Allò, fou un innocent i pintoresc succeït que passà,anys enrera, a un poblet de muntanya. Ens dóna fe, de com aleshores ,s'interpretava, de manera molt peculiar, el dret penal a cualque municipi d'aquest païs nostre.
La meva bona, guàpa i rossa amiga, Mònica, no fa gaire temps, m'ho recordava:
Te'n recordes, Joanet, de Don Llorenç Marvac,el mestre d'escola que hi havia aquell temps ?
Si me'n record? I tant que me'n recordo. Una bona peça ! Males llengues deien que atupava sa dona?
Doncs aquest individu mateix; encara que, lo d'atupar sa dona, ben possible és que, Donya Bibiana, ho fes més gros del que era en realitat.
Tu no te recordes del que passà amb unes taronges que li van prendre,un dia. uns xiquets ?
Clar que me'n record, estimada. I tant que me'n record. Però aquelles taronges no eren seves de Don Llorencet.
Estaven dintre un terreny que era propietat de l'Ajuntament i on, el mestre d'escola, tenia llogada la seva vivenda. I on endemés es trobava l'escola.
Estimada Mònica. Jo crec que, per aquells nois ,les taronges,aquelles, eren de tothom.
La finca no era de l' Ajuntament ? Idò ?
L' Ajuntament no són tots els qui formam el poble? Doncs, no prenien res que no fos seu. Agafar-ne unes quantes, per ells era cosa de poques taules.
Sí, però - saps molt bé que Don Llorençor- no ho veia amb els mateixos ulls. Tu saps que- llevat de les hores d'escola en que no li quedava més remei - els nois li feien nosa al mestre. No els podia aguantar. de cap de les maneres.
Ja ho sé! Ja ho sé Mònica!Prengué una volada aquell home que no dic ? Fins i tot una pilota no li entrà per la finestra a dintre del seu dormitori? O m'equivoc ?
No t'equivoques gens ni mica. Allò el posà fet una fera. Aquell home prengué una enrabiatada de:" Pare nostre molt senyor meu". Temps no li mancà- cametes me valguin per anar a casa del batle i exigir-li que fes justícia.
Justícia ?
Però allò no era competència del batle.? Crec que si acàs era cosa del jutge, I deixant de part que prendre fruita a ca un veïnat - suposant que es tractès,realment d'un veïnat, i no altra cosa - per menjar-la i de seguida era una falta, que el códi penal castigava d'un a quinze dies d'arrest menor.
I, com abans he dit els nois devien pensar:
" Taronges de l' Ajuntament ? Taronges de tothom. Nostres són elles ! ".
Tampoc crec que fos cosa tan greu. pens jo.
Sí però el mestre - te torn repetir - no ho veia així.
Li havien robat les taronges a ell i s'havia de castigar als "lladres".
Què passà amb el batle?
Què va passar? Doncs que el batle convocà, els al·lots denunciats pel mestre, al seu despatx.
Però, Mònica, allò no era cosa seva ?
Saps com eren les coses aleshores. Amb l'excusa de que hi podés haver alteració d'ordre públic els batles s'agafaven moltes atribucions.
Sí, sí ! Ja ho sé.
El batle prestà orelles al mestre i m’envià el satx a casa dels suposats infractors;perquè, l'endemà, es presentassen a les Cases de la Vila.
Així! Sense més ni manco ?
Doncs,sí senyor. I amb un peu, un davant l'altre no els quedà més remei - a aquells pobres al.lots - que presentar-se davant la màxima autoritat local ?
Com estava el patio Mònica?
Sí, Joanet; però allò no acabà com li hauria agradat al mestre.
Els al.lots no eren uns purets i uns beneïtets. A l'hora que els digueren tocaren comparació; ara bé acompanyats de parents,amics i coneguts seus.
El batle degué posar una cara com va veure tota aquella gentada ?
Ja t'ho pots figurar.
"Volem que el mestre es presenti aquí i ens ho digui a la cara que som uns lladres", digueren tots a la una.
No li quedà més remei al batle d'enviar aquest pic, el satx, aquesta vegada a casa del mestre.
Ja no li degué agradar a Don Llorenç?
T'ho pots figurar bé!
El cantet era bien distint. Ell no era cap al·lot malcriat que roba taronges. Ell –Llorenç Marvac ( Don Llorenç Marvac ) era el mestre d'escola i a un mestre d'escola – a un home de lletres com ell - se l'escolta com s’escolta al Profeta Elies i se li deu respecte i molt de respecte. El que havia de fer, el batle, era tancar els al·lots en el calabosso i fotre'ls una bona multa. Ara enviar-lo demanar a ell. Que va! Per qui el prenien ?
Què ? En nét aclariren res?
Doncs saps què ! D'aquell dia ençà li baixaren els fumets a aquell home.
Apart que poc després, d'aquella feta, vengué un nou govern qui ho capgirà tot i jubilà - Don Llorencingo - tal com pertocava fer-ho.
Pobre Don Llorenç !
Si pobre Don Llorenç, Però s'ho tenia ben guanyat. O no ?
© Cavaller de Moncaira
La meva bona, guàpa i rossa amiga, Mònica, no fa gaire temps, m'ho recordava:
Te'n recordes, Joanet, de Don Llorenç Marvac,el mestre d'escola que hi havia aquell temps ?
Si me'n record? I tant que me'n recordo. Una bona peça ! Males llengues deien que atupava sa dona?
Doncs aquest individu mateix; encara que, lo d'atupar sa dona, ben possible és que, Donya Bibiana, ho fes més gros del que era en realitat.
Tu no te recordes del que passà amb unes taronges que li van prendre,un dia. uns xiquets ?
Clar que me'n record, estimada. I tant que me'n record. Però aquelles taronges no eren seves de Don Llorencet.
Estaven dintre un terreny que era propietat de l'Ajuntament i on, el mestre d'escola, tenia llogada la seva vivenda. I on endemés es trobava l'escola.
Estimada Mònica. Jo crec que, per aquells nois ,les taronges,aquelles, eren de tothom.
La finca no era de l' Ajuntament ? Idò ?
L' Ajuntament no són tots els qui formam el poble? Doncs, no prenien res que no fos seu. Agafar-ne unes quantes, per ells era cosa de poques taules.
Sí, però - saps molt bé que Don Llorençor- no ho veia amb els mateixos ulls. Tu saps que- llevat de les hores d'escola en que no li quedava més remei - els nois li feien nosa al mestre. No els podia aguantar. de cap de les maneres.
Ja ho sé! Ja ho sé Mònica!Prengué una volada aquell home que no dic ? Fins i tot una pilota no li entrà per la finestra a dintre del seu dormitori? O m'equivoc ?
No t'equivoques gens ni mica. Allò el posà fet una fera. Aquell home prengué una enrabiatada de:" Pare nostre molt senyor meu". Temps no li mancà- cametes me valguin per anar a casa del batle i exigir-li que fes justícia.
Justícia ?
Però allò no era competència del batle.? Crec que si acàs era cosa del jutge, I deixant de part que prendre fruita a ca un veïnat - suposant que es tractès,realment d'un veïnat, i no altra cosa - per menjar-la i de seguida era una falta, que el códi penal castigava d'un a quinze dies d'arrest menor.
I, com abans he dit els nois devien pensar:
" Taronges de l' Ajuntament ? Taronges de tothom. Nostres són elles ! ".
Tampoc crec que fos cosa tan greu. pens jo.
Sí però el mestre - te torn repetir - no ho veia així.
Li havien robat les taronges a ell i s'havia de castigar als "lladres".
Què passà amb el batle?
Què va passar? Doncs que el batle convocà, els al·lots denunciats pel mestre, al seu despatx.
Però, Mònica, allò no era cosa seva ?
Saps com eren les coses aleshores. Amb l'excusa de que hi podés haver alteració d'ordre públic els batles s'agafaven moltes atribucions.
Sí, sí ! Ja ho sé.
El batle prestà orelles al mestre i m’envià el satx a casa dels suposats infractors;perquè, l'endemà, es presentassen a les Cases de la Vila.
Així! Sense més ni manco ?
Doncs,sí senyor. I amb un peu, un davant l'altre no els quedà més remei - a aquells pobres al.lots - que presentar-se davant la màxima autoritat local ?
Com estava el patio Mònica?
Sí, Joanet; però allò no acabà com li hauria agradat al mestre.
Els al.lots no eren uns purets i uns beneïtets. A l'hora que els digueren tocaren comparació; ara bé acompanyats de parents,amics i coneguts seus.
El batle degué posar una cara com va veure tota aquella gentada ?
Ja t'ho pots figurar.
"Volem que el mestre es presenti aquí i ens ho digui a la cara que som uns lladres", digueren tots a la una.
No li quedà més remei al batle d'enviar aquest pic, el satx, aquesta vegada a casa del mestre.
Ja no li degué agradar a Don Llorenç?
T'ho pots figurar bé!
El cantet era bien distint. Ell no era cap al·lot malcriat que roba taronges. Ell –Llorenç Marvac ( Don Llorenç Marvac ) era el mestre d'escola i a un mestre d'escola – a un home de lletres com ell - se l'escolta com s’escolta al Profeta Elies i se li deu respecte i molt de respecte. El que havia de fer, el batle, era tancar els al·lots en el calabosso i fotre'ls una bona multa. Ara enviar-lo demanar a ell. Que va! Per qui el prenien ?
Què ? En nét aclariren res?
Doncs saps què ! D'aquell dia ençà li baixaren els fumets a aquell home.
Apart que poc després, d'aquella feta, vengué un nou govern qui ho capgirà tot i jubilà - Don Llorencingo - tal com pertocava fer-ho.
Pobre Don Llorenç !
Si pobre Don Llorenç, Però s'ho tenia ben guanyat. O no ?
© Cavaller de Moncaira
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada