Buscava algun exemplar de la Lathyrus cicera o del Glaucium lucium , ambdós denominats en la catalana llengua, guixó ; En el tema de l’origen dels topònims, hi ha – no cal recordar-ho gaire – sempre més d’una opció possible. No hem vaig saber trobar cap, tampoc la persona que en sortir del Restaurant Nàutic [ recomanable només per les fotografies antigues que pengen de les seves parets ], m’explicava la utilitat dels gegantins pilons, que inicialment fets de pedra seca, servien per assegurar el vaixell de salvament, que abans de la construcció de l’actual escullera , sortia en dies de temporal i mala mar, a remolcar els vaixells fins a la platja. El procediment curiós consistia en llençar-los amb un canó un cap de corda, que ràpidament s’assegurava en algun lloc de l’embarcació, i des del vaixell de salvament s’anava recollint .
Em deia l’home natural d’un petit poble de l’Empordà on recollien vi, segons m’explica en fer-li notar la semblança entre els pilons i les tines de les Valls del Montcau ; que és resident en aquesta ciutat de Sant Feliu des dels 8 anys, i em fa coneixedor d’alguns detalls d’interès que al ensems, tot seguit poso per escrit :
El primer nucli habitat estable, ibèric, el trobem al turó dels Guíxols -Fortim o Salvament, avui- Des de començament del s. IV aC.
Pocs segles després aquesta població va experimentar, al pla, el procés llarg i lent que coneixem amb el nom de "romanització", una població que molt aviat va rebre la influència del cristianisme.
Força més tard - a la primera meitat del s.X- s'hi establí un monestir benedictí que esdevingué senyoria feudal fins a la crisi definitiva de l'Antic Règim (1835). D'aquella època ens ha restat el testimoni de l'església, romànica i gòtica, amb elements arquitectònics importants: Porta Ferrada, torres del Fum i del Corn (s. X). El conjunt únicament s’obre per a les celebracions litúrgiques – almenys en aquesta època de l’any - . Des d’aquí i per a qui pertoqui un prec; si us estimeu Sant Feliu de Guíxols, feu de manera que els visitants puguin gaudir sense excessives restriccions del vostre – per de més – esplèndid patrimoni.
Malgrat tot, durant els segles XVI i XVII la vila assolí un nivell econòmic i social important amb la pesca, la salaó del peix, I'exportació de xarxes i la construcció de vaixells.
A la segona meitat del s. XVIII va començar el treball artesanal del suro i l'exportació de taps, Al llarg del s. XIX Sant Feliu s'industrialitza - en el ram del suro- i experimenta un fenomen migratori important: l'anada a Amèrica de molts guixolencs. Els indianos, que aquí com en molts altres llocs de la nostra costa, seran els autèntics transformadors de les poblacions. De la segona meitat del segle, en destaquem el creixement urbanístic segons un planejament molt elaborat, el de l'arquitecte General Guitart. Un espai urbà - lloat per molts escriptors i per tots els visitants- és sens dubte el seu famós Passeig, que conserva edificis tan peculiars com el Casino dels Nois, la casa Patxot, can Sibils, .......
Després del poder monacal, el suro, i l’anada i tornada dels indianos a les Ameriques - el fenomen social que més ha influït i ha fet evolucionar I'estil de vida d'aquesta ciutat , conformant el tarannà col·lectiu dels guixolencs, ha estat el turisme .
El conjunt monumental més característic de Sant Feliu; l’ Arc de Sant Benet (1747) i l'edifici del monestir (s. XVIII), és alhora I'espai urbà més singular. L'ermita de Sant Elm ofereix un òptim mirador del mar i de la costa fins Tossa. A la banda de llevant, sobre el turó dels Guíxols hi ha I'edifici del Salvament, des d'on es té una bona panoràmica del port.
En la tornada per la carretera de la costa, entenc de cop i volta, els autèntics motius pels quals el bon Déu va foragitar Adam i Eva dels Paradís; volien urbanitzar-lo ! . Sortosament a la tardor les ombres de la nit comencen la feina molt aviat, i m’estalvio la contemplació d’alguns dels irreversibles desastres que els gironins han permès, i/o executat a la Costa Brava
© Antonio Mora Vergés
Em deia l’home natural d’un petit poble de l’Empordà on recollien vi, segons m’explica en fer-li notar la semblança entre els pilons i les tines de les Valls del Montcau ; que és resident en aquesta ciutat de Sant Feliu des dels 8 anys, i em fa coneixedor d’alguns detalls d’interès que al ensems, tot seguit poso per escrit :
El primer nucli habitat estable, ibèric, el trobem al turó dels Guíxols -Fortim o Salvament, avui- Des de començament del s. IV aC.
Pocs segles després aquesta població va experimentar, al pla, el procés llarg i lent que coneixem amb el nom de "romanització", una població que molt aviat va rebre la influència del cristianisme.
Força més tard - a la primera meitat del s.X- s'hi establí un monestir benedictí que esdevingué senyoria feudal fins a la crisi definitiva de l'Antic Règim (1835). D'aquella època ens ha restat el testimoni de l'església, romànica i gòtica, amb elements arquitectònics importants: Porta Ferrada, torres del Fum i del Corn (s. X). El conjunt únicament s’obre per a les celebracions litúrgiques – almenys en aquesta època de l’any - . Des d’aquí i per a qui pertoqui un prec; si us estimeu Sant Feliu de Guíxols, feu de manera que els visitants puguin gaudir sense excessives restriccions del vostre – per de més – esplèndid patrimoni.
Malgrat tot, durant els segles XVI i XVII la vila assolí un nivell econòmic i social important amb la pesca, la salaó del peix, I'exportació de xarxes i la construcció de vaixells.
A la segona meitat del s. XVIII va començar el treball artesanal del suro i l'exportació de taps, Al llarg del s. XIX Sant Feliu s'industrialitza - en el ram del suro- i experimenta un fenomen migratori important: l'anada a Amèrica de molts guixolencs. Els indianos, que aquí com en molts altres llocs de la nostra costa, seran els autèntics transformadors de les poblacions. De la segona meitat del segle, en destaquem el creixement urbanístic segons un planejament molt elaborat, el de l'arquitecte General Guitart. Un espai urbà - lloat per molts escriptors i per tots els visitants- és sens dubte el seu famós Passeig, que conserva edificis tan peculiars com el Casino dels Nois, la casa Patxot, can Sibils, .......
Després del poder monacal, el suro, i l’anada i tornada dels indianos a les Ameriques - el fenomen social que més ha influït i ha fet evolucionar I'estil de vida d'aquesta ciutat , conformant el tarannà col·lectiu dels guixolencs, ha estat el turisme .
El conjunt monumental més característic de Sant Feliu; l’ Arc de Sant Benet (1747) i l'edifici del monestir (s. XVIII), és alhora I'espai urbà més singular. L'ermita de Sant Elm ofereix un òptim mirador del mar i de la costa fins Tossa. A la banda de llevant, sobre el turó dels Guíxols hi ha I'edifici del Salvament, des d'on es té una bona panoràmica del port.
En la tornada per la carretera de la costa, entenc de cop i volta, els autèntics motius pels quals el bon Déu va foragitar Adam i Eva dels Paradís; volien urbanitzar-lo ! . Sortosament a la tardor les ombres de la nit comencen la feina molt aviat, i m’estalvio la contemplació d’alguns dels irreversibles desastres que els gironins han permès, i/o executat a la Costa Brava
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada