dijous, 24 de novembre del 2011

LA TORRE NOVA DE LA COLÒNIA DE CAL PONS A PUIG-REIG

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, l’Antonio Mora Vergés al costat de l’antiga carretera de Manresa a Berga, per observar i retratar l’anomenada Torre Nova, aixecada l’any 1.897, i actualment propietat – diria que enverinada - de l’Ajuntament.



La Torre Nova disposava de jardí privat, on destaquen encara les dues glorietes inaugurades l'any 1900 des de les quals es veu el Llobregat i el conjunt de la colònia. Les glorietes són de maó i fusta i estan construïdes damunt d'un penyal sobre l'aiguabarreig del Llobregat amb la riera de la Sala, un dels punts mes alts de tot el conjunt.

Com un fet normal a l’època, el conjunt de la colònia en construcció fou envoltat per una muralla d'uns dos metres d'alçada que tenia tres portals i dues portes.
Els porters i el "sereno" vigilaven que cap treballador entrés o sortís del perímetre de la colònia més tard de les 8 o les 9 del vespre (depenent de l'època de l'any). Exercien també funcions de custodis de la ‘moral cristiana’.

La muralla fou enderrocada durant la Guerra Civil, i malgrat la victòria del nacionalcatolicisme, ja no es reconstruí; les esfereïdores imatges dels camps de concentració, espanyols i alemanys eren massa recents. I per res del món el feixisme volia fer ‘ enfadar’ als veïns ‘demòcrates’.

En les últimes dècades del segle XIX, la majoria de les persones que arribaven a les colònies del Llobregat, provenien del camp fugint de la ruïna que va representar la fil•loxera ; gent de pagès que deixaven el món rural per anar a treballar dotze hores cada dia i sis dies a la setmana a la fàbrica, aleshores les colònies oferien coses que el camp no podi donar: feina estable, menjar cada dia, lloc on viure, escola pels nens, botigues i, fins i tot, espais d'oci com el cafè o el teatre.

els amos van trobar amb el paternalisme una nova fórmula de control dels obrers, i de justificació i fins de legitimació d’un determinat ordre social dins les colònies. Per mantenir el control sobre els obrers, els propietaris dotaren les colònies d'un conjunt de serveis i equipaments per a ús dels treballadors, que els amos utilitzaven a la vegada, per oferir un discurs ‘social’ difós a través de l'Església, en el que la figura del capellà de la colònia tenia un paper fonamental, postulant i defensant una imatge de l'amo protector que garantia una vida estable: feina, pis, el plat a taula i fins i tot, espais d'oci als seus treballadors a canvi que aquests es limitessin a treballar, obeir i a comportar-se.

Les conseqüències anímiques d’aquesta experiència sobre els treballadors i les seves famílies, comencen tot just a fer-se públiques, en obres com :
Olor de Colònia , de Sílvia Alcàntara i Ribolleda, nascuda a Puig-reig (El Berguedà) el 1944.

L’autora evoca la vida d'una colònia tèxtil i les enverinades relacions socials, la combinació de despotisme i condescendència que, cap als anys 50, regeix la seva vida. Néixer, viure, reproduir-se i morir entre les parets d'una fàbrica. Una gran fàbrica que va més enllà dels llocs de treball, que és també l'escola per als fills, l'església, les botigues i les cases per viure-hi.

L’afluència massiva de treballadors d’altres llocs d’Espanya, que el feixisme enviava amb la convicció que aconseguiria diluir entre un mar de castellanoparlants, la llengua i la cultura catalana, a punt va estar d’aconseguir l’èxit. Sortosament com la muralla física que va ser enderrocada durant la guerra, la muralla ‘ cultural’ no va reeixir – i esperem que tampoc ho faci ara - davant la decidida voluntat dels catalans.

Puig-reig, el Berguedà, i Catalunya, té encara malgrat les desamortitzacions, i la incúria que han patit, un patrimoni cultural que pot ser un actiu bàsic per sortir de la crisis econòmica. De Barcelona, de Madrid i fins de tot de Brussel•les, no cal esperar res – almenys de bo -, des d’ara, i sense mandra, tots junts podem aconseguir-ho.