.JPG)
.JPG)
.JPG)
Sortíem de Sabadell sota una fina pluja que aniria en augment un cop superat el Coll d’Estenalles; a la vista d’aquest fenomen – per altra part, tant i tant necessari en aquest país nostre - consideràvem el Tomás Irigaray i jo la possibilitat de donar la volta i tornar del nou al Vallès, però decidíem posposar aquesta decisió justament a l’envistes de Sant Esteve de Vila-Rasa, i en funció del temps que fes en aquell moment. El cel estava serè, i decidíem fer la sortida, enduent-nos això si, capellines i material per protegir-nos d’una eventual tempesta. D’aquesta ermita singular, a la que l’arranjament del accés des de la carretera de Navarcles, en farà inviable l’activitat agrícola i ramadera, tot i obrint - si així ho vol la propietat – un camí clar en el camp de la restauració i àdhuc de la hostatgeria; en recollíem en una anterior ocasió la següent informació, que reproduïm per si és del vostre interès :
El primer document que parla de l'església és del 1017 i l'ubica al costat del riu Telario, que és l'actual riera de Talamanca o de Sant Esteve. Al 1030 l'església se'ns cita com a Sant Esteve de Vilarasa i al 1282 com a sufragània de la parroquial de Talamanca. La seva funció passà a ser des d'aleshores la de sufragània de l'Església parroquial de Talamanca i en tenim constància en altres documents com el del 1685. Al 1636, data que apareix al portal, l'església fou profundament remodelada. La capella fou víctima de la gran estultícia que visqué aquest país en ocasió de la Guerra Civil de 1936; foren robades les campanes i la imatge del sant destruïda. Darrerament, a l'any 1994, es retirà tota la vegetació que cobria la façana i es feren reconstruccions puntuals. Actualment l'edifici no té culte habitual.
Situada al darrera de la masia des de la perspectiva del camí, l’església de Sant Esteve amb el doble campanar d’espadanya accessible per una escala exterior ens crida l’atenció, no advertim cap absis en la part posterior , i si uns grans contraforts en les seves parets laterals; davant la porta dins d’un espai voltat per una paret de pedra, trobem el petit cementiri. L’indret transmet alhora gravetat i serenor.
La riera de Talamanca portava un bé de déu d’aigua, tant almenys com la de Mura; ambdós juntes sota el nom per alguns de Riera del Sant Esteve, i per altres Riera dels Nespres porten les aigües d’aquestes Valls del Montcau fins al Llobregat, pocs metres més avall dels anomenats Ulls, que avui veuríem funcionar per primera vegada.
Ens costava superar en alguna ocasió el llit de la riera inundat completament; gaudíem dels petits salts, de la remor constant de l’aigua, i ens plantejàvem un recorregut pel llit en la propera estiuada. Ben aviat a l’esquerra del camí, trobem una tina i enfront a l’altre costat quasi derruïda una més; quasi a meitat del camí, tot just quan la pista discorre en alçada, en trobem una a la dreta i una a l’esquerra; observem amb les binocles les runes d’una magnifica propietat en la vessant de Rocafort, en la que comptem almenys dues tines exemptes; en aquesta matèria però el millor restà per arribar. En el darrer tram quan el camí torna al costat de la riera, observem un nombrós grup de tines en les que s’aprecia clarament la tasca de reconstrucció; recordem haver-les vist i en tenim imatges en estat de quasi total ruïna. El Llobregat ens rep sota una pluja intensa que ens obliga a fer servir tot el material que portem, i fins en aquestes dures condicions, sota un fràgil sostre de plàstic suportat per un pla de treking, el Tomás Irigaray i López recollirà imatges dels Ulls del Llobregat , i de les famoses tines de Talamanca, anomenades ara de la Casa de les Tines. Ens aixopluguem a la cabana de pedra de la tina que anomenen dels Ulls del Llobregat, per la clara percepció que tenim des d’allí del soroll de l’aigua, on esmorzem mentre se’ns eixuguen les capellines.
Ens aturem per observar en la llunyania el Santuari de la Mare de Déu de la Salut, durant tot el camí de tornada tindrem una pluja fina però persistent ,
ens supera un vehicle tot terreny de color platejat, en el que viatgen únicament dues persones, no s’atura per oferir-nos resguard, i durant un tram del camí el fem objecte de la nostra conversa ,i fins li adjudiquem una nacionalitat diferent a la nostra, i el desenvolupament de qui sap quina horrible tasca contra els catalans i catalanes. Potser al capdavall es tracti només d’un pobre ric.
Arribats al vehicle, mentre el Tomás fa encara la darrera fotografia de Sant Esteve de Vila-Rasa, de sobte comença a ploure amb una intensitat inusitada, que ens farà companyia durant tot el trajecte de tornada. En aquesta ocasió no complim horaris, i em cal trucar a casa per posar-los en antecedents. A Castellar del Vallès sembla que no ha plogut durant tot el mati.
Com em recorda en acomiadar-nos el Tomás Irigary i López , cada dia ens porta quelcom del que fruir. Caminar sota la pluja és sens dubte un plaer dels sentits.
© Antonio Mora Vergés
El primer document que parla de l'església és del 1017 i l'ubica al costat del riu Telario, que és l'actual riera de Talamanca o de Sant Esteve. Al 1030 l'església se'ns cita com a Sant Esteve de Vilarasa i al 1282 com a sufragània de la parroquial de Talamanca. La seva funció passà a ser des d'aleshores la de sufragània de l'Església parroquial de Talamanca i en tenim constància en altres documents com el del 1685. Al 1636, data que apareix al portal, l'església fou profundament remodelada. La capella fou víctima de la gran estultícia que visqué aquest país en ocasió de la Guerra Civil de 1936; foren robades les campanes i la imatge del sant destruïda. Darrerament, a l'any 1994, es retirà tota la vegetació que cobria la façana i es feren reconstruccions puntuals. Actualment l'edifici no té culte habitual.
Situada al darrera de la masia des de la perspectiva del camí, l’església de Sant Esteve amb el doble campanar d’espadanya accessible per una escala exterior ens crida l’atenció, no advertim cap absis en la part posterior , i si uns grans contraforts en les seves parets laterals; davant la porta dins d’un espai voltat per una paret de pedra, trobem el petit cementiri. L’indret transmet alhora gravetat i serenor.
La riera de Talamanca portava un bé de déu d’aigua, tant almenys com la de Mura; ambdós juntes sota el nom per alguns de Riera del Sant Esteve, i per altres Riera dels Nespres porten les aigües d’aquestes Valls del Montcau fins al Llobregat, pocs metres més avall dels anomenats Ulls, que avui veuríem funcionar per primera vegada.
Ens costava superar en alguna ocasió el llit de la riera inundat completament; gaudíem dels petits salts, de la remor constant de l’aigua, i ens plantejàvem un recorregut pel llit en la propera estiuada. Ben aviat a l’esquerra del camí, trobem una tina i enfront a l’altre costat quasi derruïda una més; quasi a meitat del camí, tot just quan la pista discorre en alçada, en trobem una a la dreta i una a l’esquerra; observem amb les binocles les runes d’una magnifica propietat en la vessant de Rocafort, en la que comptem almenys dues tines exemptes; en aquesta matèria però el millor restà per arribar. En el darrer tram quan el camí torna al costat de la riera, observem un nombrós grup de tines en les que s’aprecia clarament la tasca de reconstrucció; recordem haver-les vist i en tenim imatges en estat de quasi total ruïna. El Llobregat ens rep sota una pluja intensa que ens obliga a fer servir tot el material que portem, i fins en aquestes dures condicions, sota un fràgil sostre de plàstic suportat per un pla de treking, el Tomás Irigaray i López recollirà imatges dels Ulls del Llobregat , i de les famoses tines de Talamanca, anomenades ara de la Casa de les Tines. Ens aixopluguem a la cabana de pedra de la tina que anomenen dels Ulls del Llobregat, per la clara percepció que tenim des d’allí del soroll de l’aigua, on esmorzem mentre se’ns eixuguen les capellines.
Ens aturem per observar en la llunyania el Santuari de la Mare de Déu de la Salut, durant tot el camí de tornada tindrem una pluja fina però persistent ,
ens supera un vehicle tot terreny de color platejat, en el que viatgen únicament dues persones, no s’atura per oferir-nos resguard, i durant un tram del camí el fem objecte de la nostra conversa ,i fins li adjudiquem una nacionalitat diferent a la nostra, i el desenvolupament de qui sap quina horrible tasca contra els catalans i catalanes. Potser al capdavall es tracti només d’un pobre ric.
Arribats al vehicle, mentre el Tomás fa encara la darrera fotografia de Sant Esteve de Vila-Rasa, de sobte comença a ploure amb una intensitat inusitada, que ens farà companyia durant tot el trajecte de tornada. En aquesta ocasió no complim horaris, i em cal trucar a casa per posar-los en antecedents. A Castellar del Vallès sembla que no ha plogut durant tot el mati.
Com em recorda en acomiadar-nos el Tomás Irigary i López , cada dia ens porta quelcom del que fruir. Caminar sota la pluja és sens dubte un plaer dels sentits.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada