divendres, 21 de juliol de 2017

SANT PERE DE BOADA. DE LA BARONIA DE LA VANSA A VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia que l’església del poble de Boada, que havia format part de la Baronia de la Vansa, i que pertany avui al terme de Vilanova de Meià, antigament es trobava sota l'advocació de Sant Ermengol, amb un retaule dedicat al sant que va desaparèixer en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualificaven com ‘la Guerra Civil’, i que la jerarquia catòlico-feixista beneïa com ‘Cruzada’, tot plegat s’enduia la vida de més d’un milió de persones, i desfeia els somnis de la major part de la ciutadania.

L’actual advocació és la de Sant Pere, com la seva homònima de Lluçars de la que depenia, els oficis religiosos els duien a terme el rector i/o el vicari d’aquella població

A la llinda de la porta hi ha la data 1755.


Patrimoni Gencat en fa una descripció telegràfica; temple d'una nau, de planta rectangular. Volta de canó amb llunetes. Façana principal amb porta adovellada de mig punt. Rosetó i petita espadanya amb una campaneta. La coberta és de dues vessants amb teula àrab que vola sobre lloses de pedra.


Jordi Contijoch Boada, recollia l’any 1994 una imatge del interior.

Demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (ARXIU GAVÍN ) – si les tenen - imatges del interior quan encara s’hi feia culte.

Quan al topònim Boada, apareixen com a possibles almenys tres etimologies: 1ª, Del llatí medieval bovata (derivat de bove, "bou") que apareix, sota les formes boata i boada, amb el significat de "servei a prestar llaurant", en documents occitans citats per Du Cange; -2ª, Del català boada, "cambra superior del forn, de coberta voltada", que cal relacionar amb el castellà bóveda i per tant amb el llatí vulgar vólvita, "volta". 3ª Lluís Almerich, al seu llibre "Els cognoms catalans" diu que Boada prové de buada o buadelles que es refereix a "les sitges per a guardar grans". Per la ubicació orogràfica de Boada, descartem la derivació de primer supòsit, i la del segon, quan a l’aportació del Lluís Almerich i Sellarés (Barcelona, 1882 - Barcelona, 7 de novembre de 1952), no trobava el significat que atribueix al mot, ni al diccionari català, ni al català, valència, balear. Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Boada és alhora un cognom català, que sembla procedeix de la vila del mateix nom que hi a molt a prop de la Bisbal.

El primer tronc d'aquest llinatge el va portar Lleó de Boada, Senyor de la Casa de Boada, nascut l'any 1.384.
El topònim, o potser el cognom?, apareix al segle XIV a la Baronia de la Vansa, antiga jurisdicció senyorial formada per les poblacions de Lluçars, Boada, Tòrrec i la Vansa, l’existència de la Baronia de la Vansa es relaciona amb Arnau Mir de Tost, vescomte d’Ager (Tost a l'Alt Urgel, avui un despoblat al municipi de Pla de Sant Tirs, al voltant de l’any 1000 + 1072? ).

Avui, Boada al terme de Vilanova de Meià, no té habitants, únicament en un gran casa de factura moderna, com a masovers hi viuen una parella i el seu nadó. Al petit fossar al camí d’entrada al poble s’hi troba el panteó dels padrins d’aquesta casa.

Feia la relació d’esglésies que NO PODIA visitar en la meva visita d’un dia a l’extens terme, 105 km2 de Vilanova de Meià.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/esglesies-que-no-visitava-en-la-meva.html

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) m’explica que li diuen al club d’avis ‘aviat no sabreu on anar’, i que per tot arreu hi ha ramats de bestiar, vaques, bens,..., l’estultícia se’n encomana més que la grip,oi?. Només hi ha una manera de conèixer món, i consisteix en aixecar-se de la cadira, sofà, butaca, ..., i començar a caminar en qualsevol direcció. Els que no ho fan – que son molts – acaben creient tot els que explica el Joaquim Masferrer i Cabra, més conegut com a Quim Masferrer, (Sant Feliu de Buixalleu, 22 de juny de 1971), modern bufó que vol fer riure als habitants de les ciutats, ridiculitzant a les persones que viuen a la Catalunya ‘real’, amb pocs o cap servei.