diumenge, 22 de febrer de 2009

Runes i molins eòlics . Santa Fe de Montfred.




Anàvem el Tomàs Irigaray i López i l’Antonio Mora Vergés a Guimerà, havíem de trobar-nos amb la resta de membres de l’associació www.guimera.info a l’edifici de la Cort del Batlle, a la plaça Major d’aquesta Vila Medieval a les 10,30, i com sempre aprofitàvem les primeres hores de llum, per anar recollint documents gràfics d’aquesta pobra, trista, bruta i dissortada Pàtria.

Esmorzàvem a la Panadella prop e les 8,00; malgrat trobar-nos a 21 de febrer de 2.009, ens envoltava una intensa boira, Abans de les 8,30 tornàvem a posar-nos en camí, el dia començava a fer-se clar, fins al punt de permetre’ns veure a la dreta de la carretera que ens menaria fins a Santa Coloma de Queralt la inconfusible silueta de l’església romànica de Santa Fe de Montfred.

Del lloc en diu l’enciclopèdia : Llogaret del municipi de Talavera (Segarra), a l'extrem SE del terme, al límit amb els de Llorac i de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà), al cim del Montfred o serra de Santa Fe (834 m alt), que separa les conques del Segre i del Gaià. L'església de Santa Fe, romànica, depèn de la parròquia de Pavia; al seu costat hi ha el mas de Santa Fe. El castell de Santa Fe, del comtat d'Osona, fou inclòs el 947 dins el terme de Queralt. Al s XI pertangué als Cervelló i al s XII als Castelltort. El 1195 passà als hospitalers i, modernament, als comtes de Santa Coloma.

L’accés pot fer-se ara en vehicle, per les pistes construïdes expressament pel manteniment dels molins de vent. El lloc presenta un total contrast : les edificacions enrunades prop de la ermita de Santa Fe, també en estat molt precari , envoltat tot plegat de gegantines estructures mecàniques, que amb un soroll eixordador hom suposa que generen electricitat; ¡ que lluny de la imatge bucòlica que no fa encara dos anys recollia el Xavier Santesmasses periodista gràfic del grup Segre i col·laborador com jo mateix, del setmanari Nova Tàrrega !.

Accedia a l’interior de l’església romànica, per comprovar com orfe de tota cura, algú la fa servir esporàdicament d’hostatge provisional, si atenem als matalassos i roba diversa, que en un desordre i brutícia inenarrables s’acumulen en el petit recinte

Deia en l’article de l’any 2.007 “ Des d’aquest sostre de la Segarra, 834 metres , embolcallats en algun cas encara per la boira, contemplen meravellats els paisatges que a dreta i esquerra s’obren en amples valls; del costat de la Segarra, la Vall d’Ondara, on neix el riu d’aquest nom, que portava les seves aigües fins al Segre, desprès de regar les hortes de Cervera i de Tàrrega, i fer funcionar no pocs molins fariners. Del costat de la Conca de Barberà les Valls d’Aguiló i les alçades de les Roques d’Aguiló amb les restes majestuoses del seu Castell” . Avui el soroll dels molins, més que la seva presencia intimidatoria que ens fa entendre una mica més el capítol homònim del Quixot, no ens permeten assolir la necessària abstracció per concentrar-nos en la contemplació del paisatge.

Amb les mans balbes, la temperatura ambient està prop dels zero graus, i el vent gèlid dificulta no poc la nostra tasca, recollim imatges d’aquesta romànica oblidada als límits de la Segarra i la Conca de Barberà.

Penso que el progrés ben entès, faria possible alhora la producció d’energia i la conservació del patrimoni històric i cultural. Dissortadament vivim en un país de pandereta en el que les dues grans comparses d’hereus del franquisme, presenten novament en aquest Carnestoltes tràgic, l’espectacle tronat · sou uns corruptes, i vosaltres més ! “ -.

De camí fins a Santa Coloma de Queralt, elevo la meva pregaria silenciosa; Senyor allibera aquest poble del jou pesat del colonialisme espanyol ! . El brunzit dels molins sembla repetit monòtonament, amén , amén, amén , amén,.....

© Antonio Mora Vergés