dijous, 21 de juny de 2018

IN MEMORIAM DEL MOLÍ DEL BOÀ. CASTELLAR DEL VALLÈS

Llegia que un document datat al 1159 i recollit a l'Speculo del monestir de Sant Llorenç del Munt és la referència més antiga del lloc del Boà.
Quan a aquest curiós topònim, pensem que té relació amb la presència en aquest indret de la planta de la família de les tifàcies , coneguda com BOVA o BOGA, que es fa pels aiguamolls i llocs d'aigua de curs lent.

A començament del segle XIX eren un terrenys de conreu com ho testimonien els documents més antics que fan al·lusió directa o indirectament a aquesta zona.

És el cas, per exemple, del contracte de parceria de la casa i heretat del Castell de Castellar, l'any 1730 en el que es menciona l'hort del Bohar, sense cap al·lusió a un possible molí.

L'any 1800 Antoni Sagrera, un paraire de Terrassa, demanà un permís per a construir un molí bataner i paperer. Sembla que aquest seria el primer establiment del molí.

L'any 1873 el molí era propietat dels fabricants terrassencs Amat i Sagrera, disposant-hi maquinària de filatura i cotó. A la segona meitat del segle XIX el molí fou arrendat al senyor J. Canyelles i a, el seu nebot i successor, Toribio Pobla, que per un espai de trenta anys l'ocuparen fins que traslladaren l'empresa al poble.

A finals del segle XIX l'edifici era llogat per la firma sabadellenca Rovira i Cia.

Patrimoni Gencat en fa aquesta descripció; edificació de tipus industrial situada als marges del riu Ripoll, zona en la que tradicionalment s'ubicaven les indústries més antigues del poble donada la necessitat de l'aigua dels primitius molins.

El molí de Boà resta avui dia abandonat la qual cosa ha provocat el seu estat ruïnós, traduint-se en l'esfondrament de la nau principal de la indústria. Actualment queden, en molt mal estat, dues petites naus de planta rectangular i coberta d'una sola vessant disposades perpendicularment. El material fet servir és el maó que serví també d'ornamentació, limitada a les zones de les finestres. Adossada a una de les cantonades de la nau hi ha la xemeneia, de forma quadrada.


Fotografia. Maria Antònia Vivancos Gómez

A la part posterior es troba la casa, una edificació de tipus rural, que també es troba en estat ruïnós. A partir de fotografies del segle XIX (Pere Vergés i Vernís; Topografia Mèdica de Castellar), es pot saber l'estructura que tingué la nau central, adossada en sentit perpendicular a la casa, i la nau, avui només resten els murs laterals coberts de malesa. Aquest edifici era de planta rectangular i coberta a dues vessants, constituït per planta i dos pisos. Es tracta del tipus usual fet servir en la majoria de molins i vapors dels marges del riu Ripoll.

Així com el camí de l'infern està empedrat de bones intencions, dissortadament el patrimoni històric i/o artístic, en indrets que com Castellar del Vallès han crescut quasi de forma exponencial, ha desaparegut en masses ocasions sense poder documentar-lo.