SANTA MARIA DE PALAUTORDERA

Anàvem el Feliu Añaños i Masllovet, el Joan Navazo i Montero, i l’Antonio Mora Vergés als límits físics del Vallès Oriental, als pobles que la Tordera rega des del inici del món; començàvem per Santa Maria de Palautordera.

L'església parroquial de Santa Maria, esmentada ja el 1074, fou bastida de nou a mitjan s XVI damunt el solar de l'antic castell dit Palau de Tordera, esmentat al s X (amb el nom també de Vitaminea); la torre del campanar correspon a una antiga torre del castell, del s XIII. El campanar té tres cossos. El primer és circular i el constitueix una torrassa militar, construït amb còdols. El segon i el terces són hexagonals, de carreu. En el tercer hi ha sis obertures d'arc apuntat per les campanes. El coronament és amb almenes de tipus català i piràmide hexagonal.

El lloc, conegut per la Sagrera, pertangué al terme del castell de Montclús i formà part de la baronia de Montclús; esdevingué centre de la cúria de la baronia i s'hi celebrava el mercat de la demarcació. Passà a la darreria del s XIII al vescomtat de Cabrera, dins la batllia de Montclús.

Capella de la Mare de Déu del Remei; de tipus barroc-neoclassicista, l'exterior és de paredat i té com a portada un arc rebaixat de carreu. A la façana, sobre la portalada de l'entrada, hi ha un ull de bou, un petit campanar d'espadanya amb la seva campana i sobre el llindar l'anomenada majòlica amb la imatge de la Mare de Déu. La planta és de creu llatina, amb una cúpula al centre i voltes amb llunetes. El presbiteri té un creuer amb dos cossos i en els seus laterals dues vidrieres amb les imatges de Sant Sebstià i Sant Erasme.

El cambril de la Verge, és de tallat modern, amb una escala interior per accedir-hi.
Al juliol de 1936, el santuari va ser incendiat i utilitzat durant la guerra com a dipòsit de material per Sindicat de Paletes. Es van abatre sostres i portes, enfonsant-se bona part de la volta i perdent-se l'antiga imatge romànica de la Mare de Déu. Tot i que els danys varen ser greus, la seva reconstrucció va començar immediatament després de la guerra, (a principis del febrer de 1939). Va ser molt ràpida i a l'Aplec d'aquell any es van poder celebrar les festes religioses i populars acostumades.

Parc del Reguissol; el safareig públic.

Safareig: bonica paraula, de procedència àrab, sense paral•lel en el castellà, relacionada amb el patrimoni hidràulic que ens van llegar els andalusins.

Etimologia del mot: de l'àrab saharij. Castellà: alberca, estanque. (BAYDAL 2006)

Així, el safareig, era el lloc públic on es feia la bugada i es preparava el lleixiu; però també era punt de trobada, de reunió i de comentaris.

Expressions com fer safareig o fer bugada [Corregeixo el bogada de l'original] procedeixen precisament de la funció social que complien aquests indrets on les dones s'agrupaven per rentar la roba i al mateix temps comentar afers del poble [Tret d'Història local de l'Ajuntament de Llinars del Vallès].

Un fragment descriptiu, força aclaridor de les bugaderes i els safareigs d'antany, tret de l'article de Lluís Freixes "Molta roba i poc sabó", publicat dins la revista «Gavarres», núm. 10 (Tardor-hivern 2006), pàg. 128-129:

El terme més curiós que hi ha emanat és el de "xafardeig" i els seus derivats (xafardejar, xafarder, etc.). La relació està clara: els safarejos eren llocs de dotoreig, comentaris diversos i tafaneig, ja que es reunien moltes de les dones dels pobles, algunes de les quals (sobretot les més joves) s'hi passaven tot el dia fins que s'eixugara la roba. D'ací les accepcions referides a crits, soroll, guirigall, desordres, etc. (BAYDAL 2006)

Xafardejar (DCVB): Conversar més o menys malèvolament d'alguna persona o cosa, dient-ne el que hom en pensa amb fonament o sense, allò que n'han sentit dir, etc. Castellà: chismorrear
I, curiosament, el diccionari de la RAE arreplega el terme chafardero (Diu: del cat. xafarder. Chismoso, cotilla) però no el de chafardear o chafardeo.

Monegal l'empra encara molt esta accepció de fer safareig per a referir-s'hi a l'actual premsa rosa.

El “tastet” ens ha sabut a poc; esperem tornar novament per continuar pouant en la “petita història “ de Santa Maria de Palautordera.

© Antonio Mora Vergés