dissabte, 12 de novembre de 2011

SANTA MARIA DE QUERALT; SENYORA DEL BERGUEDÀ

Pujàvem la Rosa, el Miquel, la Maria Jesús, i l’Antonio fins el Santuari de Nostra Senyora de Queralt, aquesta advocació es considera tradicionalment com la Mare de Déu del Berguedà.




Situat a una alçada de 1200 metres, al capdamunt de la Serra de Queralt, alguns defensen qjue justament és aquest 'balcó de Catalunya' on conflueixen els límits, Jussà i Sobirà de la comarca. La tradició explica que l'indret on avui s'aixeca el santuari correspon, a l'espai que hauria ocupat el castell de Guillem de Berguedà.

El conjunt de Queralt l'integren el Santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu de Queralt i un notable edifici annex que acollí al seu moment l’hostatgeria del Santuari , i on avui hi ha el restaurant i l'estació del funicular inclinat que permet accedir-hi des dels aparcaments.

L'actual església és un edifici construït al segle XVIIIè. Originàriament hi hagué un monumental retaule barroc fet per en Pere Costa, destruït el 1936. El temple és d'estil renaixentista i es compon d'una nau central amb dues de laterals. Té una sagristia molt espaiosa. Damunt la sagristia hi ha el cambril de la Mare de Déu igualment espaiós. El projecte de l'actual retaule es deu a l'arquitecte Ramon Masferrer (1958), mentre que l'altar actual fou pensat per Mossèn Josep M. Ballarín (1965) quan fou capellà custodi del Santuari.




La portalada que dóna accés al temple és obra de l'arquitecte Josep A. Coderch (1966) que feu una restitució molt simple però molt ben trobada a la funcionalitat originària de l'edifici.




Als anys setanta s'acabà el campanar (una torre circular que s'aixeca independent al costat de l'església) i s'hi col•loquen les noves campanes. Als anys 90 s'escomet una restauració definitiva de l'interior de l'església i el cambril sota la direcció de l'arquitecte berguedà Lluís Boixader que li ha conferit l'actual aspecte. Ja sota la direcció de l'actual capellà custodi, Mn. Ramon Barniol, s'han emprès les últimes reformes importants per a la conservació del Santuari com són la costosa separació de les parets de l'església i la roca viva així com la resolució definitiva dels fums dels llantions amb la construcció d'un nou espai que ha originat una nova capella lateral.




Pel que fa a la imatge de la Mare de Déu; es una talla de fusta d'uns cinquanta centímetres d'alçada. Representa la Mare de Déu asseguda. Amb la mà esquerra agafa el seu fill situat dret damunt el genoll el qual sosté un llibre amb la mà esquerra mentre beneeix amb la dreta. Amb la mà dreta sosté una oreneta, animal que ha esdevingut el símbol de Queralt. El peu esquerre de la Mare de Déu trepitja una faristela. Protegida per un gruixut vidre costa d’obtenir-ne una imatge; fins amb la OLYMPUS FE-100 ‘ la màgica’, el resultat ha estat força discret.




La imatge, documentada des del segle XIVè. és, en definitiva, un exemplar gòtic que conserva trets romànics molt marcats.

Tot i tractar-se d'una imatge molt rústega, el seu rostre és captivador per la seva mirada i el seu somriure.

Un xic més enllà, adossada a la roca de Queralt hi ha l'oratori conegut com a la cova de Santa Helena, lloc on la tradició situa la troballa de la imatge de la Mare de Déu de Queralt per un pastor.




Com totes les ‘ trobades’ de Nostra Senyora de Queralt existeixen més d’un relat , on s’expliquen les circumstàncies llegendàries de la seva ‘ aparició ‘; ens decantem per mostrar-vos la més coneguda :

Segons una antiquíssima tradició, els ramats i les vacades de Vilaformiu solien pasturar per les solanes de Campmaurí i vessants de Queralt. Un bon dia el pastor veié com un dels bous s'enfilava costa amunt amb una faisó totalment incomprensible. No el pogué atrapar fins a la meitat de la cinglera del Castell Berguedà (nom amb què es coneix el cim més alt de la serralada). En arribar-hi, amb gran sorpresa veié el bou agenollat davant una petita imatge de la Mare de Déu mig amagada.

L'agafà, l'embolicà amb la seva caputxa i, recollint els ramats, se'n tornà a casa seva. Quan volgué ensenyar la imatge, aquesta havia desaparegut. L'endemà la trobà al mateix indret. Novament se l'endugué i una altra vegada desaparegué del seu embolcall. La gent de Vilaformiu decidí de pujar fins aquell indret i van veure la imatge entaforada en un replec de la roca a l'ombra d'un cirerer que havia florit fora de temps. A partir d'aquell moment entengueren que la imatge volia ser venerada en aquell mateix indret.


Cau dolçament la tarda sobre les terres del Berguedà Jussà, quan davallem fins a Berga, on ens acomiadem dels nostres sherpas.