dimecres, 30 d’abril de 2008

La mare de Déu plorava




Ixi de tota tristura el pecador que us invoca. Sigueu la nostra Advocada...

A començaments de la tardor vam fer una visita a Les Borges del Camp amb motiu de la presa de possessió del nou rector de la parròquia, un burgalès tan savi que es mereix que algun dia n’escriguem profusament.

D’altra banda, abans de l’hora senyalada per a la cerimònia, ens vam atansar a Mont-roig del Camp, on Joan Miró havia residit llargues temporades a la masia del seu pare i on va pintar alguns dels seus millors quadres.

La vila és famosa per això i per la seva platja, dita Miami -com la d’Amèrica- topònim l’origen del qual desconec totalment perquè no em sembla ni visigot, ni romà, ni àrab.

Nosaltres, però, vam agafar el camí de l’interior, i a les envistes de la Serra de la Pedrera, que ens vigilava per la nostra esquerra, vam arribar, a uns quatre quilòmetres de Mont-roig, al santuari de la Mare de Déu de la Roca. El lloc, que recorda un gran penya-segat d’àligues, té en el seu punt més alt una esglesiola dedicada a Sant Ramon i a la part baixa l’ermita de la Mare de Déu, juntament amb una hostatgeria i l’estança de l’ermitana. Des del mirador les vistes sobre la plana del Baix Camp fins al mar resulten impressionants, però la sensació de solitud és aclaparadora.

L’estàtua de la Mare de Déu de la Roca conforma la típica Verge en Majestat. Es tracta d’una figura coronada, asseguda, que al braç esquerre aguanta el Nen Jesús, i amb la mà dreta sembla subjectar amb força un ceptre que simbolitza la seva condició de reina universal. El seu semblant és infantil i té la mirada com perduda.

El dia que vam visitar-la, m’hi vaig acostar a poc a poc, amb respecte. Em vaig agenollar uns minuts, en silenci, procurant comprendre el significat d’aquella mirada, i quan m’hi vaig aproximar una mica més vaig poder distingir que dels seus ulls brollaven llàgrimes de pena: la Mare de Déu plorava!...
(c) Antoni Ibáñez Olivares