divendres, 18 de febrer de 2011

LES PEDRES SOLITARIES DE RIBELLES. LA NOGUERA

Estàvem dins del terme del municipi de Vilanova de l'Aguda (Noguera); malgrat trobar-nos envoltats d’una boira intensíssima el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, sabíem que aquest lloc situat a la vall del Llobregós, 1 quilòmetre a la dreta del riu, prop del límit amb el terme de Sanaüja (Segarra), era el castell de Ribelles (centre de la baronia de Ribelles).

Ens dies clars i solejats hom veu dalt del turonet tot el conjunt que corona el cimadal (església, castell i cementiri) envoltat de murs amb merlets i una porta fortificada, tot molt efectista i escenogràfic.

Nosaltres, quasi a les palpentes , i en absoluta solitud – imaginen que si més no, al cementiri encastellat hi ha alguna ànima - accedim fins aquesta petita coma, on s’aixequen la gran església romànica de Santa Maria, d'una nau única, que – segons llegim alhora de fer la crònica - conserva restes d'una decoració pictòrica molt malmesa.





Retratem – amb la millor voluntat - L'absis sobrealçat, que està ornat d'arcuacions i mitges columnetes a manera de lesenes, que són la darrera evolució del romànic llombard. La volta de la nau també es va sobrealçar i és coberta de voltes amb llunetes, típiques del barroc. Té a tocar una massissa torre quadrada, més fortalesa que campanar, amb un pis reduït a sobre, amb finestrals per campanar. Adossada a l'església hi ha la rectoria, emporxada; tot plegat, amb el castell, forma un conjunt bigarrat i molt modificat per les obres del començament del segle XX, fins al punt que es pot parlar d'una invenció neoromàntica, formalitzada a través dels models d'una arquitectura medievalista, vinculada especialment amb la difusió i les noves valoracions dels esquemes romànics.


El gran castell de Ribelles fou pràcticament refet a l'inici del segle XX i forma un curiós conjunt amb l'església i el cementiri proper , on hi ha una singular capella i un gran panteó per als barons.




Per arreu grans rètols, criden entre la boira, que el conjunt presenta un tant gran estat de ruïna, que fa perillós el sol fet de circular pels seus voltants.


Son quasi les 14,00 hores i dissortadament no hi ha en aquest indret cap lloc on serveixin menjars ni begudes; aquestes coses son molt pròpies del ‘Forat Negre’, i fem via fins a Ponts on podem dinar.


Ribelles ens serveix – dissortadament - com a mostra palesa, de l’abandó sistemàtic que pateix el patrimoni històric i cultural de Catalunya.