riu, donant al parc un caràcter especial gràcies al so del moviment de l'aigua.
El Parc de Jonqueres és complementa amb dos accessos directes a la terrassa més alta on trobem l'església de Jonqueres: una gran escalinata que s'il·lumina des del terra i un camí que alhora connecta amb el barri de Can Puiggener.
En el trajecte prop del riu, en direcció a Can Puiggener, l’Anton i Ibáñez i Olivares es va veure sorprès per la caiguda – sortosament sense conseqüències per la seva integritat física- del pi que dona nom al relat, i que en una traducció molt lliure del llatí, podríem anomenar “el pi esclafador”.
L’Antoni Ibáñez i Olivares, te d’antic una especial relació amb l’espècie pinnus pinnea, com recollien en el relat sobre EL PI RETORÇAT DE SANT MATEU DE MONTBUI, al que encertadament va batejar com “ pinnus constrictor “.
Els nostres esforçats excursionistes, desprès de l’ensurt, varen fer via fins a Can Puiggener, i des d’allà novament fins a la Plaça Granados on donaven per acabada la sortida matinal.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada