CAMI DE MOIÀ A LA BALLADA D’HIVERN 2.011.

Anàvem la Rosa, la Maria i l’Antonio el dissabte 29 de gener a Moià; en aquesta ocasió no ens acompanyarien la Vicky i el Pedro, compromesos en un altre lloc a la mateixa hora; feia un dia rúfol, a la nit fins havien caigut algunes volves de neu per les alçades de l’altiplà Moianès ; malgrat això – com sempre – els ànims eren alts, i ens aturaríem a recollir imatges de Santa Maria del Villar,

i des d’aquesta preciosa ermita romànica , de la casa pairal que conserva l’encís del període medieval;

del lloc n’havíem fet un article en una ocasió anterior, aleshores visitàvem l’interior del temple, i parlàvem llargament amb la propietat de la història – interessantíssima – d’aquest llinatge.




La Rosa tenia pendent visitar el rentador de llana, anomenat ‘ el Roquer’, i fins allí, malgrat el fred, i fins la neu gelada, ens arribàvem. L’indret te una màgia que em confessava la Rosa que l’havia enganxat, i que sens dubte, li farà repetir – amb menys pressa, i més detall- la visita.


Li quedava encara l’ermita de Sant de Gaietà, Excels Patró, d’aquells que fa molts i molts anys, es dedicaven per aquestes terres a la industria del glaç.


Tot i les aturades arribàvem a punt a Moià , a les 17,00 – hora torera, i sembla que ara també Country - en que començava la ballada; sobre la plaça enrajolada, ha calgut llençar sal, i malgrat això al llarg de la tarda, tenim constància de la caiguda de dos persones adultes i d’alguna quitxalla; ens expliquen que la vinculació amb la ‘botifarrada’ a benefici de la Passada de Sant Antoni, ha portat a mantenir la convocatòria en aquest punt. Això és un altra crònica, que publicaven els amics de l’Univers Country.

Quan tornava a casa, m’adonava que son ara la Vicky i el Pedro, els que tenen pendent una visita al Villar. Segur que trobarem ocasió de fer-ho.

M’ajudava molt especialment el meu net, Pere Salas Mora , en la tasca d’escriure aquesta crònica.