Devers la meitat del segle XIX Madoz anota que les cinquanta cases que hi havia eren arrenglerades en un sol carrer; d’uns quants anys abans deu datar un gran casal, de planta basilical, que havia fet d’hostal i que modernament es convertí en un cafè.
Prova també que l’agrupament de la població és modern el fet que s’hi traslladés la parròquia a la primeria del segle XIX
Parlant de Sant Silvestre, cal fer esment de Can Bogunyà, un gran casal a la dreta de la vall d’Arús, dintre la propietat del qual s’aixeca, a l’altra banda de la riera, la capella preromànica, que és documentada el 904, en aquesta data va ser donada pel bisbe de Barcelona a l’abat de Sant Cugat perquè la restaurés i la posseís. Posteriorment és documentada de nou durant els segles X, XI i XII entre les possessions de Sant Cugat.
En la visita pastoral del 1508 s’esmenta la capella eremítica de Sant Silvestre al lloc d’Aiguabella.
El 1851 Josep Boguñà, de Can Bogunyà, demanà renovació de la llicència episcopal per a celebrar a la capella de Sant Silvestre la missa major cantada que s’hi oficiava cada any des de temps immemorial el dia del sant, costum que fou confirmat pel rector de Vallirana.
La capella és d’un gran interès perquè conserva part de l’estructura de la fi del segle X i part d’una nau capçada per un absis de planta que tendeix al semicercle; a les parets es conserven fragments de les bigues de la coberta originària. És una petita esglesiola preromànica, refeta probablement durant la segona meitat del segle X i reformada en època barroca. Té una sola nau Ileugerament trapezoïdal, amb absis semicircular bastant aprofundit. Les parets són poc gruixudes, suficients per aguantar el primitiu sostre de fusta, substituït per una volta de Ilunetes en la reforma que va sofrir l'edifici el 1793. En aquesta reforma es substituí també l'antic portal per una porta amb Ilinda, es va enrajolar el sòl i es va afegir una sagristia que va obligar a enderrocar una part de l'absis. Malgrat aquestes modificacions, l'edifici conserva bàsicament l'estructura del segle X i constitueix un dels pocs vestigis arquitectònics de la comarca anteriors a l'esclat del primer romànic a partir del segle XI.
Tot això amic lector va ser insuficient per aconseguir la declaració de monument historicoartístic, i poder gaudir així d’algun nivell de protecció pública. Reproduïm per eterna vergonya, l'enllaç al text legal que ho declara:
http://www.boe.es/boe/dias/1996/09/16/pdfs/A27982-27984.pdf
Gràcies a les fotografies del Josep Salvany i Blanch, de 1.916, i de http://www.amicsdevallirana.org/ podem confegir aquest relat, al que sou pregats d’afegir informació i imatges, mitjançant la tramesa d’un e.mail a guimera.mora@gmail.com
(c) Antonio Mora Vergés
1 comentari:
Sóc filla de Vallirana i fa pocs dies vaig anar a veure l'ermita de Sant Silvestre, l’únic patrimoni important, sobretot pel que fa a la seva antiguitat, que té Vallirana. El seu estat és absolutament deplorable: la teulada trencada, el sostre amb forats, el sol, que és de terra, està tot remenat, les parets amb "grafits" per tot arreu tan per fora com per dins, la porta de reixa està tallada i és pràcticament inexistent, a la pedra que hi ha a sobra de la porta on hi diu l’any de construcció, hi ha un parell d'escrits. En definitiva és depriment i vergonyós tant per les persones que l'han malmès com per les que no han fet res per arreglar-ho. Seria molt més digne enderrocar-la que veure-la tan destrossada. És molt trist contemplar el que ja és el cadàver de l’ermita de Sant Silvestre de Vallirana.
Gemma Gou Benet
Publica un comentari a l'entrada