dimecres, 9 de febrer de 2011

TORÀ. SANT SALVADOR DE L’AGUDA

Anàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés per les terres de la Segarra que fan frontera, entre el Solsonès, l’Anoia i el Bages.

La nostra destinació ens feia entrar dins el terme de Torà, a l’escut de la població hi ha un brau i algú defensa l’origen del topònim del llatí tauranum, derivat de Taurus; atesa la seva situació de frontera en el període la invasió sarraïna; m’agrada més la tesis que ho fa derivar de l’àrab THAURANEl senyor’; no gaire lluny, CALAF ,és també un topònim d’origen àrab.

El llogaret de l'Aguda (o l'Aguda de Torà), es troba dominant Torà a dalt d'un turó i oberta a tots els vents ; amb les casetes que l'envolten, dista uns 4 km escassos de la vila, i s'hi arriba per una pista que surt de la carretera de Calaf a Ponts; el topònim prové – hi ha al respecte unanimitat filològica - de la situació orogràfica del lloc: un cim ben afilat "agut".




La boira fa augmentar la sensació d’aïllament, de trobar-se en un lloc encastellat; no costa gaire imaginar-se aquest indret al començament de l’alta edat mitjana; en aquell període històric, l'església de Sant Salvador de l'Aguda era la parroquial del terme. Amb la reconquesta, la gent baixarà al pla, i Sant Salvador perdrà la seva condició en benefici del Santuari de Santa Maria de l'Aguda, que al ensems ho farà en favor de Sant Gil de Torà ; inicialment sufragània de la de l'Aguda, el 1430 obtingué la possibilitat de tenir fonts baptismals i que el vicari de l'Aguda residís sempre a la vila, i el 1438 obtingué la plena categoria de parròquia.


La Parroquià de Sant Salvador de l’Aguda s’esmenta l’any 1100 en què els vescomtes de Cabrera, aleshores senyors de l’Aguda, donaren la seva capellania a Santa Maria de Solsona. Passarà pel domini dels Cervera, per acabar definitivament a l’orbita dels Cardona.

Es tracta d’un edifici romànic d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat i capçada a llevant per un absis semicircular, i porta al mur de migdia. L’aparell ha estat fet de carreus ben escairats i irregulars, disposats en filades uniformes, fet que evidencia les formes pròpies de les construccions del segle XII.






M’agrada pensar que malgrat la manca de materials d’obra, en la tècnica emprada en aquestes esglésies, es fa ja perceptible ‘ la finesa àrab’ . És en tot cas , aquest és un tema poc estudiat, i per descomptat gens divulgat.

El sol llueix tímidament entre les boires per deixar-nos veure la senzilla majestat d’aquesta església romànica.