dimecres, 11 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES DE SANTES CREUS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. PARROQUIA DE SANTES CREUS DE BORDELL. PINELL DES ÉGLISSES. SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

M’explicaven a Madrona, en ocasió de retratar la capella de Sant Ermeter a la masia de Sangrà, que hi havia ‘ estudi’ ; no havia trobat cap esser humà a les altres parròquies per a preguntar-li on anaven la quitxalla a aprendre les primeres lletres abans de la dictadura franquista. Imagino que com per arreu de Catalunya, eren els preveres, rectors i/o vicaris , els que ensenyaven les primeres lletres; no és per casualitat que en la llengua catalana anomenen ‘escolà’ – el que va a l’escola -, a la persona que ajuda al sacerdot a l’altar.

En la meva visita a la casa Auguest, de la que tinc pendent rebre noticies de l’advocació que tenia la seca capella, m’explicava el masover que prop hi havia un edifici que exercia com escola i casa del mestre.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/09/que-en-sabeu-de-ladvocacio-de-la.html

En la recerca d’esglésies, ermites, capelles i oratoris al Catàleg de masies trobava , que l’assenyalada de número 9 de 113, son les ESCOLES DE SANTES CREUS :
http://www.pinelldesolsones.cat/wp-content/uploads/2015/01/Cat%C3%A0leg%20de%20masies%20i%20cases%20rurals.pdf



Fotografies de la fitxa del Catàleg de masies.

Ens agradarà rebre imatges de la resta d’edificis que aixoplugaven escoles a TOTES LES PARROQUIES de Pinell des Églises abans de la dictadura franquista a l’email coneixercatalunya@gmail.com , també si és possible les dades de l’autor d’aquest edifici de les escoles de la parròquia de Santes Creus de Bordell.

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), recull com a possible significat d’aquest topònim el sentit més ‘clàssic’, la proximitat a la dita Creu dels lladres, sembla que vindria a corrobora-ho – lladres i bordelers o fornicadors, eren termes quasi sinònims -; pujava fins al punt on està l’església de Santes Creus i el petit fossar, i davant la perspectiva que des d’aquell punt es pot contemplar, dissentia – un cop més – del mestre Coromines, i defenso la tesí que sigui un mot derivar de la llengua germànica bord, en el sentit vora, contorn exterior, com recull la frase ‘està ja en el bordell per a caure’.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.