divendres, 14 de desembre de 2012

LA TORRE DITA DE ‘L’ARGENTERA’ A RIPOLLET AL VALLÈS JUSSÀ.

El ‘ Petit Ripoll’ , tenia 1501 habitants l’any 1900, que no assolirien el nombre de 2000 fins força entrada la segona dècada del segle XX, quan possiblement s’aixecava aquesta magnifica casa torre de la Rambla de Sant Jordi, 68 ; aquesta arteria urbana va sorgir al primer terç del segle XX, aquí s’hi van construir torres i cases d'estiueig amb jardí , força famílies de Barcelona; com a prolongació del vell nucli, es transformava en una de les principals artèries de la vila on es van instal•lar serveis importants.

El desconeixement de la data exacta en que se aixecava l’edifici, així com el nom de l’arquitecte i/o mestre d’obres , s’explica perquè possiblement és feia ‘sense coneixement del Consistori Municipal, amb nocturnitat i traïdoria, com una bona part del Patrimoni Històric dels pobles i viles d’aquesta dissortada- pel que a la cultura - comarca'. Curiosament es coneix l’autor de la casa promoguda per Magí Baqués Cot l'any 1910, l’arquitecte Josep M. Dausà Roviralta, on vivia el Doctor Espinasa ( ens agradarà confirmar si n'anomenava Ramon ) , bon amic de la familia Grau Sarroca.

La fitxa tècnica ens diu : Torre d'estiueig construïda amb maó arrebossat amb cobertures de teula àrab d'una, dues i quatre vessants i terrassa. El volum de la casa es desenvolupa a partir d'una traça complexa amb cossos de planta, planta i pis i, planta i dos pisos. L'entrada central d'arc de mig punt, finestres d'arc escarser al cos central i d'arc de mig punt a la resta de l'edifici.


Destaquen tres dracs de ferro forjat que coronen la façana nord. A la façana posterior es troba un vitrall de plom amb motiu d'un vaixell de vela. L'interior ha perdut gairebé tota la decoració original.

Malgrat el desconeixem de qui, i en quina data va aixecar l’edifici, se saben algunes coses :
1. Fou una de les darreres torres d'estiueig construïdes a Ripollet.
2. Hi habitava regularment la Pepita Sarroca, coneguda com ‘ l'argentera’ – no perquè nasqués en la població homònima del Camp jussà de Tarragona, sinó per la seva condició de vídua d'un argenter i/o joier del carrer Pelai de Barcelona,de nom Àngel Grau. La gent gran recorda als ensems que els seus luxosos abrics de pell, el seu notable sobrepès, i el seu vehicle amb xofer.
3. L'Ajuntament va comprar l'immoble després de la mort de la propietària.
4. L'edifici ha tingut diferents usos en els últims anys, parvulari, casal d'avis i actualment Oficina de Treball de la Generalitat.
5. L'interior ha sofert la destrucció de rajoles, de figures i d'altres elements ornamentals, així com la crema de l'arxiu documental de la casa.

Ens agradarà tenir més informació d’aquesta casa a l’email coneixercatalunya@gmail.com

2 comentaris:

toth escriba ha dit...

La Torre de l’Argentera de Ripollet.., o de la Figaire de Gràcia.

La magnífica Torre de l’Argentera de Ripollet també tenia un altre nom: “Villa Pepita”, es podía llegir en rajoles catalanes de la façana, crec recordar, del carrer de Monturiol.

La Pepita Sarroca, vídua de Grau era una dona extraordinària que si bé que és cert que en la seva maduresa s’havia engreixat, en la seva joventut, abans de la guerra, havia estat una dona bellíssima. La Pepita tenia una filla, la Lolita Grau, una jove de gran bellesa també, que fou la meva padrina de fonts. Cal dir, però, que qui va fer de padrina meva de facto, va ser la seva mare, la Pepita.
I la Torre de Ripollet, ha estat sempre el meu Paradís Perdut.
La Pepita em dedicava un amor il.limitat, com solament un nen pot recordar. Durant molts anys recordo com cada estiu i algún cap de setmana de la resta de l’any, deixàvem el pis del carrer Luis Antúnez, a Gràcia… En el seu cotxe portat per l’expertesa del vell xofer, devíem semblar una colla de bojos: ella, tota enjoiada, duent el malèfic lloro, els gossos, una petita mona que s’amagava en el seu generós escot, algún gat favorit.., la Lolita, la minyona i jo.
En arribar a la Torre i mentre les dones obrien les habitacions, jo ja em perdia amb els gossos en l’immens Jardí Encantat, a la recerca de les dues tortugues de terra, les meves amigues, que hi feien estatge. Anava a saludar els coloms, els paons d’estel.lada cua, a veure quants pollets hi havien nascut, a parlar amb el vell jardiner que ja havia retut comptes a la Senyora, i que em regalava alguna fruita madura de temporada, vagarejant entre les roses, (el jardí n’era ple), investigant entre el verdum perquè sempre hi havia alguna cosa de nova.
Al capvespre, tancàvem les portes amb pany i forrellat i ella i jo, abans de sopar, ens recloïem unes estones a la biblioteca, la gran biblioteca del difunt Sr. Grau, que ocupava un dels salons de la planta baixa. Els llibres compartien l’espai amb les restes immortalizades pels taxidermistes dels animalons de la Pepita que havien passat a millor vida. La Pepita m’explicava històries de temps passats que jo a penes comprenia o que no comprenia gens… però que em meravellaven. La Pepita m’acaronava els cabells i em deia “Que n’ets de maco, Joan Àngel”… “Seràs tan ben plantat com el teu pare”. Després ella s’endormiscava a la seva butaca i jo fugia amb “Milord”, el caniche emperador i amb els malcarats pequinessos, sota la gran taula de caoba amb algún llibre que havia empescat. El difunt Sr. Grau, el joier, devia haver estat un home cultíssim, la seva biblioteca n’era la prova. Allà vaig llegir en català “L’Atlàntida”, “La febre d’or”, en l’edició de Gustau Gili, i algunes novel.les en francès entre les quals recordo “Azidayé”, “Thaïs”… (lectures prohibides en aquells temps). Ara em penedixo de no haver furetejat entre els vells documents que també hi eren emmagatzemats!!!
Després del sopar pujàvem als dormitoris. La Pepita encara dormia a la cambra de matrimoni que romania exactament com era en vida del Sr. Àngel Grau. Encara hi restaven alguns aparells d’hospital que havien alleujat el patiment del joier durant la seva llarga malaltia que el dugué a la mort. La Pepita no els havia fet treure. La qual cosa fa pensar que el Sr. Grau hi passà moltes estades a la Torre si no és que hi va morir. Devia estimar molt aquesta mansió.
No hi he tornat des de les acaballes de la década dels 50’. Però al llarg de la meva vida hi he pensat sempre amb aquest “Paradís Perdut”, en aquest “Mirall trencat”… en aquesta Pepita Sarroca de Grau que tant em recorda la Teresa Valldaura de la Rodoreda.
Deixo pendent l’afer de l’altra cara, la de la Figaire de Gràcia, que era l’altre nom amb què la bella, extraordinària, intel.ligent Senyora de la Torre de l’Argentera era coneguda.
Joan Àngel Filigrana

toth escriba ha dit...

La Torre de l’Argentera de Ripollet.., o de la Figaire de Gràcia.

La magnífica Torre de l’Argentera de Ripollet també tenia un altre nom: “Villa Pepita”, es podía llegir en rajoles catalanes de la façana, crec recordar, del carrer de Monturiol.

La Pepita Sarroca, vídua de Grau era una dona extraordinària que si bé que és cert que en la seva maduresa s’havia engreixat, en la seva joventut, abans de la guerra, havia estat una dona bellíssima. La Pepita tenia una filla, la Lolita Grau, una jove de gran bellesa també, que fou la meva padrina de fonts. Cal dir, però, que qui va fer de padrina meva de facto, va ser la seva mare, la Pepita.
I la Torre de Ripollet, ha estat sempre el meu Paradís Perdut.
La Pepita em dedicava un amor il.limitat, com solament un nen pot recordar. Durant molts anys recordo com cada estiu i algún cap de setmana de la resta de l’any, deixàvem el pis del carrer Luis Antúnez, a Gràcia… En el seu cotxe portat per l’expertesa del vell xofer, devíem semblar una colla de bojos: ella, tota enjoiada, duent el malèfic lloro, els gossos, una petita mona que s’amagava en el seu generós escot, algún gat favorit.., la Lolita, la minyona i jo.
En arribar a la Torre i mentre les dones obrien les habitacions, jo ja em perdia amb els gossos en l’immens Jardí Encantat, a la recerca de les dues tortugues de terra, les meves amigues, que hi feien estatge. Anava a saludar els coloms, els paons d’estel.lada cua, a veure quants pollets hi havien nascut, a parlar amb el vell jardiner que ja havia retut comptes a la Senyora, i que em regalava alguna fruita madura de temporada, vagarejant entre les roses, (el jardí n’era ple), investigant entre el verdum perquè sempre hi havia alguna cosa de nova.
Al capvespre, tancàvem les portes amb pany i forrellat i ella i jo, abans de sopar, ens recloïem unes estones a la biblioteca, la gran biblioteca del difunt Sr. Grau, que ocupava un dels salons de la planta baixa. Els llibres compartien l’espai amb les restes immortalizades pels taxidermistes dels animalons de la Pepita que havien passat a millor vida. La Pepita m’explicava històries de temps passats que jo a penes comprenia o que no comprenia gens… però que em meravellaven. La Pepita m’acaronava els cabells i em deia “Que n’ets de maco, Joan Àngel”… “Seràs tan ben plantat com el teu pare”. Després ella s’endormiscava a la seva butaca i jo fugia amb “Milord”, el caniche emperador i amb els malcarats pequinessos, sota la gran taula de caoba amb algún llibre que havia empescat. El difunt Sr. Grau, el joier, devia haver estat un home cultíssim, la seva biblioteca n’era la prova. Allà vaig llegir en català “L’Atlàntida”, “La febre d’or”, en l’edició de Gustau Gili, i algunes novel.les en francès entre les quals recordo “Azidayé”, “Thaïs”… (lectures prohibides en aquells temps). Ara em penedixo de no haver furetejat entre els vells documents que també hi eren emmagatzemats!!!
Després del sopar pujàvem als dormitoris. La Pepita encara dormia a la cambra de matrimoni que romania exactament com era en vida del Sr. Àngel Grau. Encara hi restaven alguns aparells d’hospital que havien alleujat el patiment del joier durant la seva llarga malaltia que el dugué a la mort. La Pepita no els havia fet treure. La qual cosa fa pensar que el Sr. Grau hi passà moltes estades a la Torre si no és que hi va morir. Devia estimar molt aquesta mansió.
No hi he tornat des de les acaballes de la década dels 50’. Però al llarg de la meva vida hi he pensat sempre amb aquest “Paradís Perdut”, en aquest “Mirall trencat”… en aquesta Pepita Sarroca de Grau que tant em recorda la Teresa Valldaura de la Rodoreda.
Deixo pendent l’afer de l’altra cara, la de la Figaire de Gràcia, que era l’altre nom amb què la bella, extraordinària, intel.ligent Senyora de la Torre de l’Argentera era coneguda.
Joan Àngel Filigrana