Pujaríem fins al Coll de Correu i comprovaríem que la localització de l’avenç del camí Ral, mostrava respecte de les dades del Centre Excursionista de Terrassa, una notable diferencia que ens feia consumir un temps preciós; continuàvem fins al rocam vermellós anomenat segons el mapa el Salt del Tinent [ en la meva condició d’Oficial – justament Tinent – de la brigada de Tropes de Socors de la Creu Roja, fins a la seva liquidació pels socialistes, m’agradaria conèixer l’origen d’aquest tant singular topònim ]. Ens aturàvem just davant la roca partida en dos per contemplar; Puigdoure, Matarrodona , la seva ermita, i els diferents accidents geogràfics quina denominació dona un molt especial caràcter a aquesta zona de l’Alt Vallès.
La pregunta que deixava a l’aire ha tingut ràpida resposta; aquesta zona de l’Alt Vallès fou en enclavament privilegiat de les forces irregulars Carlines, com ho havia estat dels lladris del Cami Ral, segons les memorables cròniques recollides per l’Antoni Ferrando i Roig, en el seu llibres les sendes dels bandolers.
D’ambdós presencies, bandolers i Carlins, en tenim llarga referència en la toponímia :
Turó de la Carlina, Hospital de Sang, Salt del Tinent ,...
Font del lladre, Cova i turó del malpás,...
La història que dona lloc a aquest més que peculiar topònim, ens arriba de l’illa de Cabrera, on feien cap - en el millor dels casos – els lluitadors carlins que queien presoners de les tropes reials; s’explica que abans de morir de pura misèria un soldat que havia estat fet presoner en l’entorn de la Serra de l’Obac, en el seu deliri confessava al company de captiveri les circumstàncies en que l’havien fet presoner; anava juntament amb el seu Oficial, un jove Tinent i portaven un cofre de diners , en el que hi havien els sous deguts a les tropes lleials al pretendent Reial; l’oficial malgrat la seva joventut era un home prudent, i va dir-li que aniria a deixar el cofre amagat en un lloc segur [ hi ha qui parla de la Casa Vella de l’Obac ] , al que tornarien més tard quan aconseguissin trobar-se amb algun grup carlí ; superat tot just el Coll de Correu varen topar-se amb una unitat de les forces Reials, que desprès d’una breu lluita, va llençar al Tinent ferit barranc avall, i a ell se’l varen endur pres.
Els Carlins, sota el lema RELIGIÓ , LLEI I FURS, presentaven forta resistència a les anomenades corrents lliberals; s’oposaven a mesures com la desamortització de Mendizabal, que amenaçava la supervivència dels petits propietaris rurals i dels eclesiàstics. La seva lluita en defensa dels interessos del peix petit, els va fer merèixer el qualificatiu de retrògrads, que avui encara és un dels significats del mot segons la real i militar Acadèmia de la llengua.
D’aquells lluitadors tant i tant blasmats pels progressistes, quasi tothom ni que sigui de forma vaga, te la impressió que en la seva immensa majoria eren homes honrats i de bé; dels progressistes d’abans – i d’ara – quasi tothom te la certesa que son “mala gent “.
Els Carlins lluitaven per evitar l’espoli de les classes baixes, dels petits propietaris i de l’església, per part dels rics; amb la seva derrota es consolidaria el model d’estat que contràriament pren als pobres per a donar-ho als rics.
És possible que algun dia finalment algú trobi el cofre del tresor dels Carlins, el que ningú podrà trobar dissortadament, seran persones com aquelles que lliuraren voluntàriament la seva vida en defensa d’ideals com : RELIGIÓ , LLEI I FURS
© Antonio Mora Vergés
La pregunta que deixava a l’aire ha tingut ràpida resposta; aquesta zona de l’Alt Vallès fou en enclavament privilegiat de les forces irregulars Carlines, com ho havia estat dels lladris del Cami Ral, segons les memorables cròniques recollides per l’Antoni Ferrando i Roig, en el seu llibres les sendes dels bandolers.
D’ambdós presencies, bandolers i Carlins, en tenim llarga referència en la toponímia :
Turó de la Carlina, Hospital de Sang, Salt del Tinent ,...
Font del lladre, Cova i turó del malpás,...
La història que dona lloc a aquest més que peculiar topònim, ens arriba de l’illa de Cabrera, on feien cap - en el millor dels casos – els lluitadors carlins que queien presoners de les tropes reials; s’explica que abans de morir de pura misèria un soldat que havia estat fet presoner en l’entorn de la Serra de l’Obac, en el seu deliri confessava al company de captiveri les circumstàncies en que l’havien fet presoner; anava juntament amb el seu Oficial, un jove Tinent i portaven un cofre de diners , en el que hi havien els sous deguts a les tropes lleials al pretendent Reial; l’oficial malgrat la seva joventut era un home prudent, i va dir-li que aniria a deixar el cofre amagat en un lloc segur [ hi ha qui parla de la Casa Vella de l’Obac ] , al que tornarien més tard quan aconseguissin trobar-se amb algun grup carlí ; superat tot just el Coll de Correu varen topar-se amb una unitat de les forces Reials, que desprès d’una breu lluita, va llençar al Tinent ferit barranc avall, i a ell se’l varen endur pres.
Els Carlins, sota el lema RELIGIÓ , LLEI I FURS, presentaven forta resistència a les anomenades corrents lliberals; s’oposaven a mesures com la desamortització de Mendizabal, que amenaçava la supervivència dels petits propietaris rurals i dels eclesiàstics. La seva lluita en defensa dels interessos del peix petit, els va fer merèixer el qualificatiu de retrògrads, que avui encara és un dels significats del mot segons la real i militar Acadèmia de la llengua.
D’aquells lluitadors tant i tant blasmats pels progressistes, quasi tothom ni que sigui de forma vaga, te la impressió que en la seva immensa majoria eren homes honrats i de bé; dels progressistes d’abans – i d’ara – quasi tothom te la certesa que son “mala gent “.
Els Carlins lluitaven per evitar l’espoli de les classes baixes, dels petits propietaris i de l’església, per part dels rics; amb la seva derrota es consolidaria el model d’estat que contràriament pren als pobres per a donar-ho als rics.
És possible que algun dia finalment algú trobi el cofre del tresor dels Carlins, el que ningú podrà trobar dissortadament, seran persones com aquelles que lliuraren voluntàriament la seva vida en defensa d’ideals com : RELIGIÓ , LLEI I FURS
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada