divendres, 18 d’abril de 2008

Tresors perduts, el forn ibèric de la Noguera


Ens trobàvem a les 8,00 enfront de l’antiga acadèmia i caserna de la Guardia Civil, únicament el Feliu Añaños i Masllovet, tenia algunes hores lliures el dissabte 2 de juny de 2.007.

Havíem preparat la sortida documentant-nos amb la revista el Truc, que s’editava a Castellterçol, fins al darrer decenni del segle XX, dúiem un mapa de la editorial Alpina, reeditat l’any 2.002, però que reproduïa les dades possiblement de la primera edició sobre el Moianes, i el mapa actual de la editorial Piolet, en el que son més notables les absències que les presències.

Deixàvem el cotxe en l’accés a la masia de la Vall, al límit quasi de Castellterçol, la casa amplia i lluminosa, gaudeix de la proximitat d’ambdós poblacions, Castellcir i Castellterçol, comunicades mitjançant la carretera BV-1310. El fotògraf recull la imatge de la casa, en la que malgrat dur-se a terme activitats agrícoles i ramaderes, l’activitat únicament residencial comença a tenir un pes principal; seguirem el camí fins arribar a la Masia de Brugeroles, en aquest cas, l’ús com a residència de turisme rural, amb jardins de gespa, taules, cadires, hamaques per prendre el sol, i tota mena d’estris relacionats amb el lleure, ens fa evident que les possibles activitats agrícoles i/o ramaderes, tenen justament el paper de fer “creïble” l’entorn rural. La casa és un autèntic mirador des d’on contemplem el Castell de Castellterçol i la major part del poble. La sessió fotogràfica ens ocupa una bona estona, tota vegada que les dimensions de la masia, ofereixen un bon nombre de perspectives; el Feliu tindrà una feinada quan calgui seleccionar-ne un nombre reduït.

Decidim arribar-nos fins a la font de Sant Antoni, on ens aturarem per esmorzar.La font que va ser refeta l’any 2.001, raja amb abundància, ens abstenim però de provar l’aigua, atenen l’advertiment d’un cartell – aigua no potable - ; som en aquell país, en el que enlloc d’arranjar els sotracs de les carreteres i posen un senyal; sembla que aquesta mateixa tècnica s’aplica també a les fonts. De fet potser l’aigua és potable, però caldria comprovar-ho de forma periòdica i constant, circumstàncies ambdós que s’obvien amb el cartell. El lloc malgrat la proximitat a la C-59 , és prou acollidor, i donem bon compte de les cireres, préssecs i dàtils, que portem el Feliu i jo. Està clar que això de caminar obre la gana, oi ?

Fem el darrer tram de l’excursió fins a la masia de la Noguera, on no trobem a ningú per a preguntar-li per la localització del forn ibèric.

El fet que en una de les sortides que publicava el Truc, no hi ha cap referència al forn ibèric, i que als mapes de la editorial Piolet tampoc se’n fa esment , ens dona a pensar que possiblement hagi estat destruït.

Ens dividim el terreny, el Feliu pentinarà la zona alta, del camí a la casa, i jo faré l’espai que va del camí a la carretera.

El bosc està atapeït i ple de brusca, i desprès d’esmerçar-hi quasi una hora, donem la recerca per acabada.

És possible que en algun lloc, romangui encara el forn ibèric, potser tapat per la vegetació, potser ple de terra, potser ....... , en qualsevol cas, més enllà de la memòria històrica, perdem també un dels atractius de la contrada. Sou – com sempre – pregats de fer-nos arribar qualsevol noticia sobre la localització del forn ibèric de la Noguera; si algú en te imatges agrairem la seva tramesa a fananos@moianes.net.

Des d’ara, gràcies per la vostra col•laboració.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: