dilluns, 28 de gener de 2013

SANTUARI DE LA SALUT DE VILADORDIS

Pel camí de terra accessible des de la carretera que comunica el Pont de Vilomara, amb Manresa, m’arribava fins a Santa Maria de Viladordis, coneguda també com el Santuari de la Salut.



L’esglesiola és originàriament preromànica, mesura 13,5 metres de llargada, 5,5 metres d'amplada i 0,80 metres de gruix de paret amb portal antic en un lateral i absis semicircular. Coberta amb volta de pedra dividida en quatre trams desiguals per tres arcs torals. El frontal i el campanar (de perfecta torre quadrada) són posteriors. S'aprecia una gran diferencia dels carreus en la seva col•locació i les seves mides segons les diferents èpoques de construcció.

Pel que fa a la cronologia, ateses les notícies històriques i l'estructura de l'edifici, podem deduir que es tracta d'una renovació feta en el mateix solar on abans hi havia hagut una capella preromànica, construïda probablement a la primera meitat del segle X i destruïda el 999 per les forces d'al-Mansur.

Reconstruïda de nou, fou enderrocada per segona vegada en la incursió de l'exèrcit almoràvit el 1114.

Això propicià una nova reconstrucció a partir d'alguns elements subsistents, duta a terme bàsicament durant el segle XII, i que no fou enllestida fins a finals del XIII, amb la construcció de l'absis i del portal.

En un principi s'anomenava Vilamajor, Santa Maria de Vilamajor, posteriorment Santa Maria de Viladordis, el topònim ‘vila conreadora d'ordi’ era conegut l’any 1059, actualment se la coneix sota l’advocació de la Mare de Déu de la Salut. L’església depengué de la Seu de Manresa, i va ser-ne una de les set esglésies filials.

L'església és presidida per una imatge de la Verge amb l'Infant Jesús, que és una talla de fusta policromada, de tons apagats, datable del segle XIV.


A l'interior del temple, a més d'una pica baptismal de difícil datació, es conserva una imposta, amb una cara esculpida, procedent probablement de l'anterior església preromànica.

Així mateix en el solar que hi ha davant el santuari s'hi pot veure un sarcòfag de pedra, sense cap mena d'ornamentació, cosa que en dificulta la datació, tot i que podria tractar-se d'una peça dels segles XII-XIII.


La tradició manresana, recorda que Sant Ignasi de Loiola visitava sovint Viladordis i es té testimoni de que el pelegrí passava nits senceres en aquest santuari on vetllava de genolls. A l'església es conserva la pedra on el pelegrí s'agenollava.


Vers l'any 1878, es construí al costat del santuari l'abadia per al sacerdot que es veu adossada a l'església.