El Feliu Añaños i Masllovet, ens feia una vegada més de sherpa per aquest "territori tranquil " ; anàvem l’Antoni Ibáñez Olivares, l’Antoni Uriz, i l’Antonio Mora Vergés, del lloc trobem la següent informació, facilitada per l’Ajuntament de Castellterçol :
Els oratoris que encara queden dempeus a la zona de sota de les Costes al indret del Viver, són uns testimonis muts de costums i tradicions de fa segles quan la pietat popular era molt més religiosa que no pas ara. Com que de documentació escrita sobre aquest tema, n’hem trobada ben poca, cal que el lector interpreti les nostres afirmacions amb totes les reserves que cregui oportunes.
Es ben sabut que cap als segles XVII, XVIII i XIX Castellterçol va viure la seva època més florida en tots els aspectes: els famosos teixits de llana i el gremi dels Peraires que tanta fama van tenir a Catalunya i arreu de la península, el gremi dels Pouers que treballaven en el negoci del gel, el creixement de la població i la configuració del poble molt semblant a la forma que té avui i també una època en que la religió cristiana era de pràctica obligada des de que hom venia al món.
Tot fa pensar, doncs, que a la zona esmentada del Viver i des de l’Era de Cal Campana fins a la casa de Salavert, s’hi van construir els oratoris, que donat que serien pedrons per ubicar-hi els misteris del Viacrucis, i com que aquesta devoció popular té 14 estacions, tot fa pensar que n’hi deurien haver com a mínim una dotzena, ja que el costum era de resar la primera estació i la darrera dins l’església parroquial.
Molta gent gran recorda avui encara, d’haver-ne vist en peu mitja dotzena de dits i, el pas dels segles no han pas perdonat.
En els versos que Josep Gallés va escriure quan va publicar Les Meravelles de Castellterçol, hi llegim aquestes dues estrofes que il·lustren prou bé el que hem explicat.
Llavors feien sense por
Lo Viacrucis per fora
Que voltaven prop d’una hora
Ordenats en processó.
Hasta de temps tant notoris
Alguns records se’n conserven
Pues per ací o per allà s’observen
Pocs o molts dels oratoris.
Tinguem en compte que quan Gallés va escriure això era el 1890 i ja parla d’anys ha. Tot fa suposar doncs que durant la segona meitat del segle dinou, els oratoris ja havien perdut el seu sentit religiós.
Els oratoris que encara queden dempeus a la zona de sota de les Costes al indret del Viver, són uns testimonis muts de costums i tradicions de fa segles quan la pietat popular era molt més religiosa que no pas ara. Com que de documentació escrita sobre aquest tema, n’hem trobada ben poca, cal que el lector interpreti les nostres afirmacions amb totes les reserves que cregui oportunes.
Es ben sabut que cap als segles XVII, XVIII i XIX Castellterçol va viure la seva època més florida en tots els aspectes: els famosos teixits de llana i el gremi dels Peraires que tanta fama van tenir a Catalunya i arreu de la península, el gremi dels Pouers que treballaven en el negoci del gel, el creixement de la població i la configuració del poble molt semblant a la forma que té avui i també una època en que la religió cristiana era de pràctica obligada des de que hom venia al món.
Tot fa pensar, doncs, que a la zona esmentada del Viver i des de l’Era de Cal Campana fins a la casa de Salavert, s’hi van construir els oratoris, que donat que serien pedrons per ubicar-hi els misteris del Viacrucis, i com que aquesta devoció popular té 14 estacions, tot fa pensar que n’hi deurien haver com a mínim una dotzena, ja que el costum era de resar la primera estació i la darrera dins l’església parroquial.
Molta gent gran recorda avui encara, d’haver-ne vist en peu mitja dotzena de dits i, el pas dels segles no han pas perdonat.
En els versos que Josep Gallés va escriure quan va publicar Les Meravelles de Castellterçol, hi llegim aquestes dues estrofes que il·lustren prou bé el que hem explicat.
Llavors feien sense por
Lo Viacrucis per fora
Que voltaven prop d’una hora
Ordenats en processó.
Hasta de temps tant notoris
Alguns records se’n conserven
Pues per ací o per allà s’observen
Pocs o molts dels oratoris.
Tinguem en compte que quan Gallés va escriure això era el 1890 i ja parla d’anys ha. Tot fa suposar doncs que durant la segona meitat del segle dinou, els oratoris ja havien perdut el seu sentit religiós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada