dilluns, 21 d’abril de 2008

SANT PERE DE TERRASSA









Josep Salvany I Blanch

Terrassa 1.912



Sant Pere de Terrassa va ser un municipi de la comarca del Vallès Occidental, hereu de l'antiga Ègara romana. Dins el seu terme es troba el Conjunt Monumental de les Esglésies de Sant Pere, conjunt de tres esglésies romàniques i seu de l'extint bisbat d'Ègara. L'any 1900 tenia 4.400 habitants.

Constava de les parròquies següents:

Clarà
Santa Maria de Toudell
Sant Julià d'Altura
Sant Martí de Sorbet
Sant Miquel de Toudell

Sant Pere de Terrassa (cap del municipi)
Sant Quirze de Terrassa
Sant Vicenç de Jonqueres

El terme, doncs, que pertanyia al castell de Terrassa, tenia una població fortament disseminada. A partir del segle XVI és quan comença a créixer el nucli principal, en què els propietaris dels diversos masos es construeixen una casa al llarg del carrer Major, vora les esglésies de Sant Pere.

A començament del segle XIX, concretament el 7 d'agost del 1800, Sant Pere adquireix l'autonomia municipal; des d'aleshores, com que el municipi encerclava el de Terrassa i impedia l'expansió de la ciutat, hi havia un litigi constant entre totes dues poblacions. A conseqüència d'aquesta disputa, la quadra de Vallparadís va passar a Terrassa el 1830, però la qüestió no es va resoldre definitivament fins a l'inici del segle XX amb la desaparició del terme de Sant Pere.

L'1 de juliol de 1904, per decret reial, el municipi fou annexionat a Terrassa (on encara el nom d'alguns barris recorda aquesta població: l'Antic Poble de Sant Pere, Sant Pere i Sant Pere Nord),a Sabadell (les parròquies de Jonqueres, avui inclosa dins el barri de la Creu Alta, i Altura, dins de Ca n'Oriac) i Rubí (el sector de Castellnou).

Ja el 1848 se n'havia segregat Sant Quirze de Terrassa per formar un nou municipi, més endavant anomenat Sant Quirze del Vallès, i el 1849 se n'havien segregat també les parròquies de Sant Martí de Sorbet, Sant Miquel de Toudell i Santa Maria de Toudell i la quadra de Clarà per configurar el terme municipal de Viladecavalls.

Segons el Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz (1845-50), Sant Pere de Terrassa, terme essencialment agrícola, produïa cereals, vi, oli, fruites i hortalisses; s'hi criava bestiar oví i porquí i s'hi caçaven perdius, llebres i conills, i s'hi feien teixits de cotó.


El conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere de Terrassa el formen les esglésies romàniques de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, situades a la confluència dels torrents de Vallparadís i Monner, a l'antic nucli visigòtic d'Ègara, origen del poble de Sant Pere, avui barri de Terrassa. Són el conjunt artístic més important de la ciutat i una de les joies de l'art romànic català.

Les tres esglésies es van bastir vora l'emplaçament de l'antiga Ègara romana (de la qual encara es conserven restes) com a seu del bisbat d'Ègara, constituït cap a l'any 450 i que va perdurar fins a la invasió sarraïna, al segle VIII. Se sap el nom d'alguns dels seus bisbes (com ara el primer, Ireneu) i s'hi va reunir un concili provincial de la Tarraconense l'any 614. El conjunt episcopal segueix el model bizantí de l'antiguitat, amb dues esglésies (Sant Pere i Santa Maria) i un baptisteri (Sant Miquel). Després d'un llarg procés constructiu, les esglésies van quedar enllestides segons la forma actual cap als segles XI i XII i són de factura romànica, edificades sobre antics edificis preromànics de l'època visigòtica.

Al segle XII, a Santa Maria s'hi va instal•lar una canònica augustiniana que va durar fins al 1592. Per la seva banda, l'església de Sant Pere d'Ègara, seu de la parròquia, va perdre la seva condició parroquial el 1601, en què va passar a la nova basílica del Sant Esperit del nucli de Terrassa, avui catedral del nou bisbat de Terrassa. Al segle XIX Sant Pere va recuperar la parroquialitat.

Al primer terç del segle XX les tres esglésies van ser objecte d'un profund estudi i una restauració per part de Josep Puig i Cadafalch, que també va fer excavacions a Santa Maria i Sant Miquel. El conjunt fou declarat monument nacional el 1931, i bé d'interès historicoartístic el 1985. Avui dia són una de les sis seccions del Museu de Terrassa.





Església de Sant Pere









Al nord del recinte (o a l'esquerra, segons s'entra), és la més gran de totes tres esglésies i dóna nom al conjunt episcopal i també a l'antic poble de Sant Pere (avui barri terrassenc) que s'hi va formar al voltant. Té una sola nau amb absis trilobat i transsepte; la coberta és de volta de canó. La capçalera (l'absis i el transsepte) és d'època preromànica (segles IX i X) i la nau és del segle XII. La porta d'accés, molt senzilla, s'obre al mur sud i està emmarcada per quatre arquivoltes llises. La llum entra a l'interior per dues grans finestres a banda i banda de la porta i per les tres finestretes de l'absis. La façana està coronada per una cornisa amb un fris esculturat sostingut per mènsules en forma de caps humans. Té dos campanars, un d'espadanya, d'origen romànic, al mur que dóna a la plaça del Rector Homs, per on s'accedeix al recinte, i un altre de més modern prop del transsepte.






A l'interior, l'absis té un terra de mosaic del segle X de motius geomètrics, segons la tradició romana.



L'absis central queda tancat per un retaule de pedra amb tres rengles de pintures murals del segle XI encara de tipus preromànic, els dos superiors dins d'arcs cecs a manera de nínxols, amb la representació de Sant Pere, Jesús, els evangelistes i altres figures bíbliques. Al mur nord de la nau hi ha fragments de pintures murals gòtiques del segle XIV, d'estil primitiu. A l'esquerra de la nau s'obren dues capelles afegides més modernament, la de Sant Valentí, amb un retaule del segle XVII, i la del Santíssim, amb pintures murals de Ricard Marlet del 1948.