diumenge, 16 de desembre de 2007

Santa Magdalena de Vilarestau.




Potser com a única virtut, o com major defecte, tinc la obstinació; m’agrada definir-la per a mi mateix, com a santa obstinació, i més enllà de la reiteració en un objectiu, està quasi sempre en l’arrel de les moltes troballes que hem anat fent al llarg dels anys. Aquesta afirmació i/o reconeixement és particularment vàlid pel que fa a l’ermita romànica que bastiren entre els anys 1.094 i 1.097 els nostres avantpassats, primer sota l’advocació de Santa Maria, i més tard [ quan més tard ? ] dedicada a Santa Maria Magdalena, i que com tantes i tantes al llarg del Principat, s’ha deixat perdre, en un exercici de bogeria col·lectiva.

Esmorzàvem de Pre-Nadal [ ara aquesta expressió està de moda ] a la Violeta de Castellterçol, aquest és el punt de trobada, dels que venen del Bages, concretament de Mura la Capital de les Valls del Montcau, i dels que venim del Vallès Occidental, en el meu cas de Castellar del Vallès, la Capital també de l’Alt Vallès. L’objectiu per al Joan Escoda i Prats que s’havia esmerçat com sempre confegint el full de ruta, i per a mi, es concretava en trobar i retratar les restes de l’església romànica que possiblement per influència francesa, havia canviat l’advocació de Santa Maria a Santa Magdalena.

La figura d’aquesta Santa, de la que se’n parla poc, però clar i entenedor en els evangelis [ pels que conservem encara la capacitat lectora ] no te cap màcula, ni segona interpretació possible, Lluc ens diu a 8,1 : Algunes dones acompanyen Jesús, i cita textualment : algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties : Maria , l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortir set dimonis. En el seu moment vaig fer en relació a aquesta secundaria d’or, un petit treball d’investigació :

Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l’enciclopèdia catalana - La Gran - no en diu res. La seva ubicació prop del llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d’un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l’administració d’aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a descansar en els seus períodes d’esbarjo.

No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no - jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, - avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – la trobem juntament amb Maria, mare de Jesús en el seu dolor.

Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més ensalzat que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.

Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.

Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes. Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús. En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, - avui en diríem standars – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.

Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre ) quan Jesús la crida pel seu nom .

La tradició oriental afirma que, després de la Pentecosta, Maria Magdalena va anar a Efes on va viure juntament amb la Verge Maria i Sant Joan, i que va morir en aquella Ciutat , on es va iniciar el seu culte. A mitjans del segle VIII, hi ha constància que Sant Wilibaldo va anar en romiatge fins a Efes per visitar el Santuari de Maria Magdalena. L’any 886 les seves relíquies foren traslladades a Constantinopla.

Segons una de les tradicions franceses àmpliament estesa a l’ occident, Maria Magdalena, juntament amb Llàtzer i les seves germanes, va venir a la Provença a predicar l’evangeli. Durant els darrers trenta anys de la seva vida visqué a La Sainte Baume. La devoció a la Santa s’estengué també per terres catalanes, i aquesta advocació del Pla de la Garga en seria clarament una mostra. Més enllà del paper evangelitzador que la pietat popular adjudica a la Magdalena , i que no estem en condicions d’afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l’acció evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi , una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.

Maria de Magdala, la Magdalena, es l’exemple palès de tantes i tantes persones, que d’una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu.

Seguíem les indicacions del Francesc Casanellas i de la senyora Maria Dolors Bernal Creus, que des del Servei d'Arxiu Municipal, de l’Ajuntament de Centelles, ens havia tramés un e.mail on ens deia :

L'Església de Santa Magdalena de Vilarestau es troba a poc minuts del Cerdà en direcció nord en un petit puig, encara que actualment en queden poc més que algunes restes dels murs laterals. Per si fos del seu interès a l'Arxiu Municipal disposem d'informació sobre Santa Magdalena de Vilarestau que li podria ser d'ajuda per situar-la.

Arribàvem a l’indret indicat seguint el camí de la pedrera del Cerdà, i comprovàvem que efectivament només hi ha en peu algun tros de les parets laterals; a reserva d’un treball arqueològic, sembla que es tractava d’una ermita de planta rectangular sense absis. Únicament des del coneixement de la follia destructora de la Guerra Civil, podem entendre el lamentable estat d’aquesta joia del nostre passat. Sembla que tingué culte fins als inicis del segle XX, quan a la masia dels Cerdà es construí la capella homònima de Santa Magdalena, que tampoc reeixiria de la barbàrie bèl·lica.

El Joan Escoda i Prats, i jo mateix, fem una llarga sèrie de fotografies que trametérem via e.mail juntament amb aquest relat a la senyora Maria Dolors Bernal. Esperem publicar-ho als llocs habituals i també a la pàgina http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/

Santa Magdalena de Vilarestau passarà a fer companyia a la Galeria fotogràfica de http://www.moianes.net/ , a Sant Pere de Musarra, Sant Pere de Marfa [ dit també de les gallines ] Sant Miquel, la Santa Creu de la Plana , Sant Pere de Vilanova i Sant Joan Vell d’Oló, Sant Esteve del Solà,............ i......., una llista interminable quasi d’ermites i esglésies romàniques que podria explicar i àdhuc justificar l’enuig de Déu, si no sabéssim que malgrat la nostra descomunal estultícia, ELL és sempre bondat infinita !

Amics lectors els millors desitjós, personals, familiars i professionals per aquest Nadal 2.007, i pel proper 2.008 !

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: