Can Coscó i Ermita de Sant Valerià

Tenim les dades per accedir a l’indret ,situat a l’oest del terme municipal, al peu de l’antic camí ramader de Caldes, per la Creu de Baduell.

Del lloc ens explica la història:

De l’església de Sant Valerià “de Roberts” hi ha algunes notícies explícites des del segle XIII i fou en el XVI quan es reedificà o potser traslladà al lloc actual.

Per la seva banda, la família Cuscó apareix documentada en el segle XV, quan l’any 1490 Bartomeu Cuscó era batlle de la baronia de Montbui. Probablement, però, l’origen del mas Coscó és més antic. L’edifici actual sembla que és del segle XVI. Al segle XIX la pubilla Cuscó es va casar amb l’hereu del mas Cerdà de Plegamans, de manera que la casa va esdevenir una masoveria. Tot i que el llinatge de la família era "Cuscó", amb l'actualització del nomenclàtor de toponímia feta per la Generalitat fa un parell d'anys, es va aprovar la grafia "Coscó" per a denominar al mas.

En aquest indret se celebrava un dels aplecs més populars de la comarca el segon diumenge després de Pasqua. Actualment, es continua celebrant aquest aplec el segon cap de setmana després de la primera Pasqua o Pasqua Florida.

Quan a la descripció ens diuen :

L’ermita de Sant Valerià està situada dins el recinte de la masia de Can Coscó. Uns quants segles enrere, estava situada unes feixes més avall, però, durant la guerra contra Felip V, l’ermita va quedar força malmesa i, per protegir-la, es va traslladar dins del recinte del mas Coscó. Així, la nova construcció data de principi del segle XVIII. Sant Valerià i Santa Cecília presideixen l’altar.
La ruta que se’ns proposa és la següent : de Sant Valerià a Sant Esteve de Palaudàries

Detalls de la ruta :

Visita a Sant Valerià i Palaudàries amb observació de l’entorn: bosc, conjunt històric i connector ecològic.

Sant Valerià

L’ermita de Sant Valerià de Roberts i la masia de Can Coscó formen aquest conjunt històric emmurallat, situat dalt la carena i al peu de l’antic camí ramader de Caldes que enllaçava amb la Creu Baduell. L’ermita, citada ja l’any 904, va ser reconstruïda el 1711. La masia amb portal, balcó i finestra d’arc de pedra, data del 1571. L’aplec se celebra el segon diumenge després de Pasqua.

El bosc

El bosc de Palaudàries és el més gran de Lliçà i un dels més extensos de la plana del Vallès. Està configurat per dues valls, limitades per tres carenes, orientades en direcció nord-sud. En aquest mateix sentit s’hi troben, un a cada vall, els torrents de can Valls i de Pa-i-Aigua. La vegetació està formada per un bosc mixt de tipus Mediterrani, constituït bàsicament per pi blanc, pi pinyer i alzina, així com roures en els seus fondals. Així mateix, podem trobar zones on el sotabosc està força ben constituït (heures, roser bord, arç blanc, etc.).

El conjunt històric

Format per la masia i l’església de Sant Esteve de Palaudàries, les seves primeres referències daten de l’any 904 amb el nom de Palatio Arias, fent potser referència a una residència senyorial. L’església va ser ampliada el 1587 i reformada el segle XVIII; actualment també s’hi fan unes importants obres de conservació. Està composta per una sola nau, amb absis poligonal i capelles laterals. Destaca el seu gran campanar medieval i la torre comunidor -única a la vall del Tenes-, lloc des d’on el rector beneïa les collites i conjurava les tempestes.

El connector ecològic

La vall de Palaudàries forma un corredor ecològic en sentit nord-sud. Fa de comunicació natural d’una part de la serralada Prelitoral (cingles de Bertí i Gallifa) situada al nord; amb la serralada de Marina i Collserola, per la banda sud, a través de la plana de Gallecs. A l’extrem sud de la vall, entre els barris de Palaudalba i Can Roure, on actualment es construeix un equipament públic, hi ha aquest punt crític pel reduït espai natural que en resta, que anomenem connector ecològic. La rellevància d’aquest lloc es deu precisament al minso espai sense edificar que en resta i que, si desaparegués, tallaria aquest corredor natural tan vital per a la fauna terrestre existent en aquests espais naturals.

Teníem ocasió recentment de visitar Sant Esteve de Palaudaries i en deixàvem constància a http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/; esperem tornar de nou a Lliça d’Amunt, per completar aquesta ruta, i per anar descobrint les moltes meravelles que es conserven encara en aquestes terres del Vallès Oriental.

Com sempre, sou pregats de fer-nos arribar les vostres imatges a fananos@moianes.net, si com desitgem teniu el goig de precedir-nos en el descobriment d’aquests llocs tant i tant bonics.

© Antonio Mora Vergés