M’explicaven que l’edifici que hi ha al costat de l’església de Sant Esteve d’Olius, era l’escola pública.
Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista d’Olius.
Olius presumeix amb raó del cementiri que l’any 1915 dissenyava Bernardí Martorell i Puig (Barcelona, 1877- ídem, 1937), autor també com arquitecte diocesà de les esglésies de Puigreig (1917, Fígols de les Mines (1919) i Mollerussa (1928). Seu va ser també el projecte tècnic de l’Hotel Sant Roc, Solsona (1920), i de l’església parroquial de la Sagrada Família, Navàs, cúpula i campanar (1928-1931)
Les escoles, dissortadament, no han estat quasi mai, objecte d’atenció dels poders polítics, a Catalunya l’educació en l’àmbit rural habitualment la duien a terme els rectors i/o vicaris, d’aquí l’equivoc quan a denominació com ‘escolà’ – el que va a escola – de la persona que ajudava al capella al altar en les celebracions litúrgiques. Això, i l’aparició d’ordres religiosos ‘especialitzats’ en l’ensenyament, va fer que de forma ‘defensiva’ – per reduir la influència política de l’església catòlica – des del ESTADO es s’iniciés una tímida implementació de l’escolaritat obligatòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada