Anàvem per l’Anoia desconeguda la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, en aquesta ocasió la nostra destinació era Tous, conegu també com Sant Martí de Tous, el poble es troba a 465 m d'altitud, a la confluència de les diverses rieres que formen la riera de Tous, i que constitueixen un nucli apinyat als vessants del turó on s'alça l'antic castell (ara gran casal amb una torre emmerletada, molt restaurat i ampliat als segles XVI i XX, amb grans jardins, però que encara conserva l'aspecte de fortalesa).
S'han conservat alguns elements de l'urbanisme medieval, com el carrer de les Voltes.
Domina el nucli l'església parroquial de Sant Martí de Tous, àmplia construcció de la fi del segle XIX, amb campanar de torre quadrada, beneïda el 1894 pel bisbe Morgades i bastida damunt l'antiga església gòtica, de la qual només resten vestigis. La primitiva parròquia és esmentada des de l'any 978, en una butlla del papa Benet VII al bisbe Fruià; la dependència parroquial passà del bisbat de Vic als jerònims des del 1539 (per butlla de Pau III) fins al 1835. El temple conserva un sarcòfag de pedra del segle XIV, amb una notable estàtua jacent que hom suposa que correspon a Bernat de Tous, mort l'any 1355. Davant la plaça de l'església hi ha una creu de terme gòtica.
Mossèn Cinto, recull en uns versos magistrals la llegenda en la que s’explica que al castell de Tous hi havia una senyora capriciosa i llaminera, molt difícil d’acontentar; la dama darrera d’aquesta dèria , es va malgastar en poc de temps tota la seva fortuna; la seva situació d’extrema penúria va obligar-la a demanar caritat i menjar casa per casa.
En una ocasió li van oferir pa amb nous i es va adonar que era una menja boníssima i, al mateix temps, no gens cara, molt humil. Tot plorant, diuen que va dir que si hagués sabut que era tan bo el pa amb nous, no hagués gastat la seva fortuna en grans banquets i festes i encara avui seria la senyora de Tous. . Altres autors parlen de que era una senyora a la qual li agradaven les grans festes i els vestits esplèndids.
La popular dita sobre la malgastadora senyora de Tous que recull mossèn Cinto Verdaguer en una poesia datada el 1897 ("Si jo hagués sabut que era menja tan bona / lo pa de mestall barrejat amb les nous, / ai! no envejaria del rei la corona / i seria encara senyora de Tous.") sembla que es refereix a Beatriu de Vilanova, vídua de Bernat de Tous, quan el 1423 el castell fou posat a pública subhasta a instàncies dels creditors i adquirit per Ponç de Perellós per 6 000 lliures.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada