Arribant vam aparcar el cotxe i ens vam dirigir a la fonda a fer un bon esmorzar. Volíem visitar l’ermita de la Tor de l’Aspa i vam preguntar al propietari si sabia por on havíem d’anar i si estàvem molt lluny del nostre objectiu. Ell em va mirar als ulls i em va dir:
- Però vosaltres camineu?
- Sí – li vaig respondre molt segura de mi mateixa – caminen una o dues hores cada dia. Està molt lluny aquesta ermita?
- A uns vuit quilòmetres. Però allà només hi ha una casa de pagès i una ermita.
No s’acabava de creure que volguéssim anar a aquell lloc.
- Quin cotxe porteu?
- Un BMV.
- En aquest cotxe només podreu fer un recorregut de dos quilòmetres. Després l’heu de deixar i continuar a peu. Però l’església no es veu des del camí. Està en mig dels Pins.
- Nosaltres volem fer fotografies d’aquesta ermita- li vaig respondre.
Ara l’home ja semblava convençut i, molt amablement, va escriure en un paper tot el recorregut que havíem de fer.
Li vam pagar l’esmorzar, li vam donar les gràcies i vam marxar cap el cotxe.
Al cap de dos quilòmetres (tal com ens havien dit) vam arribar al lloc on el camí esdevenia en tres. Vam aparcar el cotxe i vam agafar el camí de la dreta, amb una forta pendent descendent.
Vam caminar durant un quilòmetre i mig i vam trobar un camí que sortia cap a l’esquerra. Vam continuar per aquell camí i vam arribar a una casa de pagès que estava abandonada, però hi havia vaques i allà s’acabava el camí.
Vam voltar la casa i vam agafar un caminet que feia un recorregut al costat d’un rierol on hi havia una gran quantitat d’arbres, però cap ermita.
Vam decidir que ens havíem equivocat i vam tornar al camí principal. Eren les 11 hores i el matí s’escurçava.
Després de caminar quaranta cinc minuts més en que no vam veure cap més casa, ens va envair una estranya sensació. De cop i volta canviava l’entorn. La llum es tornava més diàfana i la vegetació més exuberant. Les fulles tenien un verd més intens. Totes dues vam tenir el mateix pressentiment; estàvem arribant.
A la sortida d’un revolt vam veure, molt a prop, davant nostre, a sobre d’un pujol, la casa de pagès a la qual pertany l’ermita.
El lloc és realment impressionant. Les vistes des d’allà són magnífiques, però encara ens faltava trobar l’ermita, que com ens havien indicat, no es veia des del camí.
Vam caminar pels voltants i vam trobar l’ermita molt amagada entremig dels arbres.
Lamentablement el seu estat és deplorable. Les seves parets de pedra, molt reforçades amb contraforts han aguantat el pas del temps, però no té sostre. La pedra que hi ha a sobre de la portalada indica l’any 1786. Suposem que és l’any de l’última restauració.
Irene Tironi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada