Les addicions en forma d’habitacles que ben aviat arribaran ja fins al mateix Castell de Sant Miquel, son la contribució que els fidels adoradors de Ntra. Senyora de l’Especulació, li fan en aquesta Vila ; encara hi ha un cert marge per evitar a Castellterçol i arreu del Moianes la massificació i el desordre urbanístic, però dissortadament sembla que els qui poden, no estan per aquesta tasca.
Deixàvem el Castell a la nostra esquerra, 711 metres d’altitud, i començàvem l’ascensió que en una mica més de tres quilometres, ens portaria fins a Sant Julià d’Úixols, 900 metres d’altitud, des del camí, recolliríem fins a 7 rovellons que farien – una vegada més – les delícies del Santiago.
Havíem sortit aquell mati, l’esmentat Santiago, el Joan Moliner, el Feliu Añaños, i jo, malgrat haver treballat de valent per esbrinar el significat d’Úixols, el Josep Perarnau no havia pogut estar amb nosaltres, com tampoc el Tomás Irigaray al qui obligacions laborals havien fet impossible caminar al nostre costat; com sempre ambdós estaven però en el nostre pensament.
Passaven pocs minuts de les 10,00 quan deixàvem a la l’esquerra la paret del cementiri de l’antic poble de Sant Julià d’Úixols, documentat ja l’any 1961, situat als límits de Granera i Gallifa, l’església passaria a ser sufràgania de la de Granera el segle XV, i trobem documentat que ja l’any 1590, església i terme quedaven adscrits a Castellterçol fins a dia d’avui.
L’església fou reconstruïda al segle XII i ampliada al segle XVII; conserva únicament el campanar romànic i l’absidiola , l’annex que fou possiblement hostatgeria està molt malmès, i evidencia que aquí com per quasi tota Catalunya , els brètols – la primera tribu quan a nombre de membres - , campen amb absoluta llibertat.
Úixol en castellà [ azuela ] ,eina de fuster que serveix per desbastar , ens explica en clau simbòlica, la tasca gegantina dels primers pobladors, per transformar una naturalesa abrupta i salvatge, en terres de llavor.
Com sempre la orientació al mati d’aquesta església, em fa pensar, en una possible utilització per part dels àrabs, i/o en la influència d’aquest culte, en les persones, obrers i tècnics que dugueren a terme les tasques de reconstrucció .
Ens aturàvem a esmorzar protegits per la paret de l’església ,d’un vent gèlid que es deixava sentir particularment en aquella alçada.
Ens arribàvem a les capçaleres de la riera dita de la Roca, i a la de Gallifa, que neixen prop de Sant Julià d’Uixols, i quines aigües aliment el naixement de la Riera de Caldes, afluent per a dreta del riu Besòs.
Les fotografies de l’anomenada Era de les cases i la del Solà del Sot, eren el premi que penjaria més tard el Feliu Añaños a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/.
En el camí de tornada, la casa coneguda com el Munt, reconstruïda quasi en la seva totalitat, ens va decebre un xic; hi ha coses, com el bon gust, l’harmonia amb el medi natural , i la integració amb el paisatge que certament, els diners no poden comprar.
Els colors de la tardor; totes les tonalitats del verd, del groc , els vermell i taronja, ens han fet companyia al llarg d’un mati, que donem per ben acabat a les envistes de la torre de l’Església Parroquial de Sant Fruitós.
Castellterçol es mereix una visita, i us podem assegurar que no us decebrà en absolut.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada