dimarts, 14 de juny de 2011

MONESTIR DE SANTA MARIA DE ROCA ROSSA. ALT MARESME.

Anàvem a Roca Rossa l’Antoni Ibáñez Olivares, el Tomàs Irigaray López i l’Antonio Mora Vergés, tenien una succinta informació de l’indret que volíem confirmar.

La primera impressió va ser molt desfavorable; orfe d’indicació, situat al mig d’una urbanització que si més no pot qualificar-se d’irregular, compartint espai amb els contenidors de recollida de la brossa – això si, selectiva -, i al costat d’un rústic camp d’esport.




la primera notícia documental que coneixem és de l'any 1145, quan Guerau III de Cabrera, vescomte de Girona va fer donació de l'alou de la Fredena en la parròquia d'Hortsavinyà, a un monjo anomenat Bernat, perquè hi aixequés una església dedicada a Santa Maria.

la primera notícia contrastada que tenim sobre Santa Maria de Roca Rossa ens la dóna la làpida d'una sepultura que hi havia hagut en el monestir, que porta una inscripció on s'explica que un personatge, probablement un monjo o un ermità, anomenat Ramon Gasc en fou el fundador i, en morir a darreries del segle XII, hi fou enterrat.

Altres fonts expliquen que el monestir de Santa Maria de Roca Rossa, situat al Montnegre dins el terme municipal de Tordera, fou fundat en la primera meitat del segle XII sota l'orde de Sant Agustí, aleshores es basti una església amb claustre i dependències en estil romànic. La seva breu etapa d'esplendor fou entre els darrers anys del segle XII i mitjans del XIII, moment que inicià la seva progressiva davallada.

Discrepem d’aquesta tesis, ja que l’església clarament sobreelevada en estil gòtic, per damunt de les teules visibles que devien formar el claustre, ens fa plantejar la hipòtesis d’un afectació pels terratrèmols dels segle XIV i XV. També en l’afirmació que la comunitat agustiniana de Roca Rossa mai va passar de ser un modest Priorat, això en relació a Sant Pere de Clarà està fora de dubte, però les proporcions d’una i altra església son molt evidents.

L'any 1592 va passar a formar part de la nova diòcesi de Solsona. Els canonges del nou bisbat s'encarregaren de cobrar les rendes del nostre monestir però pràcticament abandonaren el manteniment dels seus edificis conventuals.

Al segle XVIII l'església tenia culte ocasional i damunt les restes dels antics edificis s'aixecà una masia.

Desprès de la desamortització l’església es va mantenir sencera per poc temps, en la segona meitat del segle XIX es va espoliar l'edifici, que davant la indiferència general ha assolit la degradació amb l’ensorrament d’una part de la volta.

Ens ha cridat l’atenció la línia de teules incrustades a la paret, i l’acabament de l’interior de l’absis. Ambdós imatges qüestionen moltes de les afirmacions ‘científiques’ que circulen en relació a Roca Rossa.




Respecte de l’advocació que es venerava en aquest indret, la marededéu de Roca Rossa, n’existeix una imatge al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona – que fou el darrer administrador del Monestir -.La tradició ha vingut vinculant-la a aquest monestir especialment a partir de testimonis orals. Es tracta d'una talla de fusta policromada de 62 cm d'alçada datable al segle XIII .



Amb el número d’inventari 270, consta ingressada amb anterioritat a l’any 1.910, i no hi ha cap dada quan a la seva procedència. Aquesta ‘ desinformació’ és força habitual, i vindria a corroborar una ‘mala praxis’ pel que fa a l’adquisició de moltes de les peces que s’exhibeixen en el Nostres Museus Diocesans.

L’estat d’extrem abandó, d’infinita brutícia, no ens amaga – ben al contrari – la importància d’aquest indret, almenys fins que la pesta del segle XIV i el subsegüent despoblament del territori, donessin el tret de sortida de la seva decadència.

Seguirem amb el màxim interès els progressos en el coneixement de la història de Roca Rossa a l’enllaç http://www.ghcmataro.org/RocaRossa/index.html

Cap comentari: