EL MODERNISME SENSE CATALOGAR DE CASTELLAR DEL VALLÈS

Quan retratava la casa cantonera de número 20 del carrer de Francesc Layret de Castellar del Vallès, pensava – de bona fe – trobar informació ‘tècnica’ i per descomptat les dades del promotor, i del mestre d’obres i/o arquitecte; no hi ha respecte d’aquest edifici cap menció explicita en les dades de caràcter històric que ens expliquen que entre finals dels anys 20 i principis dels 30 es va urbanitzar la zona coneguda com el Camp Senyor. Els terrenys del Camp Senyor ocupaven una amplia zona: des de la carretera de Sabadell, l’actual carrer del Dr. Pujol, el Passeig fins al carrer de les Fàbregues, el carrer del Molí i la carretera de Sabadell.



El sector més proper a la carretera fou cedit per Emili Carles-Tolra i Amat, propietari de la fàbrica Tolrà, i segon marquès de Sant Esteve de Castellar , a L’Ajuntament presidit per Antoni Tort Rocavert per construir-hi el grup escolar , que rebria en senyal de reconeixement i gratitud, el nom d’ Emili Carles-Tolrà. Curiosament, i malgrat que el feixisme no va permetre la seva tornada desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, el nom és va mantenir, com succeïa novament quan a la mort del Dictador, els seus ‘successors’ organitzaven una ‘Democraciola’, que malgrat semblar impossible, ha aconseguit la fita de fer-nos retrocedir - a tots els nivells – al períodes immediatament posterior al conflicte bèl•lic.

Urbanísticament es van obrir tres carrers nous i una placa: el carrer del Dr. Portabella, el carrer de Francesc Layret, el carrer del 14 d'abril i la placa del Mestre Anyé, acabada amb un fanal i uns bancs al centre.

L’any 1934 es va inaugurar l’escola Emili Carles-Tolrà i progressivament el carrer Francesc Layret es va urbanitzar amb petits habitatges unifamiliars, la majoria de planta baixa, amb petits detalls modernistes en els ràfecs o elements decoratius de les façanes.

Sou pregats d’ajudar-nos a l’email coneixecatalunya@gmail.com en aquesta tasca feixuga i a voltes desagraïda de recuperar – fins on sigui possible, i fins que ens ho permetin les nostres forces, i/o el veí/botxí – la memòria històrica.