diumenge, 30 de setembre del 2012

FONT DE CRISTÒFOL VIDAL I CASTELLS A ESPARRAGUERA


M’aturava a la Plaça de l’Església de Sant Eulàlia per retratar la font monumental que Frederic Marès i Deulovol (Portbou, Alt Empordà, 1893 - Barcelona, 1991), aixecava l’any 1925,  en eterna recordança i gratitud  de Cristòfol Vidal i Castells, que  l'any 1864 fundà la companyia "Aigües Esparreguera Vidal" reunint a l'entorn seu uns quants companys i fundant una societat per accions, que  es subscriurien majoritàriament per les persones de  classe humil del poble.

Acostumem a dir ‘ clar, com l’aigua’, però no va ser ni fàcil ni senzill el procés per fer arribar el subministrament a totes les llars; es topava amb els interessos dels que ja tenien resolt aquest tema, i que tenien lògicament por que s'esgotessin els seus afloraments d'aigua.

Cristòfor Vidal i Castells, màxim responsable de la Societat d'Aigües Subterrànies Vidal i Cia,  havia  comprovat que en el  subsòl de la vila hi havia múltiples deus,  i sota el seu criteri és  construí la mina que prové de la zona de Ca n'Àngel i de Can Roca.

La font aixecada a la seva memòria és un sobreeixidor d’aquella mina d’aigua.


Les dites, mal dites, setze fonts, al torrent del Saig, accessibles des del Camí de Can Comelles, son també un sobreeixidor junt amb la Font de la Plaça de l'Església, té una llargada de 2 km. Tant la boca de la mina com l'estructura de la font estan fetes de maons lligats amb morter de calç. La volta de la mina està feta de fragments de ceràmica, alguns d'ells policroms. Al frontal del sobreeixidor, també de maons, està decorat amb un trencadís de ceràmica policroma i és on s'obren els setze brolladors que donen nom a la font.



MAS ANTICH A LA VILA MARINERA DEL MASNOU A LA COMARCA DEL MARESME

Les meduses ens feien sortir de la platja a la Maria Jesús Lorente Ruiz i a l’Antonio Mora Vergés; vaig tenir ocasió de veure i sentir com una ‘socorrista’ renyava al banyista que les havia vist, i que assumint un risc cert, només amb una taula infantil de surfing, n’havia tret dues de mot grosses i les havia dipositat a la paperera. Vaig pensar que potser ara cobren ‘per intervencions’ i cada medusa retirada és una ‘pèrdua d’ingressos’ , també és però possible, que el càrrec – i l’uniforme – se li pugessin per un moment al cap.

Tenia pendent retratar el mas Antich a la vora mateix de la carretera N-II, i fins allà ens arribàvem; els vehicles que anaven en direcció Barcelona em van semblar tant – o més - perillosos com les meduses que ens havien foragitat de la platja.

Retratava primer tot el conjunt;


posteriorment la finestra geminada i el torricó circular adossat a l'angle sud oriental, amb la cúpula decorada amb rajoles policromades i la torre de guaita i bada,


finalment, amb delectança el rellotge ‘d’ombra’ – ja que té un plàtan al seu davant . en el que llueix aquesta llegenda "Nulla fluat cujus non memniscere velis".


Tenim el llatí rovellat, així que proposàvem als amics lectors que ens fessin arribar una proposta de traducció a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’ Antoni Calvo Uribe encetava el torn amb :
"Cap no passi que no desitgis recordar".

La Conxita Bou Vilalta, ho matisava :
"Res no passi que no desitgis recordar".

El Miquel Pujol Mur cercava un sentit semblant :
“Que no passi cap instant que no vulguis recordar”.

Mont Annè Lluis ens deixava al facebook la seva proposta :
“no, no podeu escollir el temps a viure”.

Des de l’Associació Catalana de Gnomònica, on podeu trobar el rellotge en aquest enllaç :

http://www.gnomonica.cat/index.php?option=com_wrapper&view=wrapper&Itemid=2

Ens comentàvem; el lema és dels "solemnes", dels que gastaven els noucentistes.

El comentari en feia cercar alguna informació addicional, a l’escassíssima que trobava a la fitxa tècnica de Patrimoni :

Masia de planta rectangular que consta de planta baixa i pis amb la coberta de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia.

Destaca la torre de defensa de planta quadrada annexa a l'extrem nord oriental i el torricó circular adossat a l'angle sud oriental, amb la cúpula decorada amb rajoles policromades. De la façana en destaquen el portal adovellat de punt rodó amb arc rebaixat de l'obertura, finestres de tradició gòtico-renaixentista, una de llinda recta decorada amb un rostre de dona i l'altra d'arc conopial, amb rostres d'àngels; i el rellotge de sol, amb la inscripció "Nulla fluat cujus non memniscere velis".

A ; Modernisme a l'entorn de Barcelona :

http://issuu.com/xavimartinezrobles/docs/modernisme_barcelona

que us recomano molt,no s’esmenta aquesta casa.

Trobava un escut heràldic que si no pertany a la casa, li escau com un anell .


Ah!, per a mi el rellotge ens exhorta a viure de forma honesta. Imagino per això, que no hi entre la ‘ classe política’ , cap membre d’aquesta nissaga.

dissabte, 29 de setembre del 2012

CAN TORRABADELLA DE GRANOLLERS

Retratava la dita CAN TORRABADELLA des del final del carrer que Granollers dedica a Marià Maspons i Labrós (Granollers, 23 d'abril de 1840 – Barcelona, 12 de maig de 1885). L’edifici datat l’any 1899 , és obra de l’ arquitecte , Francesc Mariné i Martorell [ Barcelona, 1845 — Barcelona, 1902 ] – quan no s’indica la data, dia i mes del naixement i/o el traspàs,malgrat que surti a l’Enciclopèdia de ‘Barcelona’ les dades son estimades.


Se’m fa estrany veure escrit CAN en un àmbit urbà, tant com CAL en un àmbit rural i/o industrial.

Llegia de la descripció tècnica; Habitatge unifamiliar de grans proporcions amb planta soterrani, planta baixa i pis que forma cantonada a la que fou antiga carretera , avui carrer d’Anselm Clavé, eix principal de la ciutat i obert a la plaça de Barangé amb un pati-jardí limitat per una tanca que segueix el sòcol de la façana.

És l'edifici de llenguatge eclèctic més singular de la ciutat.

La composició de les façanes és simètrica amb una tribuna circular a la cantonada amb coberta de pavelló octogonal tancada amb estructura metàl•lica i vidre acolorit a la part superior, que constitueix l'element més significatiu de l'edifici.


La façana principal està composada a partir de tres eixos, trobant-se la porta d'accés al central, on destaca un frontó molt treballat amb la data "1900", que marca el centre superior de la construcció.

Els buits són de composició vertical emmarcats amb dintell pla i guardapols. El tractament de les façanes descansa sobre el sòcol de pedra que constitueix el basament i la tanca del patí-jardí. Les plantes baixa i primera es tracten amb estuc amb especejament de carreus. La coronació de l'edifici es resol amb molt d'èmfasi amb un element que incorpora el fris, la cornisa i la balustrada així com el frontó que assenyala el portal d'entrada situat al carrer d'Anselm Clavé. D'altra banda, destaca a l'interior el treball de fusteria i el mobiliari. L'accés a la porta principal des del carrer es fa mitjançant una escala, destacant d'aquest espai l'artesonat i els motius vegetals esgrafiats a les parets. Resulta d'interès a tota la casa tot el treball de reixes (. El treball de forja va fer-se a Can Guidons de Granollers ) i els elements decoratius de caràcter clàssic

Granollers té molt a ‘viure’.

divendres, 28 de setembre del 2012

DEL MAS OLLER A L'OLLER DEL MAS

La fitxa de patrimoni fa referència al Mas Oller que qualifica com : Obra popular , i assenyala com a possible data d’aixecament el segle XVII.

En fa la següent descripció : Mas de grans proporcions format per diversos cossos i tancat per un mur de pedra que dóna lloc a un gran pati davant la façana de llevant, on hi ha l'accés. La construcció està bastida en pedra, en part vista i en part arrebossada. A façana de migdia, un cos de galeria afegit, amb arcs rodons i pilars de secció quadrada, de pedra arenisca, amb capitells. A les golfes s'obre un ritme d'obertures en arc rodó. A la façana de llevant, s'avança un cos a nivell de planta baixa en forma de porxo, amb tres voltes de canó bastides en pedra i amb una terrassa al damunt. La resta de la façana és arrebossada, amb predomini del ple sobre el buit. Presenta cobertes a dues i quatre aigües en els diferents cossos. Es conserva un campanar d'espadanya de línies barroques, com a resta d'una antiga capella, en part ensorrada.

Això era possiblement encertat en les darreres dècades del segle XX, quan es recollia una imatge en blanc i negre, en la que no apareixen ni les vinyes, ni la torre que és avui distintiu de la casa.


Els Oller tenen una presència comprovada en aquestes terres, molt anterior al bàndol promulgat, per Borrell II a Manresa, desprès de la desfeta militar de l’any 985. Des d’aleshores foren designats com Home de Paratge.

No els trobava però esmentats a :
http://www.armoria.info/libro_de_armoria/OLLER.html
I no els pertanyen conseqüentment, les armes que llueixen damunt la porta de la torre – que batejava com ‘Porta de Sant Ignasi’ – a reserva de conèixer amb exactitud la procedència, sabem que la portaven de Barcelona, concretament de Sarrià, ens parlaven del carrer Angli i el Passeig de la Bonanova, on estaria l’Escola Privada 219, els Jesuïtes de moment no baden boca, l’Associació de veïns únicament amb aquestes dades sembla que no pot localitzar-ho, esperem resposta de l’Ajuntament de Barcelona, desprès que des de Ensenyament de la Generalitat se’ns digues que no tenen aquesta informació, i no tinguem noticies del Ministerio de Educación del Regne d’Espanya, la resposta podria venir des de la mateixa casa de l’Oller del Mas, com així els ho demanem.



Defensem que aquests Oller – com la resta dels que tenen aquest cognom- no s’han dedicat mai a l’ofici de terrissaire; els blasons apareixen a partir del segle XII, aleshores dits ‘ escuts parlants’ perquè acostumen a associar la imatge al cognom, així :

Cardona un card.
Torre una torre.
Cervelló un cérvol.
Serra una serra

O fins a alguna part del cognom :

Alemany un ala
Casserres un gos [ ca [ i una serra


L’aspecte magnificent que té avui la casa, i la seva actual dedicació al negoci del vi, pensem que podrien associar-se, i donar com a lloc un blasó amb la fesomia de l’edifici , i dins del dibuix una olla o recipient que tingui relació amb el procés de creació del vi; podem cercar aquests estris des de la recollida del raïm fins als treballs que es duen a terme a les bodegues, .....

dijous, 27 de setembre del 2012

SANTA EULÀLIA D’ESPARRAGUERA

A la pàgina web de l’Ajuntament, en l’apartat llocs d’interès, s’esmenta únicament la colònia Sedó, malgrat no ser veí de la Vila no puc estar-hi més en desacord.


M’aturava per retratar l’església de Santa Eulàlia, construïda a cavall dels segles XVI i XVII - va ser beneïda l’any 1612 - per resoldre la llunyania de l'antiga parroquial de Santa maria del Puig.

La tradició explica que l'obra va estar dirigida per un monjo de Montserrat, el mateix que va fer la l’església del Monestir ; Santa Eulàlia té unes mides semblants a la basílica de Montserrat

L'any 1868 s'efectuaren obres de restauració, segons projecte de l'arquitecte Elies Rogent i Amat (Barcelona 18 de juliol de 1821– Barcelona 21 de febrer de 1897), curiosament l’any 1854, se li va encarregar la restauració dels claustres de Montserrat.

Esparraguera estava dins el ‘cinturo boig’, en el darrer genocidi contra Catalunya 1936-1939; això va suposar importants desperfectes per Santa Eulàlia, es van cremar en perjudici de tots – i en benefici de ningú- els retaules, l'orgue i l'arxiu.

De la descripció tècnica reproduïm : Edifici d'estil gòtic amb capelles laterals entre contraforts, bastit amb carques de pedra de conglomerat. És d'una sola nau molt àmplia capçada per un absis heptagonal a llevant d'una gran bellesa arquitectònica. Es cobreix amb volta de creueria i claus decorades al mig, de pedra, els set trams de la qual són separats per arcs de mig punt que es recolzen en semipilastres adossades. Les dues portes de les sagristies i les laterals de l'edifici són ornamentades amb elements renaixentistes: columnes dòriques i entaulament sense frontó.

La façana principal on llueix un mural ceràmic modern d'Enric Serra Abella (1908-86), fet amb aportacions populars, va ser acabada als anys 60 del segle XX, en aquella data l’artista es separa de "Ceràmiques Serra" i continua la seva pròpia trajectòria tot organitzant amb el seu fill, Enric Serra Rogent, un obrador ceràmic a Collbató (Barcelona).


Accedia a l’església on s’ aixecat una separació de vidre que permet veure – però no retratar l’interior del temple –, això possiblement permet mantenir una temperatura més estable, i alhora ha donat lloc a un espai de pregaria accessible en qualsevol moment del dia.


Retratava la clau de volta.


El campanar barroc, enllestit el 1636, és una esvelta torre vuitavada.

LA CASA BOSSY DE GRANOLLERS

L’any 1924, un Manuel Joaquim Raspall i Mayol, (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), més madur que el que aixecava la casa Clapés, a la propera Plaça de Porxada, durà a terme la reedificació d’aquest habitatge unifamiliar entre mitgeres, del carrer Santa Esperança número 6.


Llegia de la descripció tècnica : edifici de planta baixa i pis. La façana es plana, de carreus de pedra i dividida en dos cossos: un de planta baixa i pis, de composició simètrica amb buits verticals contraposats a la horitzontalitat del sòcol, balcó, imposta i cornisa - ràfec i l'altre, el d'entrada, més alt, emfasitzat per una torre mirador, d'un pis més, amb coberta de pavelló a quatre vessants, limitada per dos pilars que sobresurten del saltacavall de l'arc d'entrada. En la primera planta hi ha una finestra d'arc pla amb guardapols i capitells d'estilització coríntia.

Catalunya té moltes tasques pendents, i certament el reconeixement al geni dels arquitectes que ens deixaven edificis modernistes, noucentistes, decó,.. no demanda grans dispendis econòmics. Em pregunto si justament aquest fet obvi, atenen la baixesa moral dels nostres politics, no és la causa d’aquest retard, que ens iguala als ulls del món – en estultícia, incultura i ineficiència- , als nostres veïns i botxins.

dimecres, 26 de setembre del 2012

XALET DE CATLLARÀS A LA POBLA DE LILLET. PETJADES GAUDINIANES. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, havien recollit de la seva visita a la Pobla de Lillet, un bon nombre de ‘fruits saborosos’ , els jardins Artigas en un lliurament anterior, i en aquesta el Xalet de Catllaràs.


Aquesta construcció ha estat recentment reconeguda com pertanyent al genial arquitecte Gaudí , tot i que , actualment encara no hi ha cap document que demostri la seva autoria. La primera referència la trobem en l’informe publicat de l’arquitecte A. Viladevall , en el que fa referència a una conversa amb Domènech Sugranyes Grau (col•laborador de Gaudí a la Sagrada Família) en que li confirma que Gaudi li havia explicat la seva autoria. Actualment és acceptada inclòs per especialistes com l’arquitecte Joan Bassegoda Nonell, titular de la Càtedra Gaudí de Barcelona.


S’ha arriba davant del xalet tancat i rodejat per una natura exuberant , des de Falgars seguint uns 6 quilometres de pista de terra i pedres no recomanable per vehicles baixos. Ha destacar els arcs catenaris propis d’en Gaudí ; la primera impressió no és dolenta, quan t’apropes però, la cosa canvia i dissortadament no per a bé, malgrat ser una obra d’en Gaudí , alhora que desconeguda per la majoria de la gent, el fet de trobar-se lluny de Barcelona i enmig del bosc fa que no sigui apreciada con caldria aquesta joia del genial arquitecte.

L’origen de la construcció d’aquesta xalet que es va encarregar a Gaudí l’any 1901, el trobem en la necessitat de donar aixopluc a tècnics i treballadors de les propers mines de carbó que abastien els forns de la fàbrica de ciment de Clot del Moro, que estava construint la Societat Asland d’Eusebi Güell i Bacigalupe ( Comte de Güell).

L’edifici ha sofert múltiples canvis estructurals i d’utilització en el transcurs dels anys. Ha perdut lla escala exterior que feia d’element de comunicació entre les tres plantes, la teulada ha passat de ser de pissarra a una imitació de cartró pedra de color negre.

L’any 1932 l’Empresa Asland va cedir el Xalet a l’Ajuntament de la Pobla de Lillet.

En el meu humil recull de dades he trobat tota mena d’informació sobre les diferents reformes, tanta que considero impossible fer-ne una relació detallada en aquesta crònica.

És una llàstima que no hagi cap cartell que identifiqui l’autoria de l’obra fins ser a la porta de la construcció; mentre fèiem la nostra visita, han passat alguns cotxes que de saber-ho potser haurien fet una petita ullada.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia actual: Rosa Planell Grau.

dimarts, 25 de setembre del 2012

EL FORN DE MINYONS I GUIES ESCOLTES DE CATALUNYA

Demanàvem permís per visitar la casa de la Rambla Mossèn Jacint Verdaguer número 10 de Valldoreix, la Maria Vila i l’Antonio Mora; actualment cal pujar unes escales per accedir a l’edifici, que es trobava en un punt elevat del terreny, que val caldre atalussar quan es va urbanitzar la zona i es van fer els vials, en la reforma duta a terme per fer-ne la seu de Minyons Escoltes i Guies , es va fer accessible la masia pel carrer de l'esglèsia.





Ens atenia i acompanyava en el nostre recorregut - en el que intentàvem pertorbar el menys possible la tasca de les persones que hi treballen - el Ricard Tello i Martínez, Cap executiu.




A la planta baixa em cridava particularment l’atenció la gran xemeneia - que retratava des de l’interior – i que externament és també un tret peculiar de l’edifici; defenso per les seves mides , del tot excepcionals per una llar de foc i/o una cuina, que en aquell espai hi hagués un forn. Com sempre sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


A la planta superior m’admiraven les portes originals de forma rectangular , que tancaven per fora del portal de punto rodó.

Conserven fotos antigues en les que s’observa que hi havia un edifici adossar al costat de la Plaça que va ser enderrocat.


Agraíem al Ricard Tello i Martínez la seva gentilesa, i assumien en acomiadar-nos , el compromís de fer-li arribar la nostra crònica.

Retratava des de diferents angles l’exterior d’aquest edifici que acull actualment la seu central del Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, del que trobava força informació :
http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_27864
http://www.totsantcugat.cat/ca/notices/2012/05/can-cadena-de-valldoreix-7415.php
http://web.valldoreix.cat/pl261/actualitat/noticies/id248/josep-puig-visita-la-seu-dels-minyons-escoltes-i-guies-de-catalunya.htm

us deixo també un enllaç : http://www.escoltesiguies.cat/ en el que trobareu informació de la tasca que duen a terme Minyons Escoltes i Guies de Catalunya.

CAPELLA DE SANT SEBASTIÀ I INNOCENCI D’ARGENTONA

Sortíem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, d’ Argentona sense el canti d’aigua que volíem portar al nostre net Pere, anàvem a la recerca del Monestir de l’Oasis, i m’aturava per retratar la capella (Oratori o petita església dedicada a un sant, generalment amb un sol retaule, i situada fora de poblat o utilitzada amb certes restriccions per al culte públic), en altre temps la denominació més escaient era ermita ( Capella situada en un paratge despoblat ) dels Sants Sebastià i Innocenci; fou instituïda l’any 1532 per Antón Llentisclar de la família Llentisclar del veinat de Clarà.


Durant el segle XIX i concretament entre el 27 de desembre de 1829 i el 22 de maig de 1830, la capella es va utilitzar com a parròquia, amb el trasllat de Santíssim Sagrament, ja que l'església de Sant Julià va ser considerada profanada a causa d'una batussa entre dos escolanets a dins del temple, en algun lloc llegim però que hi hagué vessament de sang.

En el període (1936-1939 - que anomenen genocidi contra Catalunya - la capella va servir de magatzem a l’exèrcit republicà en la seva retirada.

És un edifici de planta rectangular allargada que acaba en un absis – no teníem ocasió comprovar-ho perquè ningú va respondre a les nostres veus- , la façana amb un portal de llinda recta , presenta una finestra a cada banda , i un petit campanar d’ espadanya on llueix la campana anomenada l’Elvira.

la Capella es va restaurar a mitjans del segle XX, i novament al maig de 2012 , la Colla de Nats el 1955 de la Vila , n’ha realitzat l’arranjament de la façana.

Trobava sortosament el treball de FRANCESC LLADÓ, JULIÀ LLADÓ, ENRIC SUBINÀ i DAVID PARELL ‘la capella de sant Sebastià d'Argentona’, que trobareu en aquest enllaç :
http://www.raco.cat/index.php/Fonts/article/viewFile/128807/178427

Contràriament pel que fa al Monestir de l’ Oasis, advertia una manca absoluta d’informació, que sou pregats d’ampliar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 24 de setembre del 2012

EL CHALET DE PREMIÀ DE MAR

Ens duia a la Maria Jesús Lorente Ruiz i a l’Antonio Mora Vergés fins a Premia de Mar, la ballada Country a la Plaça de la Sardana, que en aquesta ocasió es dedicava a la Joana, quin traspàs recent ha estat molt sentit.

Tenia temps però per fer un tomb per la Vila, i m’arribava fins al Carrer Sant Cristòfol, on advertia en la casa de número 62, anomenada ‘ El Chalet’ trets modernistes.

No em sabien dir si el trobaria inclòs a la ‘llista de patrimoni’, tot i fer esment la meva interlocutora a la seva qualitat de ‘premianenca de tota la vida’ això, trobar una persona nascuda aqjui, de pares també nascuts aquí, és quelcom excepcional, si teniu en compte que en aquest espai mínim – el terme té 1,92 quilometres quadrats - , constaven censades l’any 1900, 2.239 veïns, i al començament de l’any 2011 , 28.310. A Catalunya hi ha contrastos ‘brutals’, la comarca del Solsonès té 1.001,2 quilometres quadrats, i al voltant de 12.746 veïns.

L’edifici forma part del ‘Mapa de Patrimoni Cultural de Premià de Mar’; en la fitxa de la descripció llegia :


Casa entre mitgeres de planta rectangular d'una sola crugia que consta únicament de planta baixa; amb la coberta plana practicable a mode de terrat català.

La façana principal, orientada al nord, té una composició a partir de dos eixos definits per la porta d'entrada, a l'esquerra, i una finestra doble a la dreta. La porta és amb llinda amb una tarja de ventall decorada amb ferro forjat. Entre la tarja i la llinda hi ha un fris de rajola valenciana on es pot llegir "El Chalet". La finestra lateral és doble amb un pilar al mig amb capitell decorat amb motius florals; la llinda és sinuosa i es protegeix amb una reixa de ferro forjat i persianes de llibret. El parament de la façana és estucat llis, amb un sòcol recrescut, una cornisa a la separació amb el terrat i diversos elements ornamentals en relleu o de rajola valenciana, com un fris e motius florals amb la llegenda El Chalet damunt la porta d'accés. També hi ha peces petites de rajoles soltes; un esgrafiat sobre la porta i dos medallons en relleu. El coronament de la façana és una reixa de ferro forjat que actua de barana del terrat amb tres matxons aguantant-la. A la part posterior, hi ha un pati amb una font.

No trobava cap referència de l’arquitecte i/o del mestre d’obres; sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercataunya@gmail.com

De com es va viure la segregació l'any 1836, me’n explicaven el següent . Sant Cristòfol de Premià es converteix en parròquia independent de la de Sant Pere de Premià, l'any 1841, però el nou municipi encara no tenia cementiri, això va comportar quan es va produir la primera mort,que el cadàver es va haver d'enterrar a l'antic cementiri de Sant Pere de Premià; aquella mateixa nit, alguns van desenterrar el difunt, el van col•locar en un lloc ben visible i li van prendre foc.

Ja diu la saviesa; guarda't de torrent que no fa remor.

La Verge de la Mercè, Patrona de Barcelona i Excelsa Senyora de l’Església de Torre Ribera

Damunt l’altar de l’església de la Torre Ribera a Santa Coloma de Gramenet, hi ha una pintura al fresc que reprodueix la llegenda Mercedària en la que s’explica que la nit del 24 de setembre de 1218, la Mare de Déu es va aparèixer simultàniament al rei Jaume I, a Sant Pere Nolasc , i a Sant Ramón de Penyafort. A tots tres els va demanar que creessin un orde de monjos dedicats a salvar cristians empresonats pels sarraïns.




Eren temps de guerra religiosa.

Els mercedaris pronunciaven quatre vots: els tres habituals de pobresa, castedat i obediència i el més característic de l'orde, el de lliurar-se ells personalment com a ostatges , o donant la vida per aquells captius que estaven a punt de perdre la creença en la fe catòlica. A partir de 1812 l'orde va deixar de banda la seva funció redemptora, ja que en teoria l'esclavitud s'havia abolit, motiu pel qual va començar a desenvolupar tasques de caire missioner i caritatiu. El pare Pedro Armengol Valenzuela, ministre general llavors, va reforma l'orde per tal que atengués noves maneres de redempció de les "noves captivitats" que amenacen l'home: pobresa, marginació, addiccions, presó, .......

El quart vot es manté i ha quedat regulat de la següent manera : Els mercedaris, empesos per la caritat, es dediquen a Déu pel vot particular en virtut del qual prometen donar la seva pròpia vida, si fos necessari, com Crist va fer per nosaltres, per a alliberar de les noves formes d'esclavitud els cristians que estan en perill de perdre la seva fe.

Aquests son els temps de les guerres dels mercats.

La Mare de Déu de la Mercè per acord del Consell de la Ciutat és Patrona de Barcelona des de 1687.

El Sant Pare va ratificar aquesta decisió dos segles més tard, el 1868.

No he trobat enlloc cap informació que vingui a ratificar de forma expressa l’Advocació de l’església de la Torre Ribera a favor de Nostra Senyora de la Mercè. Tampoc però, cap que implícita i/o explícitament designi qualsevol altre Verge i/o Sant.


Si més no per a mi, l’església de la Torre Ribera serà fins que algú tingui o trobi millor proves, l’església de la Mercè de la Torre Ribera.

diumenge, 23 de setembre del 2012

LA VIL•LA CLOSA D’ESCALÓ, AVUI TERME DE LA GUINGUETA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, juntament amb els Amics del Romànic del Berguedà, anaven fins al Pallars sobirà, on visitaven la vil•la closa d’Escaló.

Segons Joan Coromines, Escaló és un topònim romànic medieval, de la paraula llatina scala (mateix significat actual).

Escaló és situada a la part dreta del riu Noguera Pallaresa i domina el lloc clau d’inici de la Vall d’Àneu, a la boca de la vall del riu Escart. Just passada la població en direcció nord-oest s’obre la vall d’Àneu, la porta de la qual era constituïda pel castell, ara només en resta la torre i el monestir del Burgal.

L’antic terme fou fusionat l’any 1971, juntament amb el de Jou, al de la Guingueta d’Àneu. Comprenia a més els pobles d’Escart i Estaron, el despoblat d’Arides, el santuari de la Roca d’Escart i les restes del monestir del Burgal

Una vil•la closa és una població protegida per muralles, sense edificacions extramurs. Antigament podia ser un lloc castral. És un tipus de població típic de l’època antiga i de l’edat medieval. Pràcticament la part posterior de les cases constituïen part de la muralla i entre les cases hi havia dues petites travessies que permetien accedir a un cinturó de ronda.


Té sencer el portal que mira a l’O. I reconstruït el de l’extrem contrari.

Hi ha un únic carrer ( 100 metres) dins el recinte emmurallat si exceptuem el parell de travessies. A costat i costat s’aixequen cases de pedra amb parets mitgeres a la part baixa on s’obre un porxo, bé amb arc de mig punt o bé en llinda de fusta. En algunes a més hi ha un pis alt amb un petit balcó a la façana.


Els llosats de llicorella a dues aigües són poc inclinats. La façana de la casa és una de les vessants.

Hi ha cases en estat ruïnós i altres han sofert actualitzacions sense respectar l’entorn això fa que quedi el conjunt bastant desdibuixat. Però val la pena fer-hi una visita i passejar amb tranquil•litat pel carrer principal fins a l’altre porta de sortida que dona al riu d’Escart i a l’antic molí. Damunt nostre la torre de guaita.

Aproximadament hi ha una trentena de cases amb noms tan curiosos com casa Cabaler, casa Cardaire, casa Borda o casa Xorra. Altres els seu nom indica clarament l’ofici: casa Baster, casa Barber, casa Ferrer, casa Moliner o casa Sastre.

Menció especial un balcó de fusta que té balustres perfilats i gravats. Al centre hi ha gravat un cercle que encercla una roseta de quatre pètals, a la part superior i inferior hi ha un rectangles que emmarca diferents motius. El passamà és també decorat amb motius fent ziga-zagues.


Tot un món tancat entre muralles per salvar - en algun moment del passat històric - el do inapreciable de la vida.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.

dissabte, 22 de setembre del 2012

ELS RENTADORS PÚBLICS DE LA MÚNIA AL PENEDÈS SOBIRÀ

Anàvem el Marcel Morató Tort i l’Antonio Mora Vergés per terres del Penedès sobirà, dites actualment la Múnia, de l’àrab ‘ finca amb hortes i jardins ‘ ; dissortadament algunes de les tribus modernes, ‘brètols, vàndals’ campen ara per aquestes terres, que comparteixen en alguns aspectes els trets identificatius del ‘forat negre’ : baixa demografia, les activitats agrícoles com única i/o principal font d’ingressos, i la seva localització propera a gran vies de comunicació.

No trobàvem descrits en el patrimoni immoble els safareigs públics – pràcticament destrossats - que hi ha al final del carrer de la Font; honestament per mantenir-los en aquest estat d’abandó és preferible fer-los desaparèixer, esmerçant algunes hores de feina per deixar aquell espai net.


Enyoro aquells àrabs que ens portaven el progrés a l’alta edat mitjana, eren persones intel•ligents i honestes que es van estimar molt aquesta terra que anomenaven qat´a al-gunya , en la seva llengua vol dir ( la terra de les riqueses ), així es com ells definien el nostre país, i algú i vol veure el antecedent del nom de CATALUNYA que per cert no se sap d'on prové.

Com moltes més persones no puc evitar comparar-los amb els nostres actuals ‘dominadors’, i certament tant en la seva versió PSOE, com en la versió PP, com en la quasi infinita llista de grups que els envolten, no trobo – ni de lluny - la intel•ligència, i la honestedat que els caracteritzava.

La reflexió és l’inevitable colofó, a la situació tràgica que viu la nostra societat. com a conseqüència de la corrupció i l’estultícia de les elits politiques.

SANT ANDREU DE CLARÀ. EL SOLSONÈS

Ens havíem aturat La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés a retratar la dita Casanova de Clarà, abans d’arriar-nos fins al turó on està l’esglesiola i la rectoria de Sant Andreu. El topònim evoluciona etimològicament del cognom llatí Clārānus.

Tenim notícia de l'existència del castell de Sant Andreu de Clarà des del 1043, això fa pensar que ja en aquella data hi havia una residència feudal i una església que feia les funcions de parròquia ; per tant cal suposar que també hi havia masos i famílies, que en rebien l’auxili religiós.


El temple , situat en un lloc alterós, domina tot el terme.

El rector, des del 1280, s'anomenava "plebà" ; rebia els censos de les rectories d'Arbeca, de Santa Fe, de Vergós Guerrejat, de Canalda i d'altres llocs, i presentava al bisbe els rectors d'aquestes esglésies. Aquest privilegi sembla que li prevenia dels senyors Berenguer i Ponç, de Santa Fe, que procedien de Canalda i que foren senyors d'Arbeca durant algun temps (segle XIII).

Al segle XIV, el 1343, es constituí a Sant Llorenç de Morunys, la Confraria de la Mare de Déu dels Colls, de caràcter laic, amb la finalitat d'ajudar les famílies en els moments difícils (malalties, casaments, defuncions, sufragis), de la qual eren confrares tots els habitants de Sant Llorenç i els pobles veïns, regida per quatre priors o administradors que es renovaven cada dos anys per meitats. Els Cardona li donaren una gran protecció, mostra de l’ interès que tenien pel creixement i l'enfortiment de la vila, i la dotaren amb les rendes de Clarà, Peracamps i els Torrents.

De l’edifici religiós – a l’interior del qual no podíem accedir - , llegirem a la fitxa tècnica : Església de tres naus, de la que es fa difícil escatir quin era el pla antic, , bo i més després de les reformes que es dugueren a terme l'any 1756. Destaca al mur de migjorn una finestra de doble esqueixada amb una llinda monolítica, d' on ha estat rebaixat un arc de mig punt. Hi ha també dues altres finestres semblants que es troben a l'interior de la nau, entre les arcades que s'obren sent afegides les capelles laterals . Amb tot, sembla que devia tractar-se d'una església d'una sola nau, amb absis semicircular, construïda amb un aparell de carreus ben tallats, sense polir, disposats en fileres molt uniformes i regulars, la qual pot apuntar a una data dintre el començament del segle XII. Actualment la volta interior és apuntada. El cor és barroc i l'arc que el sustenta, amb molt poc punt, està en precàries condicions. Cal destacar la presència del retaule fet el 1162 per l'escultor Feliu Vidal i el pintor Josep Bordons.

Desistia davant la presència d’infinitat de línies elèctriques de retratar altres angles de l’edifici; en aquests llocs isolats el mal costum de ‘dessolar la terra’ de les mal dites ‘empreses de serveis públics’ es fa dolorosament present.

Per intermediació del Sant titular renovava la meva pregària a l’Altíssim; Senyor, allibera al teu poble !!!!!

divendres, 21 de setembre del 2012

SANT MARTÍ DE LA B-20 A MONTGAT

Hi ha hagut – i encara hi ha - molta controvèrsia respecte l’etimologia del mot, MONTGAT, la versió més ‘científica’ defensa un origen iber, en què mongat deriva de mon-cat i mons-Cot, que significaria “Mont de pedra”. Aquesta teoria es veu reforçada per diversos documents del segle XI i XII, on “Montem Petrosum” apareix citat.

La Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, cercàvem la dita Capella de Sant Martí de la B-20, que es troba situada entre l'autopista , i el club de tenis de l’ urbanització del "Turó del Mar", al que pertany actualment. En l’accepció ‘muntanya del gat’, diria que està darrera de la primer orella, mirant des del mar.

Les primeres referències documentals ens porten al segle XI, concretament el 18 de març del 1027 en que "Ega" fa donació al Monestir de Sant Cugat del alou que posseeix a Tiana, en el lloc denominat "Monistrolo" i en el que s’hi troba una església dedicada a Sant Martí, tot i que la seva construcció sigui anterior.

El fet que aquesta església tingués el seu cementiri, ens fa suposar que anteriorment a la consagració de la església parroquial de Sant Cebrià de Tiana l’any 1100, el de Sant Martí era l’utilitza’t pel poble de Tiana, o si més no pels vilatans més propers.

A partir d’aquella consagració, la gent de Tiana rebia sepultura al cementiri de la Parròquia (actualment Ermita de Nostra Senyora de l’Alegria).

El fossar de Sant Martí era utilitzat per enterrar els que estaven de pas i no tenien familiars al poble així com els soldats de guarnició al Castell de Montgat, es fama que hi foren enterrats els montgatins assassinats pels francesos el dia de Corpus del 1808. Possiblement el darrer enterrament fou el d’en Miquel Arboix Lopes, que morí a causa d’una ferida al Camí Ral el 16 d’octubre de 1814.

A partir d’aquesta data no consta cap més enterrament. Pel que fa a altres celebracions religioses, es feien a la Parròquia de Sant Cebrià de Tiana, tret d’algun casament a la Capella de Sant Joan a prop del Castell de Montgat, fins la consagració de l’església de Sant Joan com a Parròquia de Montgat l’any 1857. L’últim casament del que es té constància com a capella pública, fou l’any 1836.

Unes visites pastorals del segle XIX ens revelen que aquest mateix segle va ser restaurada, i va canviar la seva advocació per la de la Verge del Pilar.

A partir d’aquestes dates, la Capella de Sant Martí, va restar integrada dins la finca de Can Galceranet (posteriorment Can Ribas), i utilitzada solament en algun casament dels familiars del propietaris els Calonge Ribas, fins que amb la conversió d’aquesta finca en l’urbanització del "Turó del Mar", la capella passa a formar part del Club de Tenis.

La construcció de l’Autopista B-20, va aglutinar un conjunt de persones i entitats que varen aconseguir que, àdhuc el salvament de la Capella – que semblava destinada a incrementar la llarga llista de patrimoni històric i/o artístic català desaparegut ‘ per exigències del interès general’ – Sant Martí públic , passés a tenir consideració de bé públic, i un cop restaurada, tornes a servir per a la seva activitat primitiva. Així després de la seva nova benedicció el 1997, el 13 de juny del 1998 s’hi va celebrar de nou un casament.

De la fitxa tècnica, reproduïm : Ermita aïllada de planta rectangular que consta d'una sola nau coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. A la part posterior hi trobem l'absis semicircular, que està obert amb una finestra d'arc de mig punt. L'accés es fa per un portal d'arc de mig punt adovellat, sobre el qual hi ha una petita finestra de pedra carejada i un campanar d'espadanya. El parament exterior és de carreus escairats de petites dimensions, excepte a les cantonades, on són més grans. El sostre és de volta de canó de pedra.

La retratava des de fora de la tanca metàl•lica que impedeix l’accés al recinte. Bé públic, no vol dir – habitualment en aquest país nostre – accessible al públic.




Sant Martí de la B-20 a Montgat, com Sant Pere Sacama al terme d’Olesa, o Santa Maria de Periques a Puig-reig, o fins la Desolació de la C-16 a Balsareny, formen part del grup d’esglésies ‘mes vistes de Catalunya’, insistim en vistes, que no visitades.

dijous, 20 de setembre del 2012

BADIA I BOSCOS DE SANT FELIU SASSERRA. BAGÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, desprès dels terribles incendis que una vegada més han assolat el Bages, hem tornat al mas Badia a Sant Feliu Sasserra.

Vaig deixar expressat en una altra crònica el vincle, diguem-ne familiar amb aquesta casa. Allò que havia estat un gran mas vinculat a abats i monjos actualment és un castell de sorra que espera en el transcurs dels anys desaparèixer confonent-se en la mateixa terra on ha viscut. Han caigut algunes parts més de la seva estructura i el seu aspecte és més desolat, com un gegant agenollat, però amb el cap alçat, que espera el cop final.


Veure un incendi sempre remou alguna fibra del nostre interior. La aspecte de la desolació, de l’olor a ferum cendrós, quatre pals ennegrits, abans arbres, que s’aixequen cap el cel com demanant ajuda igual que els soldats ferits clamen salvació en la guerra. Ni els uns ni els altres volien viure el que els ha passat però portats pel foc inclement han vist destruïda la seva existència.


SALVI’NS EL SENYOT DE LES GUERRES I DEL DESCUIT HUMA.

En una altra crònica vaig escriure “Quan sigui tard segurament plorarem i ens lamentarem” parlant de la desídia en què viuen els nostres boscos. Són com una gran bomba que un dia pot esclatar per falta de treball i atenció, ara tothom parla de la manca de treball i les institucions no son capaces de protegir la nostra terra. I no ens hem d’oblidar de les perdudes humanes i dels béns materials que possiblement no haguessin estat assolats per les flames del bosc. Tampoc hem de menysprear el gran risc dels bombers en les tasques de apagar el foc i que cada any és salda en la mort d’algun dels intrèpids treballadors. Un dia Sant Feliu, l’altre el Cap de Creus, l’altre... quants altres ha d’haver-hi encara ?.

No hi ha arbres ni herbei, tot és negre, menys mal que albirem a la llunyania el verd dels boscos indemnes. No se sent el cant dels ocells ni els seus vols. No hi ha flors ni papallones. Només pudor a socarrim, el negre del cremat i el blanquinós de la cendra.


Com l’esperança és innata en el cor dels humans esperem recobrar mitjançant el temps un bé perdut i anorreat.

Text : Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

dimecres, 19 de setembre del 2012

CLUB TENIS TUROMAR

Quan aturava el vehicle davant la porta d’accés, on llueixen les paraules emprades al títol, era molt conscient que arribava més de cinquanta anys tard; això potser és el darrer vestigi del casal senyorial d'estil neoàrab, on residia la família Calonge Ribas, fins la segona meitat del segle XX , en que el casal va ser enderrocat per construir la urbanització del Turó del Mar.


De la magnificència d’aquesta casa , de la que en trobava una imatge antiga, us en podeu fer una idea, malgrat les mides de la fotografia en blanc i negre.
http://www.ciu.cat/fitxa_seccio.php?entities=159&type=MS&sec_ID=3912


Veníem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, a veure i retratar l’esglesiola de Sant Martí de la B-20, que havia fins i tot donat nom - Manso Martí – a la masia de Can Galceran de Vall o Can Galceranet.

La importància de la casa va acabar imposant-se i aixi al segle XVI , Sant Martí apareix documentada juntament amb la masia.

Més endavant va passar a ser la masoveria de la finca de Can Ribas, que ocupava una bona part de la zona , que es coneix avui com urbanització del turó del Mar.

No trobava dades dels que n’havien estat propietaris, la família Calonge Ribas, sou pregats de fer-nos arribar aquesta informació a l ‘email coneixercatalunya@gmail.com

La masia de Can Galceran de Dalt es troba - segons ens diuen - situada a Tiana.

dimarts, 18 de setembre del 2012

LA PRIMERA ESCOLA D’ABRERA, L’EDIFICI ‘JOLI’ .

Figuraven censades poc més de 800 persones a l’Abrera de 1924; eren sens dubte ‘ gent de seny’ perquè per subscripció popular van aixecar l’edifici que es coneix ara – injustificadament – com les ‘Escoles Velles’ ; el qualifico com l’edifici ‘joli’ de la Vila, i m’agradarà rebre noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com , de l’arquitecte i/o mestre d’obres que el van aixecar.

En algunes poblacions dissortadament, en el darrer genocidi contra Catalunya 1936-1939 es van cremar els arxius municipals, ignoro si aquest és el cas. Malauradament , Abrera s’inclou dins l’espai que els historiadors qualifiquen com ‘ el cinturo boig’.

L'edifici és de planta rectangular molt allargada, està cobert amb teulada a dues aigües de teula àrab i consta de planta baixa i pis.



S'estructura simètricament en tres cossos, el central més alt i sobresortint de la línia de façana, en tots ells, sota la cornisa hi ha l'escut – no oficial - de la vila.

Els materials emprats van ser el maó i la pedra, actualment però els murs estan arrebossats i pintats , diria que amb un gust exquisit.

Destaca la presència de moltes obertures, que tenen una motllura en la seva part superior, de diferent tipologia.

D’aquella escola que practicava l’ensenyament segregat amb nomé dues aules , una pels nens i l'altra per les nenes, s’ha passat a la relació de Centres que trobareu en aquest enllaç : .
http://www10.gencat.net/pls/ense_ensenyam/p01.recerca_municipis

No en trobareu cap esment a la ‘història d’Abrera’ de la pàgina web de l’Ajuntament. Ens agradarà rebre l’explicació d’aquest ‘oblit’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com , també posats a demanar voldríem saber el nom que tenia l’escola, ‘Escoles Velles’ és la mostra evident de l’absoluta manca d’imaginació que per arreu hi ha.

Des de 1998, l'edifici que aixecaven per subscripció popular, amb l’aportació de molts jornals de treball voluntari un reduït nombre de veïns, ha estat destinat a hotel d'entitats.

LA TORRE DE CAL BASSACS

Anàvem sota un sol d’injustícia, l’Antonio Sensada Parcerisa , l’Angel Ruiz Moreno, i l’Antonio Mora Vergés, el primer ho feia exercint les en funcions de sherpa.

Ens havíem aturat al túnel del carrilet , que no forma part del patrimoni immoble de Gironella , com tampoc el petit rentador públic, o la Capella de Sant Antoni. Manifestava en ocasió d’aquella visita la meva estranyesa pel que només puc qualificar com a ‘badada’ de l’Ajuntament, al que li escau poc per aquesta raó, el tractament de ‘Magnífic’.

Trobava una minsa, i reiterada – per efecte del copiar/pegar - informació de la dita Torre de Cal Bassacs , respecte del tractament quasi familiar ‘Cal’ l’entenc per l’origen berguedà d’aquesta família.


S’explica d’aquesta’ torre’, que fou concebuda com un habitatge senyorial per als propietaris de la fàbrica de filats i teixits de Cal Bassacs (1865), a finals del segle XIX o principis del segle XIX , segons les idees dominants del moment (arquitectura historicista) amb alguns elements modernistes com xemeneies i teulades amb rajoles formant dibuixos.


No hi ha – pel que sembla – cap certesa respecte de l’arquitecte director de l’Obra, se li adjudica a l’ Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - 1949). El projecte presentat l’any 1861 per aixecar les fàbriques el signava Josep Maria Folch i Brossa, Mestre d'obres, titulat el 1855. Costa de creure tanta ‘relaxació’ administrativa – és quasi de Jutjat de Guàrdia, no conèixer el nom de l’arquitecte que aixecava la casa - quasi quaranta anys més tard.

Als anys 50 del segle XX, en el moment més àlgid del feixisme l'edifici fou convertit en col•legi de los hermanos de Cristo trabajador i s'hi varen fer força modificacions.

No fou mai el centre escolar de Cal Bassacs, ja que l’escola existia l’any 1925 i fou reformat l’any 1935 anomenant-se aleshores Escola Bassacs, la victòria del feixisme la convertirà en Escuela Nacional Bassacs, als anys 70, s’anomenarà, Escuela Graduada Mixta Bassacs, l'any 1987- ja en temps de la dita ‘democraciola’ - va tornar a canviar de nom i es va dir Escola Pública Basssacs, l’any 1991 Col•legi Públic Sant Marc de Cal Bassacs; actualment és el CEIP Sant Marc.

Fins a l’any 1954 en que s’inaugura l’església de Santa Maria de Bassacs, obra de Ramon Masferrer Homs, fill de Gironella, els serveis religiosos es feien a la Capella – innominada - de la torre de Cal Bassacs. I encara anys abans, tothom s’havia de desplaçar fins a Gironella.



Rebia de l’Arxiu Gavin del Monestir de les Avellanes, una fotografià de la Capella dedicada a la Puríssima Concepció de Maria, de la dita aleshores ‘ Casa Fusté’ , la imatge correspon possiblement a l’època en que fou oficiada a la capella de la torre, al setembre de 1919 , la boda de Salvador Fusté Teixidor - joven y acaudalado ingeniero industrial- , fill de Josep Fusté Teixidor i Concepció Teixidor Bassacs, amb Bernarda de Martín i Llobet, de noble família de Berga.


El nostre particular agraïment al Josep Sansalvador Castellet, de l’Arxiu Gavín, del Monestir de les Avellanes; 25612 - Os de Balaguer - Lleida
http://arxiugavin.wordpress.com/
http://monestiravellanes.wordpress.com/
http://www.monestirdelesavellanes.com/
Tel. 973 438 006 extensió 1340
Fax. 973 438 038
Mòbil 689 52 02 78

Cap els anys 60/70 una bona part del jardí fou ocupada per una nova nau, actualment part del magatzem de la fàbrica.

Llegim de la descripció tècnica : Edifici estructurat en planta baixa i quatre pisos superiors, de planta pràcticament quadrada, destacant sobretot la façana principal, orientada a migdia, amb una entrada monumental i una petita torre a ponent.

L'interior s'organitza a partir de l'escala senyorial.

Les plantes distribueixen les diverses funcions de l'edifici: la planta baixa amb la capella i els locals de serveis. A la planta noble es troben els menjadors i sales.
A la segona les habitacions dels propietaris.

A la tercera les habitacions del servei .

La construcció és de pedra deixada a la vista, unida amb morter i de majors dimensions a les cantonades.

Els balcons de la planta noble tenen una interessant decoració floral i amb motllures. En general presenten un estat de degradació molt sever.


Els capitells florals els trobem a la part baixa de l'edifici.

Llevat de fer-li ràpidament un repàs en profunditat , i assegurar-ne un manteniment regular, la dita Torre de Cal Bassacs té els dies comptats.

No serà el primer edifici històric malmès al Berguedà, si això us serveix de consol.