Segons diversos testimonis, l’església de Sant Andreu conservà fins els primers anys del segle XX una talla romànica de la Mare de Déu del segle XII, la qual es degué extraviar l’any 1936, quan l’església deixà de tenir les funcions parroquials, que foren assumides pel veí temple de Sant Miquel de la Torre.
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0438001.xml
La retratava l’any 1986, l’ Olga Sacrest i Roca
Fotografia de Josep M Canals Ferrarons
L’havia retratat Cèsar August Torras i Ferreri (Barcelona, 5 de juliol de 1851 - 22 de juny de 1923)
https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/8517
Patrimoni Gencat en diu ; església d'una sola nau, absis semicircular i campanar originàriament d'espadanya i que actualment és de planta quadrangular. Aquesta església va ser absorbida per diverses ampliacions d'un mas, que es va adossar a la façana sud de l'antic temple i en va desdibuixar la fisonomia de les façanes exteriors. Uns metres més al nord, i separada de la construcció, aquesta església tenia una rectoria.
L'exterior de l'absis presenta un ràfec suportat per mènsules de pedra i coberta de teula. S'hi poden observar dos contraforts que suporten la construcció, un sota el finestral est i l'altre al sud-est. Aquests van ser construïts per reforçar la construcció al segle XV, desprès de la sèrie de terratrèmols garrotxins.
L'exterior de la façana sud, avui visible, presenta també un ràfec original de pedra suportat per mènsules com l'absis. En aquesta zona s'aprecia també un possible sobrealçat de la coberta. Aquesta avui és de teula. La fàbrica del temple és de carreu petit, ben treballat i filades força regulars.
La façana oest encara es troba molt desdibuixada per les restes de l'annexió del mas. Es pot observar però un finestral de doble esqueixada de la construcció original. En aquesta mateixa façana originàriament s'hi hauria construït el campanar d'espadanya que, possiblement a partir del segle XV, es va transformar amb un campanar de planta quadrangular i teulat a doble vessant.
L'accés és a la façana sud, a través d'un portal adovellat de grans dimensions que ens faria ubicar la remodelació de la porta entorn del segle XV o XVI. Va ser precisament en aquests segles, després dels terratrèmols que l'edifici va patir diversos desperfectes i es va haver de reforçar amb contraforts, com s'ha vist anteriorment, i refer algunes parts. A més, se li va annexar algunes estances complementàries com la rectoria i la sagristia. Aquestes construccions van provocar que durant els segles successius s'ampliessin i anessin absorbint i amagant l'església dins d'una masia.
L'interior presenta una volta apuntada amb restes d'encofrat perdut, parets de pedra vista, terra pavimentat amb rajol caironat d'època moderna i dues petites capelles obertes a les façanes nord i sud. A la zona de la façana oest, es troba un altell de fusta amb unes escales de cargol, parcialment de fusta a la zona alta i de pedra a la zona baixa.
Es conserven parts d'un revestiment interior de guix, parcialment pintat, que sembla que hagi estat estabilitzat o consolidat.
Fotografies interiors del Francesc Climent
Hom defensa que el topònim, Porreres, fa referència a l’abundància en aquest indret de l’Allium porrum. Com tots el topònims descrivia una realitat que potser avui no existeix. El sostre demogràfic de la Vall de Bianya s’assolia al cens de 1857 amb 2886 animes, i es tancava l’exercici 2020 amb 1.275 habitants.
Us esperonem a compartir aquesta entrada amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació; en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada