Josep Salvany Blanch
Terrassa 1.912
Sant Pere de Terrassa va ser un municipi de la comarca del Vallès Occidental, hereu de l'antiga Ègara romana. Dins el seu terme es troba el Conjunt Monumental de les Esglésies de Sant Pere, conjunt de tres esglésies romàniques i seu de l'extint bisbat d'Ègara. L'any 1900 tenia 4.400 habitants.
Constava de les parròquies següents:
Clarà
Santa Maria de Toudell
Sant Julià d'Altura
Sant Martí de Sorbet
Sant Miquel de Toudell
Sant Pere de Terrassa (cap del municipi)
Sant Quirze de Terrassa
Sant Vicenç de Jonqueres
El terme, doncs, que pertanyia al castell de Terrassa, tenia una població fortament disseminada. A partir del segle XVI és quan comença a créixer el nucli principal, en què els propietaris dels diversos masos es construeixen una casa al llarg del carrer Major, vora les esglésies de Sant Pere.
A començament del segle XIX, concretament el 7 d'agost del 1800, Sant Pere adquireix l'autonomia municipal; des d'aleshores, com que el municipi encerclava el de Terrassa i impedia l'expansió de la ciutat, hi havia un litigi constant entre totes dues poblacions. A conseqüència d'aquesta disputa, la quadra de Vallparadís va passar a Terrassa el 1830, però la qüestió no es va resoldre definitivament fins a l'inici del segle XX amb la desaparició del terme de Sant Pere.
L'1 de juliol de 1904, per decret reial, el municipi fou annexionat a Terrassa (on encara el nom d'alguns barris recorda aquesta població: l'Antic Poble de Sant Pere, Sant Pere i Sant Pere Nord),a Sabadell (les parròquies de Jonqueres, avui inclosa dins el barri de la Creu Alta, i Altura, dins de Ca n'Oriac) i Rubí (el sector de Castellnou).
Ja el 1848 se n'havia segregat Sant Quirze de Terrassa per formar un nou municipi, més endavant anomenat Sant Quirze del Vallès, i el 1849 se n'havien segregat també les parròquies de Sant Martí de Sorbet, Sant Miquel de Toudell i Santa Maria de Toudell i la quadra de Clarà per configurar el terme municipal de Viladecavalls.
Segons el Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz (1845-50), Sant Pere de Terrassa, terme essencialment agrícola, produïa cereals, vi, oli, fruites i hortalisses; s'hi criava bestiar oví i porquí i s'hi caçaven perdius, llebres i conills, i s'hi feien teixits de cotó.
Constava de les parròquies següents:
Clarà
Santa Maria de Toudell
Sant Julià d'Altura
Sant Martí de Sorbet
Sant Miquel de Toudell
Sant Pere de Terrassa (cap del municipi)
Sant Quirze de Terrassa
Sant Vicenç de Jonqueres
El terme, doncs, que pertanyia al castell de Terrassa, tenia una població fortament disseminada. A partir del segle XVI és quan comença a créixer el nucli principal, en què els propietaris dels diversos masos es construeixen una casa al llarg del carrer Major, vora les esglésies de Sant Pere.
A començament del segle XIX, concretament el 7 d'agost del 1800, Sant Pere adquireix l'autonomia municipal; des d'aleshores, com que el municipi encerclava el de Terrassa i impedia l'expansió de la ciutat, hi havia un litigi constant entre totes dues poblacions. A conseqüència d'aquesta disputa, la quadra de Vallparadís va passar a Terrassa el 1830, però la qüestió no es va resoldre definitivament fins a l'inici del segle XX amb la desaparició del terme de Sant Pere.
L'1 de juliol de 1904, per decret reial, el municipi fou annexionat a Terrassa (on encara el nom d'alguns barris recorda aquesta població: l'Antic Poble de Sant Pere, Sant Pere i Sant Pere Nord),a Sabadell (les parròquies de Jonqueres, avui inclosa dins el barri de la Creu Alta, i Altura, dins de Ca n'Oriac) i Rubí (el sector de Castellnou).
Ja el 1848 se n'havia segregat Sant Quirze de Terrassa per formar un nou municipi, més endavant anomenat Sant Quirze del Vallès, i el 1849 se n'havien segregat també les parròquies de Sant Martí de Sorbet, Sant Miquel de Toudell i Santa Maria de Toudell i la quadra de Clarà per configurar el terme municipal de Viladecavalls.
Segons el Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz (1845-50), Sant Pere de Terrassa, terme essencialment agrícola, produïa cereals, vi, oli, fruites i hortalisses; s'hi criava bestiar oví i porquí i s'hi caçaven perdius, llebres i conills, i s'hi feien teixits de cotó.
El conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere de Terrassa el formen les esglésies romàniques de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, situades a la confluència dels torrents de Vallparadís i Monner, a l'antic nucli visigòtic d'Ègara, origen del poble de Sant Pere, avui barri de Terrassa. Són el conjunt artístic més important de la ciutat i una de les joies de l'art romànic català.
Les tres esglésies es van bastir vora l'emplaçament de l'antiga Ègara romana (de la qual encara es conserven restes) com a seu del bisbat d'Ègara, constituït cap a l'any 450 i que va perdurar fins a la invasió sarraïna, al segle VIII. Se sap el nom d'alguns dels seus bisbes (com ara el primer, Ireneu) i s'hi va reunir un concili provincial de la Tarraconense l'any 614. El conjunt episcopal segueix el model bizantí de l'antiguitat, amb dues esglésies (Sant Pere i Santa Maria) i un baptisteri (Sant Miquel). Després d'un llarg procés constructiu, les esglésies van quedar enllestides segons la forma actual cap als segles XI i XII i són de factura romànica, edificades sobre antics edificis preromànics de l'època visigòtica.
Al segle XII, a Santa Maria s'hi va instal•lar una canònica augustiniana que va durar fins al 1592. Per la seva banda, l'església de Sant Pere d'Ègara, seu de la parròquia, va perdre la seva condició parroquial el 1601, en què va passar a la nova basílica del Sant Esperit del nucli de Terrassa, avui catedral del nou bisbat de Terrassa. Al segle XIX Sant Pere va recuperar la parroquialitat.
Al primer terç del segle XX les tres esglésies van ser objecte d'un profund estudi i una restauració per part de Josep Puig i Cadafalch, que també va fer excavacions a Santa Maria i Sant Miquel. El conjunt fou declarat monument nacional el 1931, i bé d'interès historicoartístic el 1985. Avui dia són una de les sis seccions del Museu de Terrassa.
Les tres esglésies es van bastir vora l'emplaçament de l'antiga Ègara romana (de la qual encara es conserven restes) com a seu del bisbat d'Ègara, constituït cap a l'any 450 i que va perdurar fins a la invasió sarraïna, al segle VIII. Se sap el nom d'alguns dels seus bisbes (com ara el primer, Ireneu) i s'hi va reunir un concili provincial de la Tarraconense l'any 614. El conjunt episcopal segueix el model bizantí de l'antiguitat, amb dues esglésies (Sant Pere i Santa Maria) i un baptisteri (Sant Miquel). Després d'un llarg procés constructiu, les esglésies van quedar enllestides segons la forma actual cap als segles XI i XII i són de factura romànica, edificades sobre antics edificis preromànics de l'època visigòtica.
Al segle XII, a Santa Maria s'hi va instal•lar una canònica augustiniana que va durar fins al 1592. Per la seva banda, l'església de Sant Pere d'Ègara, seu de la parròquia, va perdre la seva condició parroquial el 1601, en què va passar a la nova basílica del Sant Esperit del nucli de Terrassa, avui catedral del nou bisbat de Terrassa. Al segle XIX Sant Pere va recuperar la parroquialitat.
Al primer terç del segle XX les tres esglésies van ser objecte d'un profund estudi i una restauració per part de Josep Puig i Cadafalch, que també va fer excavacions a Santa Maria i Sant Miquel. El conjunt fou declarat monument nacional el 1931, i bé d'interès historicoartístic el 1985. Avui dia són una de les sis seccions del Museu de Terrassa.
Església de Santa Maria
Aquest edifici romànic, de l'inici del segle XII, es troba al sud del recinte i té planta de creu llatina. La capçalera, amb absis de ferradura per dins i quadrat a l'exterior, pertany a un temple de construcció anterior. La coberta de la nau és de volta apuntada i la del transsepte, de volta semicircular. Al creuer s'alça un cimbori octagonal coronat per un petit campanar de torre de dos pisos, amb coberta de quatre vessants. El cimbori i el dalt dels murs nord i oest tenen decoració llombarda, amb faixes i arcuacions cegues. La porta d'entrada és senzilla, d'arc de mig punt, amb relleus de terracota als muntants i un carreu romà reaprofitat. A la façana sud hi ha un pòrtic de quatre arcs de mig punt, resta del claustre de la canònica augustiniana del segle XII.
Davant i dins l'església es poden veure restes de les antigues edificacions paleocristianes i visigòtiques, com els mosaics sobreposats (l'un del segle IV i l'altre del segle V), l'absis rectangular visigòtic i amb criptes sepulcrals (excavat sota la nau de l'església romànica) o l'antic baptisteri (sota el transsepte).
La volta de l'absis està coberta de pintures murals de tipus lineal, amb traços vermells i verds, que narren la vida i la Passió de Crist; tot i que segueixen l'estil paleocristià, daten segurament del segle X. També a l'absis hi ha una taula d'altar altmedieval i una talla gòtica de la Mare de Déu del segle XIV.
Les parets de Santa Maria guarden peces artístiques destacades, a manera de museu que recull les obres principals de tot el conjunt episcopal de Sant Pere. Al llarg de la nau hi ha uns plafons amb pintures murals a cavall entre el romànic i el gòtic que abans eren a l'absis, del qual s'arrencaren perquè es poguessin observar les anteriors, visibles actualment. També hi ha una pedra d'altar del segle X i làpides sepulcrals medievals i romanes (en una hi ha la primera documentació escrita del nom del municipi romà d'Ègara).
Al transsepte hi ha tres retaules gòtics de gran valor:
El retaule dels sants Abdó i Senén, al braç esquerre del transsepte, obra de Jaume Huguet per a l'església de Sant Pere, pintat el 1460. Està molt ben conservat i és un dels més cèlebres de l'artista. Els sants titulars hi són representats al centre, voltats d'escenes de la seva vida i del seu martiri. A la part inferior hi ha imatges dels sants metges Cosme i Damià.
El retaule de Sant Miquel, al costat de l'anterior, obra de Jaume Cirera i Guillem Talarn, que la va acabar, datada entre 1450 i 1451. S'hi veuen escenes de la lluita entre àngels i dimonis i tres representacions de la Passió.
El retaule major de Sant Pere, al braç dret del transsepte, obra de Lluís Borrassà del 1411. Hi falta la taula central, i les vuit laterals presenten diverses escenes de la vida del sant. Vora les taules del retaule de Sant Pere hi ha una absidiola amb pintures murals romàniques de la fi del segle XII, amb un Crist en Majestat i escenes del martiri de sant Tomàs Becket.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada