L’any 1.025. Primera cita com a població. "Villa Cornetto".
L’any 1.033 .Primera referència de la parròquia. "Parrochia Santa Maria Corneto".
Cornet en un principi formava part del Castell de Balsareny, però fou cedit pels senyors d’aquest al bisbe de Vic, que organitzà un terme més petit.
Al segle XII trobem documentada una església dedicada a Santa Maria de les següents característiques : Església romànica d’una sola nau, amb planta de creu llatina.
L’any 1.331 es documenta una visita pastoral.
Al segle XVII l’església és reformada,; s’hi va construir el campanar l’any 1621, i a l’any 1635 es construïren les dues capelles més properes al portal, i la sagristia.
Els retaules barrocs incorporats al segle XVII, i el de l’altar major de l’any 1733, es cremaran durant la guerra civil 1.936.1939.
L’any 1.840 Cornet s’integra al municipi de Sallent.
L’any 1.970, 130 anys desprès, de la ‘integració’ a Sallent, és planteja endegar la restauració de Santa Maria de Cornet.
De l’edifici trobem les dades següents ;
És una obra romànica de finals del segle XII, d’una sola nau i capçada cap al costat de llevant per un absis el perímetre del qual no arriba al semicercle.
La nau té planta trapezial, ja que s’estreny a mesura que es va apropant a l’absis, està recoberta amb una volta de canó, i l’absis amb una volta de quart d’esfera. Entre l’absis i la nau s’interposa un petit cos d’edifici, a manera de cor, cobert amb volta de mig punt. A prop del presbiteri, en els murs laterals, es despleguen dues capelles, disposades a manera de creuer.
De la capella del sud en surt el campanar de torre sobreafegit al segle XVII.
L’absis és embellit amb una cornisa motllurada ornada amb botons, sobre la qual encara gira un fris, molt estret i força deteriorat, engalanat amb elements geomètrics consistents en creus aspades incloses dins rectangles. També en aquest absis hi ha una bonica finestra de doble esqueixada, rematada amb un arc de mig punt fet amb petites dovelles. A l’intradós de l’arc hi ha una arquivolta treballada amb entrellaços de vímets que reposen sobre dues columnes coronades amb capitells i àbacs. Els capitells mostren una àguila que desplega les seves ales.
A l’interior de l’església es repeteix la mateixa estructura, tot i que els capitells, han estat esculpits amb temes diferents. En un d’ells hi ha unes fulles acanalades combinades amb testes de llop, i en l’altre hi ha un home amb una túnica que departeix les branques d’un arbust.
L’aparell de l’edifici, no és uniforme, sinó que ha estat fet amb blocs de pedra de mides diferents, segons el lloc on són situats.
Mereix un especial comentari la porta de l’església.
Està coronada amb un arc de mig punt adovellat, davant el qual hi giren tres arquivoltes llises i en degradació que són emmarcades per un arc de mig punt, molt estret, sobre el qual hi ha encara una altra arquivolta que emmarca definitivament la porta. Aquesta última arquivolta és ornada amb florons inscrits en triples cercles. Les arquivoltes reposen sobre una imposta, ornada amb una bonica tija que es desenrotlla per la superfície ondulant i descrivint uns cercles a l’interior dels quals hi ha una palmeta que neix de la tija. Aquesta imposta és sostinguda per columnes, que acaben en uns capitells de proporcions desmesurades.
Al capitell de mà esquerra hi han estat esculpits quatre animals, semblants a cavalls, que s’aixequen amb les potes del darrera. Els cavalls de l’angle tenen el cap en comú. El cos és llis, molsut amb unes potes petites i primes. Les potes del davant s’enfilen i es situen a la part alta i al centre del capitell. No han estat gaire treballats, només s’han preocupat de dibuixar millor el cap, on apareix la crinera.
El capitell dret hi apareixen dos monstres per cara, situats un a cada costat de cada cara i girats cap al centre. Tenen una cara rodona, de trets humans, i amb els cabells a manera de còfia; el cos és de quadrúpede, per les potes sembla un lleó. I tenen ales. La part inferior del capitell ha estat ornamentada amb unes tiges nervades que s’ajunten als angles i s’enfilen pel mig del capitell o acaben en forma de palmeta. Aquests capitells cal atribuir-los segons X. Sitjes, al mestre Bernat, picapedrer del claustre de Sant Benet de Bages.
Un bon amic en feia una reflexió que vull compartir :
En el període feudal, el poder pretenia únicament robar als pobres en benefici dels senyors; aleshores l’església en un difícil equilibri de contrapoder, intentava minimitzar aquests abusos, i s’ocupava de quasi totes les funcions ‘essencials per a l’existència d’una comunitat’, portava els Registres - Baptismes, casaments, defuncions,... atenia les mancances ‘socials’ en la mesura de les seves possibilitats – Ordres Assistencials -, i fins on li era permès, donava instrucció als pobres – Ordres Educadores -.
En els segles XVII i XVIII, apareix una classe adinerada que no pertany ja a la ‘noblesa tradicional’, i que mantenint la figura del Rei, comença a donar una ‘ infraestructura’ a l’estat. L’església continua i fins augmenta el seu rol assistencial i educador. L’Estat continua robant als pobres, ara per a donar-ho genèricament als rics.
Al segle XIX l’estat que es reconeix com catòlic, apostòlic i romà, despulla a l’església de molts dels seus bens, i amb una estructura complexa i molt ineficaç, comença a substituir-la en les tasques assistencials i educatives. L’Estat continua robant als pobres, ara per a donar-ho genèricament als rics.
Al Segle XX l’enfrontament, ara des d’un estat declarat laic, és quasi a mort. En el terreny econòmic però aquesta nova organització de la ‘res publica’ és un desastre exponencial, que provocarà que en menys d’un segle l’endeutament adquireixi proporcions descomunals. Cal comparar a tall d’exemple l’estructura Civil i la Religiosa :
PARROQUIA AJUNTAMENT
BISBAT PROVINCIA
---------------- ESTAT
Que es complicarà extraordinàriament a darreries del segle:
PARROQUIA AJUNTAMENT
---------------- CONSELL COMARCAL
BISBAT PROVINCIA
------------------- COMUNITAT AUTONOMA
---------------- ESTAT
Cal afegir els ‘ cossos legislatius’ de les Diputacions, Consells Insulars, Comunitats Autònomes, Congres dels Diputats i Senat.
L’avarícia trenca finalment el sac, i quasi morta ‘ la gallina dels ous d’or’, es pretén des del poder tornar als plantejaments dels segles XVII i XVIII; tenim ara però una església quasi desarborada, les seves Ordres Assistencials i Educatives, tenen avui una mínima implementació , que les impossibilita per atendre les creixents necessitats de la població.
Feta l’exposició se’ns planteja la pregunta obvia, QUO VADIS ?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada