divendres, 7 de desembre de 2007

El Crist d'en Francesc Juventeny i Boix.



Catalunya és un país, fins i tot podem admetre una Nació, que com poques al món, és desagraïda con una madrastra amb els seus millors fills. I en pocs llocs com aquí, la intel·ligència, la sensibilitat, el sentit artístic, la capacitat de comprendre i explicar, son tant i tant abundosos entre els nadius d’aquestes terres, quines màximes mancances son també, l’individualisme, la rancúnia, l’enveja i els pecats capitals que les acompanyen.

Francesc Juventeny i Boix , és un exemple palès d’aquesta ingratitud pública i privada. El nom únicament a una minoria els farà saber, que parlem, a un any ja del centenari del seu naixement d’una de les figures cabdals de l’escultura i la imatgeria a Catalunya.

Va néixer a Montcada i Reixac l’any 1906, i els primer anys de la seva existència els visqué a Cerdanyola del Vallès, on els seus pares feien de masovers a la masia de Montflorit; aquesta relació d’infantesa marcaria molt l’existència d’en Juventeny, que s’acabarà vinculant intensament a Cerdanyola del Vallès, pel seu matrimoni amb Francesca Llargués i Masachs , aquí establirà el seu taller, i a contracor, per evitar que d’altres més maldestres i amb pitjors intencions se’n fessin càrrec, acceptarà – aleshores aquest era el procediment – l’Alcaldia de la població , i altres tasques socials rellevants, i perquè aquí – amb l’absolut menyspreu dels estrangers que s’han fet càrrec de la direcció de la Ciutat - lliurarà l’ànima al senyor el 27 d’agost de 1990.

Juventeny tenia unes excepcionals condicions naturals per l’escultura, com quedarà palès des de la seva infantesa, amb el suport de Mn. Garriga, sacerdot amic de la família, als 14 anys es trasllada a Barcelona, on comença a treballar al taller d’escultura Centelles, alhora que estudia en diversos centres d’arts plàstiques.

El servei militar [ obligatori aleshores ] el fa a Barcelona, i això afavorí la possibilitat de continuar treballant en tallers d’escultors; coneix a Josep Clarà i estableix una relació molt estreta amb Josep Llimona; l’esperit noucentista que té la seva obra, s’atribueix per alguns, justament a la seva relació amb aquests escultors. Sense voler polemitzar, insistim només en detalls com la facilitat d’en Juventeny per a donar vida a les imatges a traves de les cares, fins al punt, que en ocasions el cridaven d’esglésies i parròquies perquè canvies la cara de les imatges. Una mostra d’aquesta “gràcia” singular d’en Juventeny la podeu trobar a l’església Parroquial de Sant Martí de Cerdanyola del Vallès, on hi ha almenys dues imatges del Sant Crist, una imatge en pedra de la Immaculada, la imatge de Sant Martí, i el frontal de l’altar. La imatge fou donada per l'artista al temple, en agraïment pel fet d'haver salvat la vida en acabar la guerra.

Pel que fa a l’obra d’en Juventeny, la trobareu disseminada quasi per tot Catalunya ; des del Monestir de Montserrat, on hi ha una imatge de Sant Josep de Calassanç a la plaça del Monestir, a la imatge de l’Abat Garcia de Cisneros, situada a la Sala del Signe, fins a darrera estació del via-crucis. Seguiran desprès les imatges esmentades de Sant Martí de Cerdanyola del Vallès, Santa Anna i la Verge Divina Pastora de l’Església dels Caputxins de Sarrià; El Sant Fèlix del Presbiteri de l’església Parroquial de Sabadell; El relleu de l’altar Major de l’església parroquial de Sant Quirze del Vallès; La Sepultura de la Santa, a l’església de Santa Joaquima de Vedruna a Vic ; el Sant Crist, Sant Vicenç i la Verge dels Àngels a Mollet del Vallès; imatges a Parròquies ; Santa Coloma de Farners, El Vendrell, Lloret, Blanes ,... imatges en esglésies d’ordres religiosos, Escolapis de Sabadell, Carmelites de Mataró ,....imatges en panteons funeraris, Cementiri Municipal de Sabadell,...

Juventeny, l’home i la seva obra, es mereixem el reconeixement del seu país ; no sobta als nostres “ responsables de cultura “ que siguin anglesos, alemanys i en menor mesura japonesos, els qui tenen una millor informació de l’obra dels nostres artistes ? . Catalunya avui és una mica menys que un club, i així ens van les coses, oi ?

Cerdanyola del Vallès, hauria d’haver encapçalat la reivindicació de la figura i l’obra d’en Francesc Juventeny i Boix; dissortadament en aquesta metròpoli és molt fàcil viure en castellà, i les dificultats per fer-ho en la nostra llengua vernacla, augmenten quasi d’hora en hora; allò de hableme en cristiano , torna a sentir-se amb força, en aquest indret que curiosament es va rebatejar desprès de la reconquesta àrab, com la petita Cerdanya.

Serveixi aquest article com a etern recordatori d’aquest català universal.


© Antonio Mora Vergés