dissabte, 26 de novembre del 2011

L'AQÜEDUCTE DE LLADURS. EL SOLSONÈS

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme de Lladurs al Solsonès; el topònim d’origen preromà segons el mestre Joan Coromines Vigneaux, té una clara relació amb l’abundància amb l’aigua, el mot durç feia referència a una font; certament apareix escrit com Ladurci a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell , i amb posterioritat el trobem citat com : Ladurco, Ladurço, Ladurç, i La Durç. En la parla popular és fàcil escoltar encara Ladurs, enlloc del Lladurs, normalitzat amb els ‘científics criteris barcelonins’, de sempre.

El municipi de Lladurs sorgeix com a conseqüència d’una crisis econòmica extremadament greu, que aconsella a mitjans del segle XIX reduir el nombre d’entitats locals, així les parròquies de Montpol, Terrassola, La Llena, Timoneda, Isanta, la quadra d’Isanta, els Torrents i Lladurs, formaran un únic municipi. Lladurs en tindrà ‘la capitalitat’ i li donarà nom.

No perseguíem els evidents rastres de misèria política, que al llarg dels segles ha generat la desastrosa gestió econòmica del Regne d’Espanya; volíem veure i retratar l’aqüeducte de Lladurs, anomenen també Pont de l’Afrau – aquesta paraula AFRAU és un sinònim de Congost – [ Vall estreta i pregona entre muntanyes ], com sempre els topònims tenen un sentit clarament descriptiu.

El camí planer que segueix el torrent de l’Alzina està absolutament enfangat, i malgrat portar cadascun de nosaltres un bastó de trekking, ens cal la màxima atenció per estalviar-nos alguna relliscada.





L’estructura magnifica se’ns apareix entre els arbres de ribera, i no sense dificultat en recollim imatges. Va ser bastida durant els anys 1758-1762 pels mestres de cases Pau i Jeroni Peró.




Pujarem – ara si entre relliscades – fins al nivell més alt, des d’allà contemplem la successió de lloses que cobrien el canal per on discorria l’aigua: això possiblement ha estat en l’origen de la denominació ‘ Pont de l’Afrau’; tant per l’alçada com per l’absència de baranes, ens abstenim de comprovar-ho.

Desfem els nostres passos fins a trobar el vial encimentat, aleshores quan veiem els camals dels pantalons i la sola de les nostre botes, prenem consciència del risc que sortosament hem superat.

L’aqüeducte de Lladurs és sens dubte un dels molts llocs d’interès que amaga – i en aquest cas, el mot està emprat de forma pròpia – aquesta comarca .

Pensem que n’hi ha més de ‘joies’ d’aquest ‘calibre’ al Solsonès, i agrairem molt la seva divulgació.