divendres, 25 de febrer de 2011

CASTELL DE GARIDELLS. LA PEDRERA DELS TAMARIT .

Ens ho explicava un veí d’aquest petit poble de l’Alt Camp de Tarragona, en els anys foscos del primer feixisme, el propietari del Castell va vendre als Tamarit – aleshores emparentats amb el Generalíssim – aquesta propietat que serviria únicament com a pedrera per refer l’edifici magnífic d’ Altafulla, que aquesta família posseeix.





Aquestes coses – i pitjors – passaven aleshores, - sobretot a Catalunya – que d’ençà de 1.714 és ‘ terra de conquesta’.

Quan al topònim no me’n sabia donar raó, i em comprometia a trobar-li una explicació, ‘raonable’ ; segeuixo aqui la tesis de Manuel Bofarull i Terrades :

De l’àrab Al-garj , costa , terreny costerut, amb el sufix diminutiu ellos en català ELL.

Difereixo però quan al sufix DELL : [forma eufemistica : per Déu] Segons recullen en el seu diccionari l'Antoni M Alcover i en Francesc de B. Moll

Em decanto doncs, pel significat terreny costerut ,per la gràcia de Déu.

Aquestes son terres ‘àrabs’, i com la major part dels Castells que s’hi troben – en millor o pitjor estat de conservació – hom defensa que originàriament foren aixecats pels ‘ invasors ‘.

Reforça aquesta tesis el fet que la carta de poblament de l'indret fou donada per Guillem de Claramunt als seus germans Arnau i Berenguer l'any 1174. Els drets que sobre el lloc s'havia reservat Guillem de Claramunt en fer la donació als seus germans passaren el 1229, per disposició testamentària, al monestir de Santes Creus. El 1309 els Garidells pertanyien a Saurina de Castellet, de la qual passaren a Galceran de Montoliu, que instituí hereu del lloc, com també de la Pobla de Mafumet, el seu fill Bernat. L'any 1391, el rei Joan I vengué a la mitra tarragonina els drets i la jurisdicció que sobre els Garidells posseïa la corona. El territori passà dels Montoliu als Rossell; l'any 1582, Jaume de Rossell va vendre el castell i el terme dels Garidells al monestir de Santes Creus.

El darrer propietari no tenia cap vinculació amb el lloc, i bàsicament per aquesta raó, va dur a terme la venda que significaria la ruïna irreversible del Castell.




Ara, aquest munt de runes, tenen la protecció de la ‘Generalitat de Barcelona’. Els clàssics deien ‘ a buenas horas, mangas verdes !’.

L'expressió prové del que solien comentar la gent quan arribava la Santa Germandat, una institució semblant al que avui seria la policia, que existia a Castella al segle XIII per defensar l'ordre públic i que va tenir el seu apogeu durant el regnat dels Reis Catòlics.

Els components de la Santa Germandat anaven vestit amb una armilla de pell que deixaven al descobert les mànigues de la camisa que era verda.

Sembla que l'eficàcia i la rapidesa no eren les principals virtuts d'aquest cos, i mai arribaven a temps al lloc on s'havia comès el delicte i d'aquí prové l'expressió: a buenas horas, mangas verdes !’.