.
M’explicava el Joaquin Vilchez Mayoral en la meva recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista , que l'edifici de l l’escola pública de Palouet de Segarra, exerceix avui com a Local Social.
El sostre demogràfic de Massoteres s’assolia al cens de 1857 amb 731 ànimes, i es tancava l’exercici 2016 amb 203 habitants de dret. Hi havia escola a Massoteres, a Palouet, i a Camp-Real, de totes elles ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixrcatalunya@gmail.com
Quan iniciàvem la nostra recerca demanàvem dades a la Generalitat de Catalunya, que ens explicava que en tenien únicament des de 1978, i que les anteriors el REINO DE ESPAÑA es negava a facilitar-les.
L’Enciclopèdia catalana ens explica que el terme municipal de Massoteres, de 26,11 km2 d’extensió, es troba al sector NE de la plana de Guissona i arriba a la ribera del Llobregós, que forma el límit septentrional del municipi. Limita amb els termes de Guissona (W), Sant Guim de la Plana (S i E), Torà (E), Biosca (N) i Torrefeta i Florejacs (NW). Comprèn els pobles de Massoteres, cap de municipi, Talteüll i Palou de Torà (o Palouet), a més del santuari de Camp-real.
La part propera al Llobregós, que passa ben encaixat, és costeruda (amb altituds de 529 i 526 m), a la banda de Talteüll; el territori esdevé després planer entre Massoteres i Palou (es manté a uns 500 m) i puja a la banda meridional del terme fins a 637 m, a les costes de Palou. Les aigües d’aquest darrer sector van cap al Sió, mentre que les del septentrional (rieres de Massoteres i de Palou) vessen al Llobregós.
Una carretera local, procedent de Guissona arriba al poble de Massoteres des d’on es divideix en dos ramals: la carretera cap a Biosca (on enllaça amb l’antiga carretera comarcal C-1412 de Calaf a Ponts), de la qual parteix l’accés a Talteüll, i la que porta a Palouet, des d’on es pot anar també a Torà i a Ivorra
Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.
Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.
Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...
Catalunya us ho agrairà.
El Conèixer Catalunya naixia per ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, dit això, èticament, no podem sinó constatar que els dies passen i la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no la podem considerar fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya; En cal persistir i fer arribar a l’Altíssim les nostres pregaries per la llibertat dels uns i pel retorn en llibertat dels altres.
Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar .
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf
El ‘ camarada’ Antonio Cañizares Llovera (Utiel, Valencia, 15 de octubre de 1945), Cardenal Arquebisbe de València, fidel al ‘sostenella y no enmendalla’, en nom de Déu, llença més llenya al foc.
Recorda sempre.
Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.
L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.
Pablo Llarena Conde (Burgos, 1963), sembla que no prendrà cap decisió en relació als empresonats fins al dilluns, dia en que el jutge belga escoltarà als exiliats.
El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors’.
Els partits de “l’eix del mal” que es reclamen catalans, fan precampanya majoritàriament en llengua castellana, i sempre, sempre, sempre, emprant paraules que deixen clar que com el ‘ camarada’ Antonio Cañizares Llovera, defensen el ‘sostenella y no enmendalla’.
Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada