Remuntàvem el curs del Gaià la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, més enllà dels sorrals la província de Tarragona és tant o més desconeguda que les terres interiors, que de fa anys anomeno com ‘el Forat Negre’.
Ens aturàvem al Catllar; quan al topònim, atenen al fet que el lloc es trobava en algun moment dins Xarq-al-Andalus, possiblement derivi del mot àrab Kelat, Qalat, Qelat, Kalat o Kalaat (segons la transliteració) , que significa Castell.
La vila del Catllar fou bastida sobre un turó de 59 m d'altitud, a la riba dreta del riu Gaià i sota la fortificació que possiblement hi alçaren els ‘invasors’ i que ampliaren – sens dubte - els primers senyors cristians. Al llenç de mur que uneix les dues torres hi una part feta amb opus spicatum.
La negació sistemàtica de les aportacions de la cultura àrab, és un atemptat a la intel•ligència; desprès de la marxa dels sarraïns – parlar de reconquesta és força vanitosa - el terme del Catllar formava part del territori cedit pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, a Ponç de Montoliu el 1066.
L'any 1186 els germans Bernat i Arnau de Viver, juntament amb els seus fills de cognom Montoliu, feien donació dels delmes i altres coses a l'església de sant Joan Baptista del Catllar, al capítol catedral i a l'arquebisbe de Tarragona.
Des del segle XIV la vila era closa per les mateixes cases que hi feien de muralla i tenia un portal que donava accés al castell. La construcció del raval i del carrer de França, a principis del segle XVII i al XVIII, respectivament, són expressió d'un notable creixement urbanístic.
Des del segle XIV hom parla del "terme y baronia del castell del Catllar". Integraven el seu terme, a més de la vila, un nombre important de masos, les quadres del Masnou i de Vespella, la Plana, el petit veïnatge del Mas Moragues i l'Argilaga, l'església de la qual formà part de la parròquia del Catllar fins a 1867. La població disseminada tradicional dels masos, important al terme del Catllar fins al segle XIX, desapareixerà a meitat del segle XX, però deixarà pas a les urbanitzacions, una població disseminada encara més important.
El senyoriu del Catllar romangué en mans dels Montoliu fins el 1344, quan Humbert de Montoliu el vengué a Pere de Requesens, senyor de Butsènit i Bellmunt. El seu fill, Berenguer, el vengué a Bernat d'Olzinelles, tresorer i conseller del rei Pere IV, pel preu d'11.000 lliures. El 1352 aquest el donà al seu fill Bernardí amb ocasió del seu casament. Tanmateix, el 1362 amb la mort del seu fill el feu fou heretat per Beatriu, la seva néta, sota la seva tutela. El 1365, arran de la mort del seu avi, Beatriu d'Olzinelles fou posada sota l'empara reial per evitar les agressions reiterades que experimentaven llurs drets i béns al Catllar. Poc després maridà amb Guerau de Queralt, fill de Dalmau I de Queralt, senyor de Santa Coloma. Fou succeïda per la seva filla Joana de Queralt que maridà amb Ramon de Castellar. El 1426, la seva filla Elionor contragué primeres núpcies amb Joan de Bardaxí, i, després de 1430, segones amb Arnau Roger, comte de Pallars. Del segon matrimoni nasqué Elionor de Pallars que maridà amb Joäo Vaz de Almada, comte d'Avranches, que formava part del segui del conestable Pere de Portugal. El matrimoni la situà en el bàndol oposat al rei Joan II en la guerra que aquest feia contra la Diputació del General de Catalunya. El 1466 la seva mare la declarava hereva universal sempre que retornés a l'obediència reial. Això no succeí i els béns foren posats sota la tutela reial, si més no, fins el 1478. Durant la Guerra civil catalana (1462-72) el Catllar estigué de part de la Diputació del General. El castell esdevingué un enclavament militar important. El 1465 fou assetjat pel comte de Prades, que combatia en el bàndol del rei, però no aconseguí de retre'l. Pocs dies després el seu defensor, Menaut de Beaumont, el lliurà als reialistes quan s'assabentà que el prior de Navarra havia lliurat Vilafranca del Penedès a Joan II.
El 6 d'agost de 1481, Elionor de Pallars, sense fills, amb un matrimoni difícil i carregada de deutes, feu donació de la baronia del Catllar al seu parent Dalmau I de Queralt, baró de Santa Coloma. Tanmateix, el 1488, malgrat la donació, la mateixa Elionor atorgà testament a favor del capítol catedral de Tarragona, que havia adquirit determinats drets sobre el Catllar mercès a uns censals esmerçats per la seva mare, Joana de Queralt. Les dues decisions, evidentment contradictòries, enfrontaren judicialment als Queralt i als canonges tarragonins durant tot el segle XVI. Amb tot, fou Dalmau I qui prengué possessió de la senyoria del Catllar el 26 d'abril de 1489. Els Queralt sojornaren sovint a la vila fins a principis del segle XVII, quan el seu ennobliment com a comtes de Santa Coloma, atorgat el 1599 pel rei Felip III, els apartà del Catllar en favor de Santa Coloma de Queralt i amb el temps de Barcelona. La puixança dels comtes de Santa Coloma, afavorits sempre per la corona, portà el 1638 a Dalmau III a esdevenir virrei de Felip IV a Catalunya. Problemes econòmics, barrejats amb intents desesperats d'evitar l'absorció total del Principat dins la corona de Castella ocasionaren la seva mort el 7 de juny de 1640, Corpus de Sang. També aquesta vegada el Catllar s'arrenglerà contra el rei. El 1641 la vila patí diversos saqueigs i vexacions per part de les tropes castellanes, i dins del seu terme foren atacades les forces reials de Federico Colonna, conestable de Nàpols i príncep de Butera. El 12 de maig de 1842 Joan Baptista Maria de Queralt i Silva va vendre la baronia del Catllar al comerciant vigatà Josep Safont, a qui devia diners.
Fugiu ‘dels parcs turístics’ com de la pesta, la Catalunya real, oblidada sistemàticament per les autoritats politiques, i la intel•lectualitat que viu de les ‘menjadores públiques’, és el millor dels nostres actius.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada