10ª caminada de l’AFMMO a Sant Júlia de Vilatorta.

Passàvem el control , en que ens confirmàvem l’absència del Dani Ferré Teruel , que m’havia comentat el dissabte 13 de juny :

Antonio, no sé ara mateix com aniran les coses demà a la caminada. M'acabo d'assabentar que el meu oncle Ramón ha mort aquest matí. No sé encara si assistiré a la caminada. Que es farà, això és segur. Ara caldrà veure quan l'enterren, si és demà, no comptis en veurem a la caminada. Descansi en pau, Ramón Ferré Rovireta, gran coneixedor dels boscos del voltant i persona que m'estimava molt. Malgrat aquesta pèrdua, els “gafarrons” es feien càrrec de la organització tècnica de la sortida.

Sortíem passades les 8,30, d’aquesta Vila de Sant Júlia de Vilatorta, de la que trobem força informació :

El poble de Sant Julià es troba gairebé a la ratlla fronterera amb el municipi de Calldetenes, a la vall de la riera de Sant Julià o de la Noguera, en un indret que té aigua i abundoses fonts, famós sobretot per l’antiga font Noguera o les Set Fonts, de set abundoses canelles, envoltada d’una raconada amb un parc enjardinat. Sobre les fonts hi ha les ruïnes de l’antic casal fortalesa dels Bellpuig, conegut popularment pel castell dels Moros, que tenen un aspecte atractiu, amb els seus murs alts i descarnats que sobresurten de l’espessa vegetació.

Durant molts anys el poble va ser conegut com a Sant Julià de les Olles, per la quantitat d’obradors de terrissa que hi havia. Fins i tot de l’entranyable tupí, avui gairebé en desús, en derivà el mot tupinot, a vegades aplicat als vilatortins com a sobrenom en sentit irònic i divertit. Al segle XVII hi havia fins a 27 obradors amb forn que es dedicaven principalment a la manufactura d’atuells de ceràmica vidriada (olles, cassoles, etc) preparada per anar als fogons. Avui en dia encara perdura l’antiga indústria terrissaire, bé que molt esmorteïda, puix que només hi ha una casa que s’hi dedica.

La població es formà a l’entorn del temple de Sant Julià que se sap que fou erigit i consagrat pel bisbe Idalguer entorn del 910. El nom de Vilatorta apareix per primera vegada en la documentació l’any 926. Els segles XII i XIV hi ha notícia d’un petit nucli de cases o sagrera a l’entorn de l’església de Sant Julià, que desaparegué pràcticament amb el despoblament dels segles XIV i XV, en què hi quedaren només set o vuit famílies. La formació del poble actual es féu a partir de mitjan del segle XV. El 1553 tenia vint-i-dues famílies, nombre que s’incrementà molt ràpidament els segles XVII i XVIII, fins a arribar a noranta el 1782. El creixement de la vila es pot seguir força bé per les llindes de les cases que tenen gravat el nom del propietari, l’any de la construcció, algun emblema religiós o una indicació de l’ofici del propietari, com unes tisores o una paleta. Els oficis dels vilatans eren la parairia (paraire: persona que es dedica a l’art de la llana des del rentat fins al perxat) i l’art tèxtil en general, els terrissers i els oficis necessaris a un poble, com ara sastres, ferrers, basters (el qui té per ofici fer bastos i tots els altres arreus per a les bèsties de càrrega) o mestres de cases.

A principis del segle XX, Sant Julià fou adoptat com a lloc d’estiueig per famílies benestants de Barcelona. En pocs anys la població es va envoltar de torres i xalets, molts dels quals construïts també dintre del nucli del poble o transformant cases velles. Són moltes les cases de tipus modernista, i algunes amb estucats, que donen un aspecte senyorial a la població
Esmorzàvem al costat de la font de Puig l’Agulla, la logística ha estat perfecta; botifarres , cansalada, aigua, vins , refrescos, cafè,... faríem algunes fotografies de la font, i l’edifici del Santuari , de la que trobem aquesta informació :

Coblas de la Verge Maria de Puig-Lagulla : Vilalleons, antiguament Montagùt, en la Plana de Vich

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/goigsBC/id/4992/rec/18

(la Mare de Déu de Puig-l'agulla) del municipi de Sant Julià de Vilatorta (Osona), dins l'antic terme de Vilalleons, als vessants del Montagut o puig l'Agulla (810 m alt). Segons una tradició del s XV, la imatge de Santa Maria de Vilalleons fou trobada per uns lleons prop de la font de Puig-l'agulla, on es bastí un petit pedró, convertit en capella el 1661 i reemplaçat per l'actual santuari el 1775. Al costat hi ha un gran hostal (1704-12). És lloc de molta devoció a la comarca. El 1975 ha estat restaurat i modernitzat.

En el camí de tornada un cop superat el control de la Font de la Riera on ens refrescàvem, veiem un petit edifici religiós, que ens comentàvem s’anomena de “l’alegria “; en recollia imatges, i malgrat els esforços no en trobava informació enlloc; sou pregats de fer-me-la arribar si en teniu lo trobeu a : guimera.mora@gmail.com

El Josep Sansalvador de l'Arxiu Gavin, m'envia des del Monestir de les Avellanes, la següent informació :

Capella de la Marededéu de l’Alegria

Can Passola

Municipi Sant Julià de Vilatorta

Agregat Vilalleons

Recolliríem imatges del Castell, del que trobem la següent informació :

El Casal de Bellpuig

Al segle XII el poble de Sant Julià passà a domini dels senyors de Bellpuig, fet que provocà que durant els segles XIV i XV s’anomenés també Sant Julià de Bellpuig. En són un bon testimoni les dues belles parets que encara resten del casal fortificat. Es troba situat dalt la carena, prop del parc de les Set Fonts, entre la Riera de Sant Julià i la carretera de Vilalleons. Aquest indret, des del qual s’obté una magnífica vista del poble i els seus verals, constitueix un lloc emblemàtic de la població. Els vilatortins l’anomenem “el Castell”.

Prop de les 13,00 donarem a la taula el nostre document de control, recollirem el nostre record de la caminada, i palesarem el nostre agraïment pel tracte que ens han dispensat. Abans de marxar veurem aigua d’una de les Set Fonts; també aquí tenen una tradició que garanteix la tornada als que beuen d’aquestes deus d’aigua.

Faríem la crònica juntament amb la Irene Tironi Laporte.

© IreneTironi Laporte & Antonio Mora Vergés