divendres, 28 de desembre de 2007

La riera de Relat al LLuçanès.



Sobta no poc trobar-se el petit nucli de les esglésies de Relat, presidit pel campanar romànic [segle XXII] , la creu de terme i un xic a ponent el petit cementiri d’aquest disseminat agrícola, que tenia 97 habitants l’any 1.970.

Etimològicament sembla clara la procedència del llatí, RIVUS LATUS , riu ample, perquè tot i essent menys llarg que la Gavarresa, te un llit força ample, no menys en la major part del seu recorregut que l’esmentada riera on lliura les aigües.

El lloc pertanyia l’any 951 al terme feudal d’Oristà. Però ; quin boci de l’actual Lluçanès no estava sota la jurisdicció d’aquesta – avui – petita població ?. L’any 929 el terme comprenia : Olost, Sant Feliu Sasserra, Relat [ Avinyó ] i Pedrós [ Santa Maria de Merlès ]; canònicament tenien dependència de la Catedral de Vic des del 957 : Sant Andreu i Sant Joan d’Oristà; Sant Genis de Caraüll; Sant Feliu Sasserra; Sant Amanç de Pedròs ; Santa Maria d’Olost, Santa Eugènia de Relat, Sant Julià Sacirera i Sant Salvador de Serradellops.

Actualment el municipi d’Oristà compren : la Torre d’Oristà; les caseries del carrer de l’Amargura i el carrer de la Ruixeda; els ravals d’Olost i de Sant Feliu Sasserra; les esglésies de Sant Nazari i de Sant Salvador de Serradellops, l’ermita de San Adjutori, la masia de Segalers i el terme separat de Comesolives.

Quan camines per aquests indrets, tens una sensació quasi física de la història de Catalunya, val a dir que únicament una sensació, ja que altrament la percepció de trobar-nos dins del espai que hem definit com forat negre és molt evident i clara. Per arreu destrucció, abandó, oblit, com pròleg obligat a la invasió del bosc, i la total fugida de la presencia humana.

Actualment la demarcació de l’església parroquial de Santa Eugènia i la seva sufragania de Sant Marçal de Relat formen l’extrem septentrional del terme d’Avinyó.

Sasserra, Sacirera,... El parlar salat ben aviat va perdre’s en l’àmbit de la Catalunya interior, i únicament en trobem avui algun vestigi en la toponímia .La derrota de 1.714 va fer d’aplicació general al territori català, [ i molt particularment en aquest indret , tradicionalment nyerro i vinculat des de sempre a la lluita en defensa de la llengua, la terra i la cultura catalana ] l’ús obligatori de la llengua castellana, i al ensems la prohibició de la llengua pròpia. El mètode era molt senzill, càstigs, vexacions, pallisses,......... i per descomptat la prohibició absoluta d’exercir càrrecs públics, que quedaven reservats als castellanos viejos , això explica en gran part l’aversió general dels catalans – sobretot els d’aquesta Catalunya interior - fins a dates molt recents a formar part dels aparells administratius de l’estat. Encara avui, per alguns segments d’edat relacionar-se amb funcionaris públics, constitueix una mena de traïció al sentiment de pàtria catalana.

Comença a ser difícil trobar persones d’edat que vulguin manifestar-se en relació a aquesta qüestió. Hi ha una percepció – desitjo que errònia i desencaminada – de que en aquest tema tant i tant delicat de la llengua i la cultura, a casa nostra, el pitjor està per venir.

Sota l’ombra del campanar romànic, li demanava a Santa Eugènia i per la seva intercessió a la Verge Bruna , i al bon Déu, que faci realitat aquell vers del Virolai ;

Mística font de l’aigua de la vida,
Rageu del cel al cor de mon país,
Dons i virtuts deixeu-li per florida;
Feu-ne si us plau, el vostre Paradís.

Amén !

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: