Contraban

El mur de boira hauria provocat la caiguda de qualsevol altra persona que no hagués estat en Senen Boixeda que coneixia cada gir i cada pedra del camí. En Senen sabia imitar el cant dels ocells des de la mallarenga a la bisaroca. En Senen subjectava amb el front el mocador de farcell que es tibava a l’esquena amb el pes d’una culata de vedella. La carn estava ben embolicada amb paper de ceba i protegida per tela mosquitera. Seria ben pagada en aquella França, de la qual l’invasor s’havia endut els homes a treballar a les fàbriques d’Alemanya i ho arrabassava tot per alimentar els seus exercits.

El vell penell de l’ermita de Sant Leucat xerricava als embats del vent que poc a poc escampava la boira. Els vells murs de l’església es despullaven de boira als ulls d’en Senen. Poc a poc, les prades, les boscúries i els cims quedaven a la vista del noi. A la porta del temple es concretava la forma negra d’una vella. Portava esclops amb palla dins, un faldilla fosca de diminuts quadres negres, s’abrigava amb un mantell de punta de llana i es cobria amb un mocador al cap.

- Vigila Senen... ! - digué la dona, que treia les paraules amb gran esforç per una boca arrugada.
- Hi ha canvis a la frontera ?

- De nit el vent porta sorolls de bombardejos llunyans- va fer una ganyota que en Senen va endevinar com un somrís amagat -. Diuen que els americans han arribat a Marsella.

- Això vol dir que a França acabareu la guerra ?

- Em sembla molt que sí, però ara és quan hi ha més perill els alemanys estan molt nerviosos i la milícia de Vichy més. El maquis és cada vegada més agosarat.

- Hi els gendarmes ?

- Se’n surten com poden. Si et troben et prendran la culata per menjar-se-la ells: al pla es passa molta gana.

En Senen es va acomiadar de la vella per continuar el camí. Els senders estrets que remuntaven precipicis es van suavitzar. Les cingleres de roca calcària van ser substituïdes per pendents més suaus i verds. El sol estava ben enlaire, quan va albirar la masia. Ni els gossos van bordar la seva presència. En entrar a l’era la Jeanette el va sortir a rebre. Era una jove esvelta d’ulls foscos i cabells negres. Era ben bé una catalana del nord.

- Senen... !

- Bon jorn...! bella Jeanette.

- Què tal per Espanya ?

- Mol magre noia. Tot està ple de capellans i militars – en Senen va posar rostre de circumstàncies -. I, el teu pare ?

- Allà

L’Estanislau es mirava somrient la parella des de la roda d’un carro vell.

- Senen... ! no et deixis embolicar per la Jeannette i entra cap dins.

A la sala en Senen va descarregar la carn sobre la taula. En tant que l’Estanislau el va pagar amb un altre paquet format per agulles de teixir i medicines que a Espanya anaven encara més escasses que la carn.

- M’hauries de fer un favor – va dir l’Estanislau.

- Ja sé que em demanaràs que passi gent – va contestar, seriós en Senen -.No m’agrada és molt perillós. els Guàrdies Civils si em veuen sol em coneixen. Tinc salconduit de fronteres i el rector de Montagut és parent meu i al final baixo medicines. El problema està en què si veuen un grup de gent ens prendran per maquis i ens dispararan. I, si no ho fan els tornaran als alemanys.

M’empipa que retornin jueus que jo he passat. Fins als civils no els agrada.

- Pas res d’això, Senen – l’Estanislau mirà a la porta d’una habitació – són alemanys que volen passar a Espanya.

- I, això ?

- Els aliats són a les portes de París, el maquis cada dia es més fort. A més els americans són a Marsella i van cap dins. Els seus se’n tornen a Alemanya.

- Doncs que se’n vagin cap a casa seva.

- Veuen la guerra perduda i pensen amb raó que on estaran més segurs és a Espanya amb els seus amics falangistes.

- I, tu perquè els ajudes ?

- Són quatre persones que s’han vist embolicades amb la guerra i han fet el que han pogut perquè les coses no fossin pitjor. Han ajudat molta gent.

En Senen va sortir de la casa seguit per quatre homes alts i rossos que caminaven en silenci sense girar la vista enrere. Ell mirava les muntanyes, en tant que pensava en els jueus i en els aviadors anglesos que havia passat i es preguntava on serien en aquell moment.

A la tarda, les muntanyes es presentaven aspres i grises . Els senders es van endurir. Els precipicis blancs deixaven veure el fil de plata d’una riera profunda. De tant en tant, mirava els alemanys que el seguien amb l’angoixa dels perseguits. Era la mateixa mirada que la dels jueus. La de la por i de l’esperança. Van passar la fita, que marcava la frontera. En Senen va albirar la caseta llunyana de la Guàrdia Civil. No cal perdre temps. Es va treure la camisa i la va lligar a una branca. Els civils van sortir a trobar-lo.

- Senen . Quienes son ?

- Los alemanes que vienen a buscar refugio.

Els guàrdies estaven atònits. Tant que no van parar esment en el paquet de medicines i agulles i menys amb les cadenes d’or que li havien pagat els alemanys. En Senen va deixar els seus acompanyants a la caseta i va seguir el seu camí.

Uns anys més tard, es va tornar a trobar amb un d’aquells homes que s’havia establert a Cadaqués, on regia un restaurant amb molts clients francesos. En Senen va mirar les muntanyes llunyanes va pensar amb els jueus que els guàrdies havien hagut de tornar i va pensar que tot plegat era un fàstic.

© Xavier Valeri